Des de la Generalitat se’ns demana una valoració historicopatrimonial del safareig municipal situat al carrer de la riera Ginjolers número 50 i al carrer d’en Mairó número 43 per decidir, segons el que es digui, d’enderrocar-lo o bé de conservar-lo.

La meva opinió és que s’ha de conservar per múltiples raons i en destacaria les següents: forma part de la història viva del poble; es va consolidar durant la II República; la reforma la va dirigir un arquitecte emblemàtic de la nostra comarca, el Sr. Pelai Martínez Paricio; va ser un lloc de socialització de les dones ja que s’hi trobaven durant hores per rentar la roba i va constituir un servei per a tothom però molt especialment per a aquelles famílies que no disposaven d’espai propi a casa seva.

Potser avui és complicat comprendre el gran valor social que tenia un safareig públic en els pobles en general i a Roses en particular.

Representava una millora qualitativa per a les dones que havien d’utilitzar-lo: més espai, aigua que circulava contínuament i podien escollir el moment del dia que millor els anava per portar a terme la seva tasca. També representava una oportunitat de relacionar-se socialment. M’imagino les “rentadores” parlant del que passava en el municipi, comentant si els pescadors tenien bona o mala mar, de com anaven creixent els seus fills i d’un munt de coses més que els alegraven l’estona alhora que realitzaven la seva feina.