Quan coneix Salvador Dalí?

Va ser arran del meu nomenament com a rector de Sant Pere de Figueres, als anys vuitanta. De fet, Salvador Dalí era un feligrès de la meva parròquia, especialment arran de la seva estada a la Torre Galatea, des de finals de 1988 fins a la seva mort. Uns anys abans, quan encara residia a Portlligat i es desplaçava amb la Gala al Teatre-Museu, ens convidava a diversos veïns –el pintor Torrent, el fotògraf Moncanut i a mi mateix, entre altres- a contemplar alguns dels seus petits espectacles quan visitava el recinte, acompanyat de la seva dona. Aixecava el bastó, deia alguna frase de les seves i ens feia riure a tots. Quan va anar a Púbol a viure ja el vaig perdre de vista i no va ser fins a la seva tornada a Figueres quan a través de l’alcalde, Marià Lorca -de qui voldria remarcar el seu bon fer en tot aquells procés-, que em va demanar que anés a visitar Dalí al seu lloc de residència que estava a pocs metres de la parròquia.

L’artista ja es trobava malament?

Sí, evidentment, i a Lorca li vaig dir que estava molt interessat a poder atendre espiritualment una persona en aquestes circumstàncies, és a dir que no l’hagués de veure només quan ja era mort. Vaig reiterar que era un meu feligrès i que si m’ho demanaven, jo hi aniria.

I a Púbol no hi va anar mai?

La veritat és que no m’hi vaig atrevir, perquè cal recordar que estava envoltat d’un grup de persones que dificultaven l’accés a qualsevol de fora del seu entorn. Hi havia parlat en diverses ocasions, arran de les seves visites al museu quan era rector, però no tenia la confiança de presentar-m’hi de cop i volta si no m’ho havien demanat. Per això, un cop a Figueres, quan la petició em va arribar de l’alcalde de la ciutat, de seguida hi vaig accedir.