Internet ens ha facilitat molt la feina, ens permet resoldre qüestions que a través de telèfon o per correu postal s’allargaria en el temps. Però també ens permet jugar amb un cert anonimat per dir i fer coses que havent de donar la cara no ens atreviríem a fer. Estic pensant en les vegades que ens arriben a la redacció històries i documents de fets i de queixes que després no tenen sortida perquè quan intentem treure’n l’entrellat i que suposa identificar-se, el procés queda avortat i no s’arriba a publicar res d’allò. Com a mitjà de comunicació i com a filosofia bàsica del periodisme l’obligació de corroborar les dades i la informació que ens arriba és d’ofici. Fins i tot una carta al lector en cert moment pot ser objecte de demanda i si el mitjà no disposa de la identificació real de qui ho ha escrit pot veure’s en un embolic judicial que no interessa cap de les parts. Per norma, tot allò que es diu amb respecte, sense exabruptes, és publicable. També allò que es fonamenta i s’argumenta amb dades. Però acusar algú o alguna institució o empresa d’haver fet alguna cosa que sabem del cert que pot desprestigiar el protagonista crida si més no l’atenció i per molt que l’afectat ho negui, d’entrada generem el dubte i escampem el rumor. D’aquí que quan algun document d’aquest tipus ens arriba a la redacció del tipus notícia, denúncia o carta per la bústia, siguem cautelosos en demanar la identificació de qui ho signa i serà sota la seva responsabilitat allò que denunciï o expliqui.