En Josep i la Núria fa tota una vida que treballen rere el taulell de Fajol roba per home De fet, en Josep va néixer literalment al pis de dalt de la botiga. En aquesta entrevista repassem la història de l’establiment de més de 160 anys. Parlem també de l’impacte de les grans franquícies sobre el comerç local i de la manca de relleu generacional, entre altres.

Can Fajol és un dels establiments històrics de la ciutat de Figueres. Des de 1864, és una de les botigues de roba d’home de referència. Com va començar tot?
Josep Fajol: Aquesta botiga ha estat gestionada per dues famílies. Qui va començar-ho tot va ser Rafel Barneda, que es dedicava a fer barrets a mida. Això era una casa de barrets, per dir-ho així [entre riures]. I, en aquell moment, la meva àvia va començar a treballar-hi de dependenta. Com que la família Barneda no tenia fills, van dir-li: «quan ens morim, si encara treballes amb nosaltres, el negoci serà per a tu». I així va ser. La botiga té 50 metres quadrats, però abans hi havia el safareig, el vestíbul de les escales per pujar al primer pis, la cuina i el menjador, de manera que la botiga era un cop de puny. Inicialment, com deia, la botiga era de barrets i n’hem conservat alguna màquina. Seguint amb la història, quan van fer el llibre del comerç de Figueres ens vam adonar que l’origen de totes les botigues centenàries de la ciutat eren artesans.

Tot i l’evolució de l’establiment, a Fajol roba per home mai s’han deixat de vendre barrets. És així? 
J.F.: La veritat és que va haver-hi un temps que vam deixar de tenir-ne, però amb la meva muller ens va fer gràcia recuperar-los. Ara sembla que la gorra i el barret es tornen a portar. A l’estiu, portem molts barrets, però a l’hivern ens costa més. Sembla que ens faci vergonya, portar barret, no sé per què. Tot i això, ara, els dermatòlegs ens ajuden molt a vendre gorres i barrets perquè la pell s’ha de protegir i hi ha molta més consciència. Històricament, la gorra sempre havia sigut un element del proletariat i el barret era per al senyor i les famílies benestants. Era un element de vestir que diferenciava la població. I seguint una mica amb l’evolució comercial, la meva àvia ja va començar a comprar el producte fet. En aquest sentit, tenim una bossa molt antiga que anuncia que a la botiga es venen lliga-cames d’home! I elàstics, barrets... Després ja vam començar a tocar confecció i va arribar un punt que la confecció estava tan ben feta que es venia molt bé. Recordo també que la botiga s’havia quedat bastant antiquada, però no va ser fins als anys setanta que no vam fer les primeres reformes, perquè no vam tocar res fins que va morir l’avi. Ell no ens deixava remenar res, treballava cada dia de la setmana. Tenia un tamboret on s’asseia a fer la migdiada, i quan venia algú s’aixecava. Recordo que nosaltres fèiem la vida aquí, a la botiga, només pujàvem al pis de dalt per dormir. 

Tota una vida rere el taulell. 
J.F.: De fet, vaig néixer al pis de dalt, així que sí, tota una vida. Una de les anècdotes que més recordem, quan va morir l’avi, va ser que vam començar a obrir armaris i hi vam trobar banyadors d’home, de cos sencer, de llana! Els vam posar a l’aparador i es van vendre tots!, a la gent li feia gràcia. Va ser llavors quan els meus pares van reformar la botiga, la van convertir en un sol espai. Aleshores vam poder començar a introduir molt la confecció, tot i que encara veníem barrets i gorres. El que va passar, però, és que es van posar de moda els texans i vam veure que l’espai que ocupaven deu texans era el mateix espai on cabien quatre gorres. I vam decidir deixar de vendre gorres i barrets durant un temps. Tot i això,  un dia va venir un senyor a buscar-ne i ens va dir: «I què he de fer jo ara si no puc comprar-ne?». Potser ja feia quinze anys que no en veníem [entre riures]! Ara, deu fer prop d’uns deu anys els vam tornar a introduir i aquí seguim, tot i que el que més venem són camises, pantalons, jerseis, americanes... Venem tot el que necessita un home per a vestir, de cap a peus. 

Amb tants anys a la botiga, com han vist canviar el comerç de la ciutat? 
J.F.: Ostres, molt. Quan vaig començar a treballar a la botiga vaig comptar quantes botigues de roba d’home hi havia, a Figueres, i n’hi havia divuit. A hores d’ara, en quedem quatre, a banda de les franquícies, que no les compto perquè no són comerç local. Recordo que, quan era petit, aquí al centre hi havia botigues d’alimentació i carnisseries a cada carrer; ara han desaparegut i només en queden dues. Amb el comerç tèxtil està passant el mateix; ara amb les compres que es fan per internet, les botigues van desapareixent. La tendència és comprar des del sofà.

Núria Prats: En aquest sentit, penso que hi ha dues tipologies de compradors: els que compren a través d’internet i la gent que puntualment hi compra. Són dues maneres que no haurien d’estar renyides. 

"No cobrem els retocs que fem a la roba, és una manera d’oferir un bon servei al nostre client"

Fa la sensació que es pressiona el petit comerç perquè ofereixi els mateixos serveis que les grans franquícies. Com ho viuen? 
N.P.: Nosaltres oferim més servei, ja que les grans franquícies segueixen una gran directriu i cada dos per tres canvien el personal; per tant, no coneixen la clientela habitual. En aquest sentit, poca atenció al client poden oferir. Però, al final, el que veiem és que la gent valora i mira és el preu. No compten, per exemple, el temps i el preu de la gasolina quan van a buscar alguna cosa més econòmica en un altre lloc o ciutat. 

J.F.: I sobre l’atenció al client, nosaltres fem els arranjaments de qualsevol peça de roba, ajustem les camises, les vores dels pantalons... Crec que això és un valor afegit. A vegades, veus gent pel carrer arrossegant els pantalons i penso «ostres, ben bé que ningú t’ha dit que cal arreglar-te els pantalons». Aquest servei l’oferim de manera totalment gratuïta, no cobrem els arranjaments ni quan hi ha rebaixes, tant si ho fem nosaltres mateixos com si ho fa la modista, i aquest és un servei que vull pensar que els nostres clients valoren molt.    

Ara que estem en plena temporada de rebaixes, els descomptes també són una pressió afegida que afecta el petit comerç. Què en pensen? 
J.F.: Nosaltres apliquem una política de fer pocs descomptes sobre el gènere de temporada; tot el que tenim rebaixat és d’altres temporades. I ho fem perquè el client no s’enfadi, ja que si ve el 15 de juny a comprar alguna cosa i al cap d’un parell de setmanes torna i veu el mateix producte molt rebaixat, pot enfadar-se, i no ho veiem positiu. Tenim companys que han tingut més d’un problema en aquest sentit i clients que s’han enfadat molt. 
 
N.P.: És el mateix que durant l’època del Black Friday, ni el fem ni el farem mai. Enguany no ho hem ni anunciat perquè considerem que no cal dir que no el farem. Sembla que si ho diem és perquè donem per fet que s’ha de fer.
 
J.F.: Per diferenciar-nos de les franquícies hem anat apujant el llistó. Hi ha gent que pretén competir amb les franquícies amb el preu, però és una batalla perduda, perquè ells poden fer les mil i una. Nosaltres comptem amb marques exclusives i de cert nivell per a la nostra clientela. 

Què en pensen de la idea d’obrir els diumenges que va dir el president de Comerç Figueres? 
N.P.: Crec que ningú ha entès el que proposa, perquè ja es pot obrir els diumenges. Per tant, que obri  qui vulgui, s’ha de donar llibertat. Evidentment, el petit comerç no obrirà. Però no entenc que les grans superfícies, com ara supermercats, no puguin obrir. Si a la Jonquera, l’Escala, Castelló d’Empúries i Roses poden obrir, per què no poden obrir a Figueres?  Penso que les declaracions del president van més encaminades a aquests establiments que no pas a nosaltres. No podem fer com el meu avi i seure cada dia, les 24 hores, en un tamboret. Crec que tampoc cal. 

N.P.: A més a més, hem de pensar que els diumenges Figueres no és una ciutat comercial; i no ho serà ara que el comerç tradicional, que és el que hauria d’obrir, està en crisi. 

Com la veuen la situació comercial i actual de la ciutat?
N.P.: Trista i pobra. El que passa és que Figueres comercialment estava excedida, hi havia molt més comerç i de més qualitat que a Girona mateix, i penso que això no li pertocava, ni per situació econòmica, ni extensió, ni nivell de renda, ni població... És cert que tenim el públic francès i abans només arribava a Figueres, però ara ja arriba a tot arreu. I a Figueres es nota molt quan tanca un comerç, però se’n tanquen a tot arreu. Tanquen moltes botigues com la nostra. És per això que tenim més clients de fora que de Figueres. Amb la gent d’aquí no viuríem, és així. Cada vegada hi ha menys botigues, però aquest és un fenomen que passa a tot arreu, i a més a més, no hi ha relleu generacional.

Aquí venia, hi haurà relleu a la botiga Fajol? 
N.P.: A nosaltres no ens queda massa perquè no tenim relleu... Ara mateix diria que haurem d’abaixar persiana, però ens hi hem de trobar. Ho estem valorant i estem mirant de saber cap on anirà tot plegat... Ens agradaria llogar la botiga i traspassar-la. Fa uns anys pensàvem que sempre estaria obert i ara ja tenim clar que si no està tancat serà un èxit. 

J.F.: Ens agradaria que continués en el mateix ram... Però no tenim res clar.  
N.P.: Falta gent jove amb ganes de fer-se càrrec de botigues. Que ja n’hi ha, eh?  Hi ha marques i projectes tèxtils de gent jove que busquen proximitat, sostenibilitat...  

J.F.: Un dels problemes que pateix el sector és que ja no queden fàbriques tèxtils a Catalunya. Els meus avis compraven aquí, els meus pares ja compraven a Espanya i ara pensa que comprem a Europa. Aquí ja no queda res...    

Cap on dirien que mira el futur del sector?
N.P.: Aguantar el que ens queda. Pel que fa a les xifres, aquest any que hem tancat podem estar contents perquè són iguals que les de l’any anterior, i això ja és un èxit. Mantenir-nos és un èxit perquè els últims anys  han sigut difícils.

J.F.: Nosaltres sabem com està el sector quan anem a visitar els comercials de les firmes, que abans venien aquí a la botiga, però ara som nosaltres els que anem a veure els showrooms. Allà copsem com va el sector. Hi ha un viatjant que abans tenia 150 clients a Catalunya, d’una marca que va agradar molt al seu moment, i ara amb una altra marca en té 50 a tot Espanya. I és dels que està content perquè li funciona, eh! Ens va dir que les botigues multimarca com la nostra estan tancant. Un altre problema que tenim són els mínims que ens marquen les firmes, ja que són els mateixos que els d’una botiga del Passeig de Gràcia, per exemple, i la situació no té res a veure... Imagina com va el sector que ara, si tenim bosses d’una marca que venem, ens les fan pagar. Igual que les capses de barrets. Fins i tot ens fan pagar els pòsters publicitaris de les firmes.

N.P.: I pel que fa a la indústria tèxtil, tot ve d’orient. Els texans venen de Turquia i ara també ens arriba molta confecció del Vietnam. Sabem que molts empresaris de l’Índia estan comprant fàbriques a l’Àfrica. I no dic que sigui de mala qualitat, eh? Però tot ens ve de fora.  De totes maneres, el sector no està acabat, els joves trobaran el camí. Nosaltres ja portem una maleta que pesa massa, però els joves veuran altres maneres de fer. A nosaltres ens costa molt veure el que havia sigut el carrer i el que és ara. Però, com deia, comercialment estàvem per sobre les nostres possibilitats.

J.F.: Era la ciutat amb més botigues per càpita de Catalunya, fa anys, eh? No era lògic tampoc que estiguéssim per davant de Reus, Igualada, Manresa... En aquest sentit, estem guanyant clients de Vic i ens diuen que allà no queda res, i suposo que la gent de Figueres que va a Vic diu el mateix. Totes les ciutats estan patint el mateix i s’estan tancant locals.
 
N.P.: I cal dir que Figueres comercialment no està més malament que altres ciutats.