L’associació d’empordaneses afectades de càncer de mama va néixer el 2013 i ara fa deu anys va organitzar la primera cursa de la dona a Figueres, amb caràcter benèfic. Enguany, la popular «marea rosa» sortirà de nou als carrers de la ciutat per celebrar la dècada.

Enguany, la Cursa de la Dona de Figueres celebra la seva primera dècada. Com ho viu l’entitat?
Amb una mica de contrasentit perquè per una banda m’encantaria que com a entitat no haguéssim durat ni un any, ja que això voldria dir que no existiria la malaltia; per tant, el Grup Iris ja no tindria sentit. Però com que això no passa, ho vivim amb il·lusió pensant que continuem aquí. No sé com ho hem fet, però continuem amb l’energia i la il·lusió del principi. També hi ha moments difícils, no ens hem d’enganyar, però que bé que puguem continuar fent el que fem i que cada vegada puguem incorporar noves propostes a l’entitat, com ara l’activitat que hem fet avui: gimnàs encarat a l’oncologia. En aquest sentit, cada dia tenim més gent i per això aquesta sensació de contrasentit, ja que està bé tenir gent perquè vol dir que les propostes funcionen, però al mateix temps és una llàstima. 

És un punt agredolç.
Si ets capaç de mirar només la part positiva de l’associació, la valoració és molt positiva perquè són deu anys de cursa i tretze del Grup Iris. És quan penso: «que bé que un dia ens enrotlléssim la manta al cap i decidíssim fer una cursa», i que bé que continuem encara amb la il·lusió de tots els voluntaris que ens ajuden, ja que sense ells no podríem fer res, i aconseguir tenir tot aquest voluntariat any rere any, i amb la il·lusió amb què ho fan, és increïble. 

Costa molt comptar amb voluntariat avui dia, és així?
Molt, i en aquest sentit, estem molt contentes i orgulloses de tota la gent que ens ajuda. Som entre 300 i 350 persones que fan de voluntaris al llarg de tot el procés de la cursa. Hi ha molta feina rere l’esdeveniment, a més a més, aquest any esperem arribar a les 5.000 o 6.000 inscripcions. 

Anant a l’entitat, d’aquí a uns mesos farà 13 anys de la seva fundació. Com recorda aquelles primeres trobades?
Saps com una criatura que quan neix tot és nou? Que hi ha molta il·lusió, no saps res i tot t’ho vas trobant... Doncs així.  Vam néixer amb moltíssima il·lusió, sense saber gaire què faríem o què hauríem de fer. Només volíem intentar que les persones que estan en un procés d’aquestes característiques mai se sentin soles com em va passar a mi. Sempre explico que tinc molta família i fins avui estem molt ben avinguts i  tothom es va abocar amb mi en aquell moment, però per més que em donessin tot l’amor del món, no tenien cap experiència en aquest sentit. Jo no sabia què em passaria quan em caiguessin els cabells, quan em farien la primera quimioteràpia, quan em posarien el Port-a-Cath... Totes aquestes coses t’omplen de pors i vas tan perduda i desorientada que no saps cap on tirar. I es va donar la casualitat que ens vam trobar unes quantes arran d’una persona que ens va posar en contacte i va néixer la idea de crear el Grup Iris, perquè mai ningú s’hagués de sentir sola. Des d’aquí sempre intentem explicar les coses en positiu, perquè tenim l’experiència i sabem què hem de dir i com ho hem de dir per no espantar. 

La línia deu ser molt fina.    
Molt fina... Quan una persona entra per primera vegada a casa, al Grup Iris, has de mesurar les paraules. Evidentment, nosaltres hem fet cursos d’acompanyament. Això no ens ho hem pas inventat, nosaltres hi posem l’experiència, però també ens hem format. I a més de l’experiència, veient la cara de la persona ja sabem com interactuar-hi subtilment per intentar que marxi d’aquí encoratjada. 

S’ha referit al Grup Iris com a «casa». Això és el que han construït. 
Totalment, el Grup Iris és casa i amor. Sempre diem que és una segona família perquè és com un refugi on et sents embolcallada, i m’emociona dir-ho. Vivim coses dures, no tot és la cursa i la festa. Sempre intentem posar molt de color; el primer logotip que vam tenir va ser el que ens va sortir del cor i representava la vida, i encara que sigui rosa, no tot és de color rosa. Li posem vida perquè creiem fermament en la vida i  hem de treballar fort per sortir-ne ben parades i amb un renaixement. Jo no soc la mateixa Lídia que fa quinze anys. 

Creu que la cursa i l’entitat han tingut un impacte a la societat figuerenca? 
M’agradaria pensar que sí i m’agradaria pensar que hem arribat a moltes més dones de les que hauríem arribat si no existís la cursa. I quanta gent ens ha dit: «he fet la cursa cada any i qui m’havia de dir que ara estaria en aquesta banda de la cursa?». Quan et diuen això et ve molta pena. Però que bonic que el Grup Iris pugui ajudar; el boca-orella és meravellós.

Hi haurà novetats per celebrar aquests deu anys de cursa?
Tenim alguna sorpresa, però se seguirà bastant la tendència d’altres anys amb la Tramuntakada, el pilar de dones, la zumba, els jocs gegants, que tornem a portar-los, i una sorpresa que estem preparant i no puc avançar. 

"La quimioteràpia ens cura el càncer, però ens malmet moltíssimes neurones i ens queda molt tocada la memòria"

I a l’entitat quins reptes es presenten? 
Nosaltres anem fent com a la vida, perquè ens ha ensenyat que no cal mirar a molt llarg termini. Enguany, hem aconseguit disposar del local que tenim al costat del local actual i ens suposarà pagar lloguer i al mateix temps ens permetrà fer moltes més activitats encarades a les persones que estan en tractament o han fet el tractament. Cada any o cada dos intentem oferir noves activitats i ara hem començat estimulació cognitiva perquè és molt important, ja que les persones que passem per una quimio­teràpia se’ns cura el càncer, però se’ns malmeten moltíssimes neurones i ens queda molt tocada la memòria. 

Ostres, no se’n parla gaire d’aquesta afectació. 
No se’n parla gens i els mateixos metges m’han arribat a dir: «no et preocupis per això, que estàs viva!», i això fa mal... D’una de les coses que més me n’orgullia era de la meva memòria. Per això ara estem mirant com són aquestes sessions d’estimulació cognitiva, per intentar revertir aquesta afectació en la mesura del possible.