El doctor Bardalet és d’aquells noms que no necessiten presentació. En aquesta entrevista ens avança una novetat bastant important del cas de la noia de Portbou i parlem, sense complexos, de la mort i de les curiositats o secrets del cementiri de la seva ciutat: Figueres. 

Com d’important és celebrar Tots Sants?
Totes les grans civilitzacions honoren i cuiden el record dels seus morts, i tota civilització decadent els oblida. És important honorar, visitar i recordar els nostres avantpassats. Aquí, a Figueres, ja fa temps que l’Ajuntament organitza les visites nocturnes guiades al cementiri, i el primer any ens va sorprendre l’èxit que van tenir, ja que en un moment van esgotar-se les entrades i ara se n’organitzen dues. El primer dia es fa una xerrada a l’auditori de la Funerària Vicens. Cada any gira entorn de temes diferents, evidentment, sempre relacionats amb la mort. I després es fa la visita guiada al cementiri. El segon dia només es fa visita guiada. És una proposta que té molt d’èxit. Hi influeix molt el fet d’arreglar amb espelmes i torxes el cementiri perquè li dona un aire artístic i són visites molt interessants. M’agradaria preguntar quants habitants de Figueres, que som més 45.000 persones, saben, per exemple, on és el panteó dels il·lustres de Figueres o on està enterrat Narcís Monturiol? O el germà de Dalí? La gent no sap on està enterrat Pep Ventura. La visita es divideix en diferents aspectes, en Josep Maria Dacosta (Daco) explica tot el tema de les plantes que hi ha al cementiri, jo explico històries de morts i la Mariona Seguranyes explica l’art funerari.

Per què creu que ho coneixem tan poc?
Perquè la gent no pensa en la mort. La gent només pensa a viure, i potser fan bé. 

La nostra cultura celebra l’1 de novembre de manera molt tradicional i diferent d’altres que potser són més festives. Què ho fa? 
A la nostra zona, a la província de Girona, la festivitat del dia de Tots Sants la destacaria sociològicament com el fet d’anar a visitar els morts i portar-los flors. A més, coincideix amb les festes de Girona i amb la tradició gastronòmica dels panellets. Per tant, per a mi, les tres característiques són: el respecte pels morts, portar flors o arreglar les làpides, les festes de Girona i els panellets. 

Tornant a les visites del cementiri, quins elements o curiositats en destacaria?
La Mariona explica molt bé els elements escultòrics. Hi ha panteons d’artistes de primera nivell i de gran valor que criden l’atenció per la seva majestuositat i que valen molts diners. Jo parlo més del que és la mort i d’algunes circumstàncies. 

Per què ens agrada tant saber les circumstàncies de la mort?
Perquè és una part desconeguda. És molt apassionant estudiar la mort i saber-ne el motiu, si ha sigut amb patiment o no, si ha sigut un suïcidi... Són coses apassionants, tècnicament, d’estudiar com a forense. Aquí, a Figueres, destacaria que la gent també pot visitar la sala de la morgue, que ara està tancada i no es fa servir. I una altra cosa que la gent desconeix totalment és que abans, a la zona dels extramurs, en una part annexa que ara ha quedat englobada dins del cementiri, hi ha enterrades les criatures que, pobretes, van morir abans de ser batejades. Ja em diràs! Quin delicte van fer? Morir abans de ser batejades, per tant, van morir en pecat? Això ens demostra com som de ximples, poc lògics, o que ens hem deixat portar massa per la passió religiosa, hem sigut a vegades... També hi ha aquells que han sigut excomunicats per l’Església, i eren excomunicats perquè sortia un Sant Pare i deia: «aquests són dolents». També hi ha una zona que té molt de valor simbòlic perquè és allà on hi ha enterrats els maçons; hi  ha molt pocs cementiris on els maçons estan enterrats a part. Avui, la gent afortunadament ja ho té superat. Però abans no els deixaven enterrar al cementiri eclesiàstic civil i els fotien allà com en una habitació de mals endreços amb tots els «dolents». I parlant dels «dolents» —que ho dic irònicament, eh?—, l’enterrament més multitudinari de la història de Figueres va ser el d’un maçó, que era advocat i un benefactor social que es preocupava molt de la gent amb pocs recursos i, segons la història, quan el cadàver entrava al cementiri amb el carro de morts, la cua arribava a la Rambla. 

L’hem vist fa poc a la sèrie de El Forense de TV3. Hi haurà segona temporada?
Sembla que sí. Sembla ser, eh? Ha d’haver-hi temps i ha d’arribar el moment.

Hi ha hagut un auge de passió pel món de la crònica negra. 
Està de moda perquè la mort atrau. La gent està tipa de debats polítics i de sentir-se enganyada, i aquestes sèries de crims són de fets reals. No hi ha invenció ni imaginació. A més a més, alguns casos els coneixes o bé han passat al costat de casa teva... Quan mires aquestes sèries, no t’escalfen el cap perquè la gent ja el té massa calent. I jugues una mica, mentalment, a investigar o fer de policia, que és el que enganxa. 

Fa molt temps, va dir-me que tenia una «espina clavada» amb el cas d’una noia morta que s’havia trobat a Portbou i no se’n sabia res més. Ara s’ha investigat i identificat. Com ho ha viscut? 
Certament era una espina professional que tenia clavada. Ara ja sabem qui és i moltes més coses. Aviat farem l’últim capítol i la repatriarem al seu país perquè sabem on és enterrada, la trobarem d’aquí a poc. Se’n sentirà a parlar i, fins aquí puc dir, perquè no em toca a mi anunciar-ho. Però sé que a finals de novembre és possible que tanquem l’últim capítol. 

Què més té entre mans el doctor Narcís Bardalet, avui?
Viure tranquil. Et sembla poc? Saps què deia Josep Pla? Un dia li van preguntar «Què és per vostè viure?» i va dir: «Això és impossible de respondre, és molt complicat explicar què és la vida, però, per mi sabeu què vol dir? Anar fent». I, probablement, és cert.