Després de cinquanta-dos anys, aquest diumenge passat l’establiment va oferir el seu darrer servei i la seva propietària va penjar la samarreta. En aquesta entrevista parlem amb qui n’ha estat al capdavant durant els últims anys, Montse Serra. Ens explica com va sorgir la idea de portar un dels productes més coneguts de la gastronomia germànica, a la ciutat de Figueres. 

Després de més de cinquanta anys, diumenge, un dels restaurants més històrics de la ciutat va apagar la planxa per sempre.
Gràcies per considerar-lo «un dels restaurants històrics», moltes gràcies. Veig que el Frankfurt’s de Figueres ha estat molt important per a la ciutat, però fins ara no hi havia pensat o no me n’havia adonat. Aquests últims dies he vist que la gent se l’estima molt i en parla amb molta estima, però sincerament no m’esperava tota aquesta gentada que ha vingut aquests últims dies per acomiadar-se. M’emociona molt veure la reacció de la gent, per aquí hi han passat moltes generacions de família i és molt agraït viure tot el que estic vivint. 

Deu ser motiu d’orgull veure tota aquesta gent que ve a menjar l’últim frànkfurt, no? 
La veritat és que no m’ho esperava gens. L’altre dia, va venir un client de tota la vida i va dir-me «he sabut que tanques», jo fa temps que ho aviso, des de l’1 de gener que vaig dient «el 31 de març plego perquè el 24 faig setanta anys i si segueixo, la meva filla em matarà». [Entre riures]. Però, de veritat que estic tan sorpresa i agraïda. A més, aquests dies m’ha faltat una treballadora i els mateixos clients es treien les copes, els plats... Val a dir que he tingut una clientela de luxe i voldria destacar-ho perquè aquí mai hem reservat i hi ha hagut dies que hi havia cua per sopar i sempre s’han esperat sense queixes ni problemes.

És clar, per aquí ha vist passar moltes famílies i moltes generacions. 
Sí, sempre recalco que hi ha una família de clients, que venen normalment quan hi ha algun festiu, que són quatre generacions i es troben tots aquí: la besàvia, l’àvia, els fills, els nets... Ara la besàvia ja no hi és, però és molt bonic pensar que hem servit a tantes i tantes generacions familiars. 

"En Jordi va haver d’explicar què era un frànkfurt al governador per tenir el permís d’obertura"

Com recorda els orígens d’aquest establiment pioner a la província de Girona?
Vam obrir l’any 1971 i per això vaig voler allargar el tancament, per arribar als cinquanta anys i ara ja n’ha fet cinquanta-dos i mig. Cal deixar clar, però, que el 1971 van obrir-lo en Jordi Serra i en Toni Fernández, jo encara no hi era. Ells van ser els primers de la província de Girona en obrir un establiment d’aquesta mena i ho recordo perquè en Jordi va haver d’anar a Girona a explicar-li al governador del moment què era un frànkfurt perquè li donés el permís d’obertura. Al principi, aquí ningú no sabia què era, però ells estudiaven a Terrassa i allà n’hi havia molts i per això van decidir muntar el primer frànkfurt aquí. 

I, de fet, el primer local que van obrir no era on som ara, al carrer Álvarez de Castro.
Exacte, el primer local que van obrir era aquí al costat, al carrer Pep Ventura 13 i es coneixia com el «Frànkfurt de la Policia». 

Què creu que va fer-los apostar per aquest producte tan poc conegut llavors?
Suposo que el fet que a Terrassa n’hi havia molts i van veure que era un producte que agradava i despertava la curiositat. Hi ha clients que m’explicaven que un familiar seu venia des de França i els deia: «us portaré a menjar i beure una cosa que no heu tastat mai» i es referia a un frànkfurt i una Coca-Cola. 

Ara ja tot és molt global i ens arriben productes d’arreu, entenc que als inicis no era fàcil.
Recordo que quan van obrir només oferien set productes perquè ho tenien apuntat al costat de la planxa, en una pissarra i sembla que encara la veig. Llavors tenien una carta amb només frànkfurts, bratwursts, hamburguesa sola, és a dir, sense ceba ni res, també hi havia grove, llom... Però tot ho fèiem sol, va ser després que vam començar a posar-hi formatge i altres ingredients, però als inicis tot es feia sol.

Sabria dir una xifra de quants frànkfurts ha fet després de tantes dècades rere el taulell?
Ufff... és impossible de saber! Ni idea! Tampoc sé dir quants en fem durant un servei, ja que no és només el frànkfurt sinó també el llom, l’hamburguesa... És cert, però, que el producte estrella sempre ha estat i serà el frànkfurt, això és el que més m’han demanat durant tots aquests anys.

Per a molta gent, sobretot la mainada, també era el biquini. Cruixent per fora i melós per dins. 
Ah, també! El biquini triomfava molt, però és cert que als inicis tampoc en fèiem, el vam introduir més tard. Primer vam posar una biquinera Magefesa, les típiques de casa, per veure com ho rebien els clients i va ser tot un èxit.

L’essència del local s’ha mantingut tota la vida, igual que les salseres.
Sí, hem mantingut sempre l’estil i les salseres també, però alguna ha canviat una mica perquè és clar... després de cinquanta-dos anys ja no les fan. Les tapes sí que són les de sempre. 

Després de tant de temps, deu tenir mil anècdotes per explicar. En recorda alguna de concreta?
Al cap de tants anys hi ha moltes històries... Recordo fets puntuals com ara una parella que s’havia casat al migdia i per celebrar-ho amb els amics van venir a sopar aquí. També recordo una altra anècdota d’una infermera que va venir a sopar i estava embarassada i quan venia algú que estava en estat sempre fèiem la broma de «ui escalfem l’aigua», i va dir-nos que quan van sortir del Frankfurt’s van haver d’anar cap a casa a buscar la bossa per anar a l’hospital perquè s’havia posat de part! És cert que hem viscut molts moments d’alegria, però també ha estat un espai per a tot, ja que molta gent que ha passat un mal moment ha vingut a fer un mos mentre tenia un familiar malalt a l’hospital o un enterrament... Així que hem tingut una mica de tot, moments d’alegria i també de tristor. 

És que són moltes hores i molts serveis... Abans no tancàveu ni un sol dia, oi?
Abans, quan hi havia en Jordi i en Toni, el Frankfurt’s era obert cada dia i anaven fent torns entre ells per un dia de festa a la setmana. Però es clar, quan després ens vam quedar en Jordi jo sols, vam decidir fer festa els dimecres. I sabeu per què els dimecres? Pel Barça, ja que si hi havia partit al Camp Nou, a Barcelona, podien anar-hi. Anys enrere, els dimarts feien els partits de la Champions per TV3 i ja veiem el partit, però si jugaven en dimecres, podien anar a veure el partit amb els amics i per això ja va quedar sempre més que els dimecres tancàvem. 

Entenc que quan en Jordi ens va deixar també va ser un moment dur. 
Molt, perquè va ser ara per Setmana Santa i va ser sobtat. El 24 era Dijous Sant i parlàvem de celebrar el meu aniversari, ja que sempre celebràvem els aniversaris i els sants aquí al Frankfurt’s.

Per tranquil·litzar a la població, l’establiment es traspassa o abaixa la persiana per sempre?
No es traspassa, es tanca definitivament i abaixem la persiana. Va haver-hi algun interessat en agafar-ho, però al final no ha tirat endavant perquè com que jo no volia traspassar-lo, tampoc tenia clar què havia de demanar i vaig consultar-ho, però al final no va tirar res endavant. Tenia molt clar que si algú continuava, els deia sempre el mateix: «si abaixeu qualitat, ja podeu abaixar la persiana».

De fet, la qualitat ha estat una mica el segell, no?
És clar, per això els deia que si volien abaixar qualitat, ja podien tancar perquè oferirien el mateix que els altres. A nosaltres, fins ara ens portava tot el material i els productes una carnisseria alemanya que té seu aquí, però tot el producte que elaboren és totalment alemany. I penso que és un encert, ja que, per exemple, és l’únic lloc on elaboren el bratwurst de manera tradicional perquè el fan amb llet condensada. És cert que es pot fer malbé més ràpid que els altres, però és tal com es fa allà i, de fet, tenim algun client alemany que ens ho ha dit i sempre ho han valorat molt. 

Com dèiem, heu sabut mantenir l’essència de l’establiment i, de fet, les rajoles amb el nom del Frankfurt’s de Figueres sempre han estat les mateixes.  
Aquestes lletres, varen regalar-li els amics d’en Jordi quan vam obrir. Ara que tanquem, hi ha molta gent que em demana si pot quedar-se coses de record, hi ha qui m’ha demanat una salsera per guardar-la a casa i em fa molta gràcia. L’altre dia, també, un senyor gran va demanar-me si podia donar-li una de les flautes que tenim per servir cervesa i me la volia pagar! Li vaig dir que no m’havia de pagar res, ell estava ben feliç i jo encara més. 

El local quedarà buit?
Sí, de moment no vull pensar-hi massa i, encara que fa cinc anys que m’estic mentalitzant, crec que no me n’he fet a la idea. Però sí, aquest diumenge 31 penjo la samarreta i hi ha qui em diu que no ric massa per al moment que és, però és que em falta en Jordi. 

N’estaria molt orgullós. 
Penso que estaria content i orgullós, és cert. I també em diria que ja és hora de plegar [entre riures]. 

Diu que tothom en vol un record, quin serà el seu? 
La gent em pregunta què em quedaré i no ho sé, ja que per quedar-m’ho a casa... El meu gendre vol alguna cosa, però el que guardaré per sempre són les samarretes. I també em quedaré les figures del lavabo que van fer-les expressament de ceràmica per a nosaltres i això segur que m’ho quedaré. El que farem segur, amb la colla de jubilats que anem a passejar els gossos és que alguna tarda vindrem a acabar els barrils de cervesa, perquè vaig dir-los que m’ajudessin si quedava alguna cosa. I si ens sobra menjar també ens ho acabarem, ja hi ha clients que també m’han demanat que els vengui els frànkfurts i la carn que sobri.