Laia Alsina és la presidenta de l’Associació Els Pastorets de Figueres i Jordi Pont n’és el tresorer i també s’ocupa de la direcció de pastors. Aquest pròxim 26 de desembre l’entitat farà la representació del centenari del ‘Primer Nadal dels pastors’.

Cent anys d’aquell Primer Nadal dels Pastors a Figueres. Com s’està vivint aquesta edició tan especial?
L. A.: Molt contents, perquè estan passant moltes coses i la gent de Figueres les està rebent molt bé, que era una de les pors. Fer cent anys és una efemèride molt bonica per a nosaltres, l’associació i la gent que fa Pastorets, però no sabíem com ho viuria la societat figuerenca, i la veritat és que l’acollida està essent molt bona.
J. P.: Té molta responsabilitat perquè són cent anys... 
L. A.: És això... Són cent anys i, a més, hi ha molta gent que fa Pastorets des de fa molts i molts anys. 

És clar, hi ha gent que fa més de cinquanta anys que participen en la representació. Una pressió afegida, no? 
J. P.: N’hi ha alguns que fa 51 anys que fan Pastorets! 
L. A.: L’Alfons, en Salvador, el meu pare (Jaume Alsina), a en Carrión li falta un any per fer el cinquanta, i en Tudela en deu fer més que els altres, amb anades i vingudes. 

Creuen que la ciutat de Figueres, després de tants anys, se’ls ha fet seus aquests Pastorets?
L. A.: Fins ara no havia tingut aquesta sensació, ja que sempre ens havia costat estirar públic. Però, enguany, que fem totes aquestes activitats, sí que ho notem i molta gent ens diu: «jo havia fet Pastorets! », «la meva àvia n’havia fet...», i acabes reflexionant que per aquí hi ha passat molta part de la societat figuerenca. 
J. P.: Amb l’exposició hem recollit moltes fotos d’abans i veus que a la gent li fa il·lusió trobar-s’hi. És el que diu la Laia, hem vist que molta gent ha tornat a recordar el que havia viscut amb els Pastorets. 

Hi ha nervis per a la primera funció dels cent anys? 
J. P.: Sí, n’hi ha, perquè hi ha molts canvis. 
L. A.: Hi ha molts nervis, primer de tot per arribar-hi i per poder fer els canvis proposats. Com passa habitualment, comences amb temps, però sempre hi ha alguna cosa que ens fa anar escanyats. Hi haurà canvis perquè hem tornat als telons pintats. No tot serà pintat, ja que considerem que hi ha moments que necessitem corpòries, però hem volgut tornar una mica a l’abans. És una obra d’abans i si abans funcionaven, per què s’han deixat de fer? També és una qüestió de temps. L’obra dura dues hores i busquem com reduir aquest temps. Si has de canviar tota una escenografia corpòria, és molt més lent que no pas dir «puja’m el teló!». Estem molt contents dels nostres telons i són còpies de telons que tenen molts anys. 

Com s’ha intentat plasmar l’aniversari dins la representació? 
L. A.: Dins de la representació no hi ha res concret, hi haurà una presentació, farem el passi del vídeo del centenari que vam gravar al Museu Dalí i al final, una petita cloenda.  El text es manté. De fet, del tema del text fa molt que se’n parla, ja que és un text antic i hi ha paraules que no s’entenen… Aquest any, dins dels actes del centenari, en Gerard Carrión ha fet un lèxic i s’ha dedicat a buscar paraules que fan referència als Pastorets perquè la gent conegui tot aquest lèxic.  
J. P.: Més de 500 paraules! Són paraules o expressions que ja no es fan servir o els joves no les coneixen…

Com ara?
J. P.: Gaubança, empir, senderi… N’hi ha moltes que estan dins del text de l’obra i, fins i tot, durant els assajos quan algun jove no sabia què volia dir alguna paraula, l’apuntava per fer més llarga la llista de lèxic. 
L. A.: Aquest lèxic està a penjat a la pàgina web, vam pensar fer-ne un llibre, però creiem que és millor que la gent el pugui consultar directament a través de la nostra pàgina web. 

Enguany hi haurà una funció especial per Sants Innocents. Què la farà diferent?
L. A.: El 28 de desembre és un dia en què es poden fer gamberrades, i a qui li agrada fer gamberrades? A la mainada, però sobretot al jovent, i és cert que aquesta és una obra que a qui més ens costa estirar és al jovent. Per això vam pensar que si tenim un dia en què es poden fer gamberrades, ens permetrà estirar gent tant dalt l’escenari com al públic. Estem intentant que sigui una data fixa i que hi hagi representació els dies 26 i 28 i que la funció del 28 sigui més tard, volent dir que no és tant per a mainada. Aquest any no hi haurà res que no puguin veure els nens, ja que és el primer any i hi haurà gent que no ho sabrà, però a poc a poc deixarem que el jovent faci més gamberrades i se’l sentin  com el seu dia. Aquest dia  hi haurà aparicions de personatges que normalment no surten als Pastorets. 
J. P.: Un altre dels motius és la dificultat de fer canvis a l’obra. Ja es va dir que el text no es tocava perquè és un text que si comença a canviar, ja no serien els Pastorets de mossèn Fortunet. El dia 28 de desembre, però, els més veterans ens permeten fer alguna coseta i no s’enfadaran. 

Veig que dins de Pastorets hi ha estats i jerarquies marcades per l’experiència.
J. P.: Hi ha generacions més que estats.
L. A.: Sí i no, eh? Com a junta hem notat el suport dels veterans. Nosaltres vam dir que volíem canviar coses, però sense anar massa lluny ni anar a cap extrem, i la veritat és que hi ha molt de suport. Sempre hi ha por quan entra una junta jove i nova, però ens hem sentit molt acollits.   

Parlant dels veterans, què diríeu que és el que enganxa de fer els Pastorets?
J. P.: Moltes coses, fins i tot els joves fem servir frases dels Pastorets al nostre dia a dia. És un fet molt comú, ja no només aquí sinó a Pastorets d’arreu de Catalunya. Fem servir frases de l’obra i la gent ens pregunten «què dius?». Se’t queden molts versos del text en la memòria. 
L. A.: Hi ha una frase molt típica que quan algú diu «és vi de Garriguella», penses sí, «el de la bota més vella». I si és algú de Pastorets, riu, perquè sap de què parla. També és una cosa que s’enganxa de la família, perquè estem parlant de veterans, però moltes vegades segueixen perquè, per exemple, a casa meva, els meus pares van fer-ne, jo en faig, les meves filles també, les meves nebodes… Hi ha famílies gairebé senceres que fan Pastorets.
J. P.: És un ambient molt familiar i bonic. 
L. A.: Un any que no vaig poder venir a assajos perquè estava a Barcelona estudiant,  vaig demanar per favor que em deixessin sortir ni que fos darrere de tot vestida d’àngel cantant! No conceps un Nadal sense Pastorets. O l’any de la pandèmia, que vam intentar fer-ho al castell de Sant Ferran, però la normativa ens ho va complicar molt i heu de pensar que al moment de comunicar que no podíem fer Pastorets, va haver-hi gent que va plorar. 

Dels actes del centenari, crida l’atenció el conte d’en Llufa, escrit per la canalla que forma part de la família Pastorets. Com ha sigut el procés?
L. A.: Fa molts anys que diem de fer un conte infantil i vam pensar «sobre què ha d’anar?». I vam creure que el paper principal és el d’en Llufa, ja que ell canta una cançó i potser ens ha d’explicar què passa, com ho veu, com va… I la comissió del centenari va pensar que ho havien de fer els nens; al cap i a la fi és un conte per a ells i tenim una quinzena de nens que fa molts anys que venen. Hem fet diferents trobades, hem escoltat la cançó, hem decidit qui hi sortia i qui no, i ara tota aquesta informació recollida es convertirà en una bonica història amb il·lustracions. Ha sigut un procés molt maco i hi haurà alguna sorpresa. La previsió és publicar-lo per Sant Jordi, que farem una parada de l’associació. 

El que també es publicarà per Sant Jordi serà  el llibre del centenari. Com serà?
J. P.: Veig més segur el conte que no pas el del centenari... [entre riures]
L. A.: Bé, el del centenari... hi ha la intenció, però és el de sempre, hem de pensar: per a què?, qui el voldrà?  A nosaltres ens fa molta il·lusió, però fora de Pastorets qui el comprarà? Ja hi ha el llibre del 75è aniversari i d’aquells encara en tenim... Potser en comptes de ser físic serà digital per poder penjar-lo a la web. Hem de decidir-ho. 

Preparant l’aniversari deveu haver conegut anècdotes que no sabíeu. És així?
J. P.: Sabem que mossèn Fortunet estava a Calella de la Costa i va venir cap aquí perquè estava malalt, i aquests Pastorets que es van estrenar el 1923 després van anar a un altre lloc perquè un altre mossèn va portar-los a Sitges i d’allà van estendre’s al voltant. Per això hi ha una part dels nostres Pastorets a Sitges, al Vendrell a Sant Llorenç del Penedès... 
 L. A.: Són els nostres Pastorets, però sense música. És curiós perquè va endur-se el text, però no la partitura. I els representen sense música o amb una música que s’han inventat.  

Tants anys seguint el text de mossèn Rossend Fortunet... Si poguéssiu parlar-hi, què li preguntaríeu?
L. A.: Li preguntaria per què va posar l’Herodes. No té sentit aquesta escena allà al mig perquè aquesta, és una obra de teatre amb una continuïtat molt clara i, de cop i volta, tens una escena que lliga amb la història bíblica, però en aquesta obra no m’hi encaixa. 
J. P.: Amb en Gerard ho hem parlat més d’una vegada i m’encaixa el que diu. A veure, els àngels guanyen la guerra, el bé guanya al final, però hi ha d’haver una contraposició, per tant, el mal ha de guanyar en algun moment perquè hi hagi aquest equilibri. I en Herodes és on guanya el dimoni, i en aquesta part és on hi ha l’escena, té tot el sentit. A mi, amb Fortunet m’agradaria discutir-hi totes les escenes per saber com les hagués plantejat i com les plantejaria de nou. Ell va escriure-ho, va pensar-ho i imaginar-ho d’una manera, i nosaltres ho pensem i ho imaginem d’una altra. Per això m’agradaria discutir-li: «i per què no així?».

Teniu alguna escena preferida?
L. A.: Que em faci emocionar, l’escena final, la dels àngels i els pastors cantant. Però una que m’agrada molt és la d’en Farruc i en Grillat, la segona escena més o menys, quan un li explica a l’altre què és robar. Penso que hi ha frases molt divertides i encertades. 

Tindrà alguna sorpresa més el centenari?
L. A.: Això encara no s’ha fet, però es volen fer una mena de vermuts de Pastorets per recuperar les anècdotes i que els veterans ens les puguin explicar amb tranquil·litat. 
J. P.: Mossèn Fortunet va compondre una sardana amb piano i mai s’havia tocat per a cobla i es va fer. Es tornarà a tocar el dia 25 de desembre, el mateix dia del centenari. No és un acte oficial, però hi serem, així  just el dia dels cent anys es tornarà a tocar.