Martí Dacosta va fundar el bar-cafeteria Dalícatessen ara fa un quart de segle i avui és un dels punts de parada de molts turistes que visiten la ciutat cada any. Dacosta ens n’explica la història i quin n’ha de ser el futur, entre d’altres.

Vint-i-cinc anys dedicats a Dalícatessen, com comença la seva història?
Els meus pares tenien comerç, una sabateria que va ser tota una institució de la ciutat durant 49 anys. Jo soc la tercera generació i allò que diuen: la primera generació ho funda, la segona ho manté i la tercera s’ho carrega. Més que carregar-nos-ho, penso que vam adaptar-nos a l’entorn. Primer, vaig provar amb una petita botiga que es deia MOST, que en el mateix nom hi ha les  meves inicials, és en català, fa referència al most del raïm i també a most en anglès. Va ser el primer contacte amb el màrqueting i les marques comercials, una branca que m’agrada molt. Vam fer la botiga de souvenirs i també teníem una mica de guingueta amb venda de gelats, però un dia van començar a aparèixer botigues de souvenirs arreu i també hi havia limitació de producte perquè la Fundació Gala-Salvador Dalí, lògicament, es quedava el material original i ens havíem d’enfrontar a altres botigues que venien material falsificat i aquesta no era la meva línia. I vaig pensar: «vendré Coca-Cola i cafès, que puc comprar-ho on vulgui i me’n sortiré millor». Llavors, va arribar el moment de posar-li un nom. I, en el moment de tancar la botiga, un hivern d’aquests calmats a Figueres, vaig decidir fer unes vacances llargues i dir-ho a casa meva era una mica complicat, per això vaig dir que anava a estudiar alemany. Tenim uns coneguts de la família a Múnic i van dir-me d’anar a casa seva, aquell mateix estiu ja m’havien passat tota la informació de la ciutat i de l’escola on vaig estudiar la llengua un parell de mesos. Durant l’estada, un cap de setmana van portar-me a Salzburg, al bressol de Mozart, i vaig adonar-me que tots els establiments hi tenien una certa relació: el Teatre de Mozart, el Cafè de Mozart, la Biblioteca de Mozart i allà vaig pensar que calia buscar un nom potent per al meu establiment i és quan vaig tenir la idea de posar-li Dalícatessen.  

D’on surt, però, aquesta fal·lera per Dalí?
Dalí m’interessa molt com a pintor, com a personatge i com a figuerenc per la seva capacitat de ser ultralocal i, alhora, universal. Això sempre m’ha fascinat, pensar en la idea d’anar amb espardenyes de vetes mentre parlava amb gent a Nova York, aquest concepte sempre m’ha agradat molt. 

De fet, això és una mica el que aconsegueix al seu establiment amb clients que el visiten d’arreu del món, ho pensa així?
Hi ha un munt de gent d’arreu del món que ve i també tenim una part completament local. Això atrau molt el visitant de fora, ja que no és una franquícia, és un establiment on gairebé sempre hi ha el propietari i penso que tot això el client ho valora. D’alguna manera, allarguem l’experiència Dalí al turista que ens visita. Quan els veus de bon matí amb la guia preparada i fan un cafè esperant per entrar al Museu tenen una il·lusió i una expectativa que quan tornen sembla que els allarguem, d’alguna manera, aquesta experiència. Ara, Figueres, comença a creure’s que és una ciutat turística i daliniana. 

Parlant de la Fundació Gala-Dalí, com és la relació? No sempre és fàcil difondre el pintor surrealista fora de l’entitat. 
Amb la Fundació, sempre que he fet coses els he avisat. Tot ho hem fet amb el màxim respecte i ells han vist que aportàvem aquest valor fora del museu. Sempre han tingut una actitud de diàleg i de respecte i se m’ha tractat també amb molt de respecte. Soc de la junta Amics del Museu Dalí he aportat idees i he treballat amb la junta per difondre la figura de Dalí.  

Aquí venen molts experts dalinians. 
Totalment, venen experts en Dalí i també hi ha un munt de gent que es mimetitza amb el geni i quan venen es posen bigotis, es vesteixen amb samarretes de Dalí, es fan tatuatges... És un mite i crec que sovint no en som prou conscients que Dalí ens ha situat al món. 

Dèiem experts, però també membres rellevants com ara el senyor Marshall Rousseau, que havia estat el director del Salvador Dalí Museum de Sant Petersburg (Florida). Com va ser?
He d’agrair que quan vaig muntar el negoci, l’any 1998, com a primer viatge a l’estiu vaig dir que volia anar a Sant Petersburg, on hi ha el Museu Dalí més important d’Amèrica. Al llavors gerent de la Fundació, senyor Sevillano, vaig demanar-li una carta d’introducció per anar al museu i un bon dia es va presentar al Dalícatessen amb el senyor Marshall i, quan vam anar-hi, ens van rebre de meravella. Ens van ensenyar sales que no estan obertes al públic, ens van pagar una nit d’hotel i sempre he dit que parlar de les Bruixes de Llers o de les fotografies de Meli a Amèrica fa posar els pèls de punta. Aquesta relació s’ha mantigut i aquí no només ha vingut el director sortint, l’actual director, el senyor Hank Hine, fa poc va venir a fer el toc després d’anar a establiments com ara el Miramar de Llançà. D’altra banda, també ens ha visitat Chuck Bandel, responsable del cafè-bar que han muntat dins del Museu Dalí de Sant Petersburg que fa molts sopars i actes dins del mateix museu, ha estat fent una estada al Motel i ha vingut cada dia a fer el cafè.

Quin diria, però, que és el secret d’aquest  escalf que troba el client? 
Els humans no som tan diferents i agraeixes molt els locals on pots trobar una mica d’afecte o que se’t dirigeixen amb el teu idioma. Per aquí ha passat moltíssima gent que han perdut alguna cosa, que tenen algun problema o bé que tenen un gos i tenen dificultat per entrar en algun local... Sense anar més lluny, parlant de gossos, fa temps hi havia uns clients alemanys que vivien a Ceret i quan venien sempre donava aigua al gos i un bon dia vaig preguntar-los si podia donar-li una mica de pernil al gos, d’aquest que sobra de fer els entrepans, i em deien que quan venien de Ceret a Figueres i eren a la plaça de l’Ajuntament el gos ja estirava per venir cap aquí dalt. És una anècdota divertida que explica una mica això: en aquest món tan fred que tenim, no costa massa fer-lo més tendre i tothom ho agraeix. 

Aquest punt de caliu el doneu també amb els idiomes, com ho feu?
Sabem paraules soltes de diferents idiomes i hem vist que això agrada als clients. Un dia, va venir un estudiant de la Universitat de Girona amb estudiants de Corea del Sud i vaig dir-los «gamsahabnida» que vol dir «gràcies» i l’estudiant d’aquí va dir-me que havia connectat més amb ells amb una sola paraula que no ell en tot el matí. Penso que tot rau a facilitar l’estada al client perquè si ens escullen a nosaltres, amb tota l’oferta que hi ha, ens agrada correspondre. 

Parlant d’aquest localisme, com has vist evolucionar la ciutat?
Com a moltes capitals de província, des de la mirada del comerç, té diferents problemàtiques com ara la venda en línia, la manca de relleu generacional, botigues i establiments que tanquen... Vendre al minorista és difícil i ara és un moment complicat. Un altre factor és que molts figuerencs, per exemple amics meus, han marxat de la ciutat per anar a viure a pobles del voltant. També hi ha una alta immigració que té altres necessitats que anar a comprar a una botiga, però penso que hem de ser positius i sempre intentar aportar i anar endavant, queixar-nos i mantenir-nos en la queixa no ens fa avançar. Però, val a dir, que a Figueres sempre ens ha agradat fer aquesta crítica i  no neguem que hi hagi problemes, però hem d’intentar anar endavant. 

Els comerços d’aquesta zona, quan vèieu que la cua del Museu arribava a la plaça de l’Ajuntament ja sabíeu que seria un bon dia, no?
Sí, ara les cues s’han minimizat perquè hi ha un horari i la venda d’entrades, però és positiu. Semblem com els pagesos que mirem el temps, si a l’estiu fa núvol sabem que hi haurà gent. Però, en aquest aspecte, m’agradaria dir que a vegades m’han criticat per tenir el negoci en aquesta zona i ens han titllat de privilegiats, però sempre dic que un euro que entra en una botiga d’aquí, reverteix als industrials amb qui treballem, als repartidors, al camió que compren aquests als concessionaris de la ciutat... és el motor econòmic i nosaltres en som un actor més. 

Hi ha molta competència en aquest espai on abunden els negocis de bars i cafeteries?
Puc dir que estic molt content perquè en aquesta plaça, quan a algú li falta alguna cosa podem anar al bar del costat a demanar-ho. Ara no fa massa ha vingut la Xeli i la relació és d’allò més bona. És cert que tots som competència i tots treballem, però és una competència sana perquè tots podem fer la nostra tasca com toca. Si els va bé a ells, també ens va bé a nosaltres. A més, està bé perquè El Cafetó és una oferta més de nit, al costat de menjar i nosaltres cafès. Hi ha molt bona sintonia i és de valorar perquè no passa a tot arreu.