És agrònom de Can Banasta, una empresa familiar que es dedica al cultiu de la cirera i l'olivera. Jordi Juan és avui un dels productors més joves de la comarca i ens parla, entre d'altres, del canvi de rumb de les finques i del futur de la fruita dolça al territori

Deu ser un dels agricultors i productors més joves de l'Alt Empordà. Què el fa decidir a continuar el llegat familiar de Can Banasta?
És una passió que ve de casa i de sempre. Vaig començar estudiant administració d'empreses i vaig estar treballant d'administratiu, però vaig veure que no em sentia realitzat ni complet. El meu pare tenia el negoci encaminat i, més que el relleu generacional, el que vaig fer va ser incorporar-me com a jove agricultor. Inclús vam demanar subvencions en aquesta línia i vaig començar treballant la terra i seguint el negoci de la parada del mercat. Així segueixo, al peu del canó de cara a la gent i venent el producte empordanès i defensant el territori.

La pagesia sempre ha patit, ja sigui pels preus, l'administració, la duresa de la feina... i, ara, una etapa dura: la sequera. Un fenomen que ja prevèieu, oi?
Sí, cert és que la feina al camp és dura, però el pagès també és molt escandalós, eh? [entre riures]. Ens agrada plorar, el nostre lema és «el pagès sempre plora» perquè vulguis o no sempre et pots queixar, ja sigui del temps, les plagues, de no poder collir el dia que vols... Sempre estem plorant.    

Sempre plora, però fa una feina molt dura que es valora poc.
Això és cert, plorem, però plorem amb motiu. La nostra feina sempre ha d'intentar defensar el producte, i la manera de valorar-lo és dir i explicar el que t'ha costat obtenir aquest producte. És molt esforç i d'aquesta manera te'l valores i te'l valoren. 

Ens explicava que un dels efectes de la sequera ha estat canviar el cultiu de les seves finques. Pot desgranar-ho? 
A casa, fa qüestió d'entre vuit i deu anys ja vam començar a fer el canvi de cirera per olivera. Vèiem que plantàvem cirerers amb secà i no s'adaptaven bé. Es morien, t'hi passava el senglar, l'arbre no era prou sa i prou fort, es trencava la branca i li entraven malalties... I tot això feia que al final s'acabés morint. Teníem finques amb cirerers d'entre cinc i sis anys, per tant, joves, i es morien. Aquestes finques tenien una capacitat de viure d'uns 25-30 anys i veies que al cap de deu anys feien pena i eren mig mortes. És per això que vam decidir començar a canviar els cirerers per oliveres. L'olivera és un cultiu que el senglar no ataca perquè no és fruita dolça i resisteix molt millor la sequera. Produirà més o menys, però si més no l'arbre no es mor.

I el benefici es revalora perquè el producte o cultiu està més ben pagat. És així? 
No ho sé, ja que si al final tots acabem fent oli, no hi haurà competència, per tant, ja ho  veurem. Després el que pot passar és que es comprarà millor la cirera, que ja està passant, perquè de cirera d'aquí n'hi ha poca i va buscada. 

"Forçada per la sequera, la cirera de Llers i Terrades desapareixerà"

Deia, però, que d'aquí a uns anys la cirera des­apareixerà? 
Sí, forçada per la sequera, la cirera de Llers i Terrades desapareixerà. És una opinió personal, eh?, però pel que hem vist aquí, a casa, costarà molt produir un quilo de cireres. Sortia molt bona, però aquesta tipologia d'arbres la sequera no la suporten. 

Abans, Can Banasta només produïa cirera?
El meu pare, inicialment, tenia molt poca olivera i es dedicava sobretot a la cirera. Quan anava al mercat, ell era conegut com «en Cirera», perquè era l'únic que portava cirera de Llers i Terrades. Hi havia altres productors, però pel que fa a la venda directa al mercat de Figueres, crec que era l'únic productor i venedor. 

Ara un gir cap a l'olivera. Per quina varietat aposta? 
D'aquí en surt oli molt bo. Tenim la varietat argudell, que és la que cultivaven i produïen els avis i és l'autòctona empordanesa.

Per tant, l'objectiu és recuperar aquest producte local?
M'aferro aquí. M'aferro a recuperar l'argudell dels nostres avis i a produir oli d'argudell, ja que és autòcton empordanès i no el fa ningú més. També tenim arbequina I-18, produïda també a l'Empordà i que en surt molt bon oli, però la qüestió és fer oli empordanès i apostar sempre per la venda directa. 

Per així no dependre de tercers que s'embutxaquin la diferència de preu. 
Exacte. Fa anys, el meu pare tenia i collia bastanta cirera i el producte havia d'anar al magatzem, per tant, estaves exposat a revenedors i no podies defensar tant el producte, ja que no es venia al preu que buscaves. En canvi, si tu estàs al mercat i saps el que tens, a qui ho vens i com ho has de vendre, és la manera d'anar bé. 

Tornant al cultiu, quines són les plagues que més els afecten? 
 A banda dels senglars, amb cirera també hi ha una plaga d'un insecte, la  Drosophila suzukii, que és molt agressiva per a la cirera. És una mosqueta petita com la del vinagre i busca la fruita vermella. I, per instint de reproducció el que fa és pondre els ous dins del fruit i quan obres la cirera, n'hi ha mitja de corcada. És una plaga que també ha impulsat el canvi de cultiu, ja que hi has d'estar molt a sobre amb químics, així com tenir un bon control cinegètic. 

I com es fa aquest control?
 Has de tenir la finca molt neta i arreglada perquè és una plaga que no es veu directament. I també amb trampeig. La Generalitat de Catalunya fa un mostreig però no és gaire útil, ja que si a l'hivern poses la trampa i en fas captures, ja saps que quan hi ha la fruita encara és més escandalosa la seva presència. Aquest és també un dels problemes de la collita de cirera, ja que abans pràcticament no l'havies de tractar. És cert que si hi havia humitats, havies de tirar un fungicida per evitar fongs, però amb la tramuntana aquest problema estava solucionat. Abans, la vinya era molt més esclava perquè havies de fumigar; ara ha canviat la situació. En canvi, amb la cirera pràcticament no hi havia tractament, i ara amb aquesta plaga sí, eh? Tot legal, lògicament, des de la Generalitat ens fan inspeccions cada dos anys. De fet, l'any passat vaig tenir-ne una. 

Parlava de la Generalitat. Sovint l'administració tampoc ho posa fàcil.  
Entrem en terreny delicat. La Generalitat pot ajudar-nos, que personalment penso que ens ajuda, però tot el que té relació amb l'autorització de productes per a les plagues  no depèn de la Generalitat. A més, si tens una plaga molt agressiva, la solució passa per utilitzar certs productes que també són molt agressius, i no soc partidari de tirar aquests productes. Quina és la solució? Posar oliveres. No vull haver d'estar cada dos dies fumigant la plantació. 

Feia referència a ser pagès de pedra seca i garriga. Això és molt empordanès. 
De sempre: 100% pedra seca, garriga i tramuntana. Se'm posa la pell de gallina. 

Això vol dir que li apassiona la seva feina. 
És clar! Així és com la defenses. Des que tenia onze anys remenava al mercat i puc dir que a la parada m'hi esforço molt perquè el 100% del producte que tenim i oferim és empordanès. 

Quin missatge llançaria a la joventut per mantenir aquesta passió i seguir el relleu generacional del sector?
Primer de tot, assegurar-te ben bé de les fonts que et venen el producte i donar sempre suport a qui està darrere produint. Dono tot el meu suport a la gent que, per exemple, està produint horta de Vilabertran. Aquesta és la clau, igual que la venda directa i la compra directa. Fer-ho directament et fa defensar el teu producte. Sense anar més lluny, la cirera que porti demà al mercat vull que el consumidor se la trobi fresca i amb totes les propietats perquè no haurà passat per una cambra frigorífica ni farà una setmana que roda pel mercat. Serà cirera collida ahir. Hi ha hagut dissabtes que estava al mercat i havia de pujar a Llers a buscar cireres que s'estaven collint directament i quan és així, la cirera brilla.  

Com podem saber-ho, que és totalment fresca i no ha passat per la cambra?
Per la brillantor i el gust. I també per la cua. La cua de la cirera és verda i el que fa la cambra és absorbir la humitat, per tant, quan passa per cambra la cua es torna seca. 

En termes generals, cap a on creu que va el sector?
Per les condicions climàtiques sembla que el futur serà dur. Inclús per a altres cultius, ja que s'hauran de posar malles per a les pedregades, per a la protecció del sol, que cada vegada pica més... Es produirà, però menys quantitat perquè costarà molt produir. Per tant, el producte serà més car. Hi haurà pocs productors per a tanta gent que necessita menjar. 

El llegat de Can Banasta es basa en l'arrelament familiar. Estem fent l'entrevista al mig del camp i veiem fins a tres generacions, una d'elles és l'àvia Maria.  
D'aquí a dos mesos farà noranta anys i cada matí ens demana de venir una estona al camp a collir cireres. Si li dius que no, la tens tot el dia de morros. És increïble, per a mi és una sort viure-ho així.