És el propietari de milers de peces cinèfiles i de l’últim videoclub de l’Alt Empordà. A Palau, la passió pel cinema li ve de petit: va començar col·leccionant cintes VHS i el seu avi era el maquinista dels cinemes de l’Escala. A continuació ens explica algunes anècdotes

El 1998 apujava la persiana del que seria el seu negoci durant més de dues dècades: Videoclub Univers l’Escala. Avui és dels últims de les comarques gironines. Com recorda els inicis?
A l'octubre d'aquest 2023 farà vint-i-cinc anys que vaig obrir i segurament és un dels últims de la província. De fet, tot comença a Girona, estava a la universitat i vaig conèixer un noi que tenia un videoclub a Sant Narcís, i em va preguntar si hi havia videoclubs a l'Escala. Vaig contestar-li que «n'hi havia un, però no m'acaba de fer el pes» i llavors vam associar-nos i vam muntar el videoclub. Jo era qui estava de cara al públic i vam treballar junts durant quatre anys. Va funcionar molt bé i al cap del temps vaig quedar-me la seva part i he seguit sol fins ara.

El col·leccionisme, però, li ve de casa, oi?
De petit col·leccionava VHS amb el meu pare i, certament, el cinema em ve de família. El meu avi era qui projectava pel·lícules als tres cinemes que va haver-hi a l'Escala, n'era el maquinista. I me n'explicava mil històries, com ara que les pel·lícules de Giuseppe Tornatore, abans de projectar-les, les mirava amb el capellà del poble, i el capellà li feia tallar algunes  escenes i el que feia el meu avi era enganxar les escenes retallades i veure-les amb els amics.

Rere el taulell ha vist evolucionar el sector des del VHS al DVD passant pel Blu-ray, que no va acabar d’encaixar.  
Amb l'obertura del videoclub vaig enganxar la recta final del VHS, i el DVD va començar a implementar-se a finals del 2000, així que el 2001 ja vaig començar a comprar DVD i VHS, i entre el 2003 i 2004 ja vaig deixar de comprar VHS. El canvi va ser molt ràpid, al cap d'un any ja llogava més DVD que VHS. En canvi, el pas de DVD a Blu-ray no va acabar d'anar bé. La diferència era la qualitat d'imatge i de so, però com que et requeria tenir una televisió específica que fos Full HD i un equip de so d'alta qualitat, i va ser durant l'època de la crisi del 2008, quan la gent no estava per gastar, va perjudicar, ja que la qualitat d'imatge i el so valia molt la pena.

La davallada del sector, però, és clara: l’arribada de les plataformes digitals, oi? 
Així és. Sempre dic que, per una banda, el consumidor hi ha guanyat perquè no ha de desplaçar-se, ho té tot a casa, però, d'altra banda, hi ha perdut, sobretot pel servei d'assessorament. Al final, aquí la gent venia i fèiem petar la xerrada i parlàvem de cinema. Això és el que hem perdut. A casa és un algoritme el que diu què et pot agradar i quan el videoclub funcionava, en aquell moment, mirava moltes pel·lícules i podia assessorar-los. Per tant, era un dels trets característics del negoci. Mai he sigut un gran entès en cinema, però sempre intentava trobar el que la gent volia i penso que és important quan no saps què vols mirar. Molta gent entrava al videoclub i no sabia quina pel·lícula volia.

Ara perdem bastant el temps per escollir algun títol i divaguem entre plataformes. 
Sí, un dia un enginyer m'explicava que es va fer un estudi sobre Netflix, i la gent trigava 45 minuts de mitjana per escollir què mirar. Aquí, hi havia vegades que la gent feia cua perquè els digués una pel·lícula. A més, com que sempre he tingut una mica la mentalitat de col·leccionista, m’apuntava les pel·lícules que em demanaven els clients i jo no tenia, així durant les èpoques que no sortien pel·lis noves —perquè hi ha una franja d’un mes a l’any que no surten pel·lícules, per Nadal durant quinze dies i tres setmanes d’agost—, aprofitava i comprava les que em demanava la gent.

On comprava totes aquestes referències?
Tenia un proveïdor que se'n va anar en orris fa anys. Després vaig tenir-ne un altre que també va tancar, i ara en tenia un que anava aguantant com podia perquè va agafar la davallada dels videoclubs.

Quantes referències té?
A la vora de 3.000 Blu-ray, entre 24.000 i 25.000 DVD, 500 sèries… O sigui, tinc una feinada per organitzar el material que tela [entre riures].

Quantes pel·lícules mira a la setmana?
Ara poques, amb la feina que tinc arribo cansat i hi ha dies que no aguanto ni un capítol d’una sèrie. Estava molt enganxat a les sèries; també feia col·lecció de sèries abans que arribessin a les plataformes. Però abans mirava una mitjana de tres pel·lícules diàries, durant dotze i quinze anys.

I quina és la pel·lícula que més ha recomanat?
Depèn, això va molt a temporades. La gent va molt orientada als èxits de taquilla i sempre he dit que el que menys ha funcionat als videoclubs, almenys aquí, és el cinema espanyol. És el que menys rendibilitat tenia, però quan se celebraven els premis Goya, la gent et demanava les pel·lícules nominades o premiades perquè en sentia a parlar. I, que recordi, una de les pel·lícules que més he llogat, i en tenia sis còpies i diferents edicions especials, és Avatar. Cal tenir en compte, però, que com que recomanava moltes pel·lícules, recomanava les que m'agraden o les que em recomanaven els clients. Quan vaig fer el canvi de local de 40 m2 a 65 m2, una de les coses que vaig tenir clares va ser ampliar la zona de cinema independent i cinema d'autor, ja que vaig veure que anava a més, i és la secció que més vaig ampliar. I, realment, és una secció que ha funcionat, ja que en èpoques de crisi i de pirateria, la gent no piratejava aquestes pel·lícules, la gent piratejava les d'acció. 

La pirateria deu ser complicada de batallar des del sector, també. 
Hem passat fases molt complicades amb la pirateria. I anècdotes com ara que entrés algú al videoclub a preguntar-me com es podien gravar les pel·lícules que es baixen d'Internet. Ens hem trobat amb situacions surrealistes. Frases de l'estil: «què tens de lloguer nou que no estigui a Internet, que ja ho he vist tot?» Això era el pa de cada dia i encara havies d'agrair que vinguessin. Els últims anys he aguantat el negoci amb pèrdues, era com si tingués els ulls tapats, i no volia adonar-me que les coses no anaven bé. M'ha costat.

Ara ja només obre els caps de setmana?
Els caps de setmana vinc a ordenar pel·lícules i, si entra algun client, genial, però tot està molt aturat. 

Quant val llogar una pel·lícula avui?
Val tres euros. I, perquè vegis l’evolució, quan vaig obrir el 1998, llogar una pel·lícula valia 400 pessetes (2,40 euros) i, durant vint-i-cinc anys, el màxim que he apujat el preu de lloguer ha sigut a 3 euros. Ara les plataformes que lloguen tenen pel·lícules a 5 euros. En aquella època, la competència més directa que tenia era el Canal+ perquè llogaven pel·lis i pensava: «si ho poso més car, a la gent li sortirà més a compte llogar-ho al Canal+», i per això vaig deixar aquests preus. Quan vaig obrir el negoci, comprar una novetat de lloguer valia seixanta euros cada còpia i això va anar baixant fins a preus d'entre vint-i-pocs i trenta euros. 

El videoclub era també un espai de control per a l’educació sexual amb les pel·lícules pornogràfiques i marcava alguns límits.
Hi ha mil anècdotes en aquest sentit... De venir mainada i dir-te: «ja tinc divuit anys, puc llogar-ne una?», i mirar-lo de fit a fit i pensar: «no tens divuit anys», i contestar-li: «si ve la teva mare i em dona permís, te la llogo». Aquestes pel·lícules les teníem en un racó i sempre n'havies de treure algun de massa jove que s'hi colava. Vaig intentar tancar el racó, però no hi havia manera sempre se'n colava algun, era la curiositat.

El problema d'ara és que poden veure-ho directament sense cap control. 
Vaig veure una entrevista d'un actor de cinema d’adults i deia que el problema és que la gent es pensa que la realitat de la sexualitat és el que veu al cinema d’adults, i amb l’Internet al mòbil això ha fet molt mal.

En certa manera ha canviat la manera de veure cinema. És així? Ara ja no es diu tan allò d'«aquesta s’ha de  veure al cine».
Tant de bo m'equivoqui, però a la llarga els cinemes se'ls acabaran carregant. La gent és cada vegada més sedentària i vol veure la pel·lícula a casa, i és una llàstima.

Què en farà, de tots aquests títols?
Tinc diverses propostes. Vaig parlar amb el regidor de Cultura de l'Ajuntament de l'Escala i em va dir que esperéssim passades les eleccions per decidir què fer, però també tinc altres contactes amb departaments de cultura d'altres llocs, a través de clients de tota la vida. Una opció seria el fons de la biblioteca nova de l'Escala. El CER de l'Escala m'ho van demanar i amb el ressò als mitjans també vaig tenir molts contactes, hi ha diferents propostes, i la meva intenció és que es quedin a l'Escala. Fins i tot he arribat a pensar a cedir tot el DVD i quedar-me el Blu-ray. Soc dels que pensen que tancats en caixes no es poden tenir. Quan veig algun títol, em venen records, tinc molta memòria gràcies a les pel·lícules, i amb els anys he guanyat pràctica d'explicar-les sense fer espòiler.

No és gens fàcil. 
La gent et pregunta: «de què va aquesta pel·li?». I saber explicar l'argument sense fer espòiler no era fàcil. En aquest sentit, tenia clients que els agradava molt el gènere de suspens i posàvem reptes. Els deia: «a veure si entens els últims vint minuts de la pel·li», això m'agradava molt. Hi ha films que val la pena veure'ls amb companyia per entendre'ls o posar en comú què ha entès cadascú. 

Fins quan té previst continuar apujant la persiana?
Fins que ordeni tot això, esperava que fos abans de l’estiu i a finals de juny poder tancar, però vaig més lent i hi ha més feina de la que em pensava. Una altra opció és que els que volen el material vinguin a ordenar [entre riures].