És el nou director del Museu Memorial de l'Exili  (MUME ). Historiador, periodista i escriptor, Aguirre té com a objectiu impulsar el lligam entre l'equipament i la població de la Jonquera. D'altra banda, vol reforçar el vincle entre la memòria històrica i els centres educatius de l'entorn. 

Com entoma el repte com a nou director del Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera? 
L'entomo amb il·lusió, però també amb responsabilitat perquè és un equipament que té molta importància i un projecte darrere de fa molts anys. El Museu Memorial de l'Exili és un projecte solvent que s'ha de cuidar i necessita implicació. Per tant, l'entomo des d'aquest vessant. 

Deia que un dels seus objectius és reforçar el vincle de l'ens museístic amb els centres educatius. Com cal treballar-hi?
Vinc d'una experiència, a l'Ajuntament de Banyoles, de treball conjunt amb els centres educatius a través de la memòria històrica, i quan fa temps que treballes la implicació del professorat i de l'alumnat, veus el potencial que té. La memòria democràtica s'ha de treballar dins de les aules i amb els equipaments i els espais de memòria que tenim, però també s'ha de treballar a través de cada ciutat, poble i família. La memòria democràtica és una necessitat que tots plegats hem de treballar, no només des del sector pedagògic, sinó en l'àmbit social. El reforçament ha de venir de la base, cal crear nous grups de treball a les comarques i involucrar-hi els centres de secundària. La tasca que tenim no ha de ser només la visita al MUME —que ja és important, eh!— però a més a més hi ha d'haver una feina permanent i sostinguda en el temps a cada comarca i a cada centre educatiu. 

Com s'han d'encarar pedagògicament l'exili i la memòria històrica, avui que malauradament hi ha moltes persones exiliades?
El que cada zona, és a dir, comarca o municipi ha de fer és posar en valor tota la gent d'aquell entorn que va marxar a l'exili, ja que moltes vegades no els hem fet ni un simple homenatge. A Banyoles vam organitzar un homenatge que va aplegar totes les famílies involucrades en l'exili. Gairebé el 99% dels exiliats havien desaparegut, però en queden les famílies i en queda el record. L'acte va involucrar la gent de Banyoles i de tota la comarca, i penso que va ser una manera que tothom posés cares i noms a la gent que va haver de marxar. Si no es treballa des dels rostres, els noms o les referències geogràfiques més properes, es veu com un fenomen llunyà.

I no s'empatitza tant amb la situació o bé el problema, oi?
Exactament. I aquest és un primer element que hem de fer, i cada família també ha de ser un focus de propagació d'aquesta sensibilització. Així és com vam aconseguir-ho.

Fa la sensació que com a societat sabem on volem anar, però no sabem d'on venim. 
 La lectura final ha de ser la de tenir clar el que defensem. La memòria històrica ens ha de servir per valorar la democràcia, el respecte a les idees dels altres, les llibertats i totes aquestes conquestes que sovint tenim properes i no sabem valorar. I, amb això, correm el risc d'esmenar-les fins al punt que tornin la intolerància i les imposicions. La memòria democràtica, més enllà de recordar i reparar les víctimes, per damunt de tot, ens ha de servir per valorar la democràcia com el millor sistema polític que tenim. 

Sovint el fet de pensar en l'exili ens porta fer-ho en passat, però és un fet d'allò més present i actiu avui i, de fet, ho serà sempre.
El primer que et trobes quan entres al MUME és una imatge de dues fotografies sobreposades. Una és de l'exili del 1939 i l'altra és una fotografia del 1992 de l'antiga Iugoslàvia. Les dues imatges són molt similars i d'alguna manera ens demostren que passat i present estan molt més a la vora i que es van repetint els mateixos drames i problemes al llarg del temps. L'exili és i ha estat present al nostre país des d'un continu històric, i en l'àmbit europeu i mundial es va repetint. Vivim en una època amb el volum de persones refugiades i desplaçades més elevat de la història de la humanitat. 

Actualment, però, fa la sensació que hi ha exiliats i exiliades de primera i de segona. Per què passa?
Al món del periodisme passa el mateix. Un accident a Nigèria que afecti dues-centes persones no té la mateixa lectura que un accident que passi més a prop. Empatitzem amb la persona que tenim més propera. És complicat i dramàtic, però veiem que amb les persones exiliades d'Ucraïna hi ha unes facilitats enormes, i està bé que hi siguin. Però, en canvi, amb les persones exiliades de Síria o Palestina no hi ha aquestes facilitats. Al contrari. Hi ha esculls, entrebancs... Vivim a l'Estat espanyol i el tema de l'estatut del refugiat és més complicat que a qualsevol altre país. Hi ha persones que esperen anys perquè se'ls resolgui la sol·licitud d'asil i això no deixa de ser una anomalia democràtica de primer ordre.

Tornant al MUME, fa pocs dies s'ha inaugurat l'exposició «Exiliades. Els fils vermells entrellaçats». La proposta és feminitzar també el museu i recuperar la memòria històrica de tantes i tantes dones oblidades?
Les dones sou més del 50% de la societat i si prescindeixes de la perspectiva d'aquest 50% et perds la meitat o més de la fotografia o el relat. No és una qüestió de justícia —que també, eh!—, és una qüestió d'acostar-te als fenòmens. Si no incorpores la perspectiva de gènere i el relat de les dones, t'estàs perdent una part fonamental de tot. I l'exili n'és un exemple perquè només l'hem interpretat des de la posició de les forces militars, dels polítics exiliats o dels intel·lectuals, i hem bandejat les dones. Per tant, ens hem perdut una part fonamental de la interpretació de l'exili, i aquesta exposició el que constata és que a través de les mirades de dones es pot veure la doble exclusió, com a refugiades i com a dones, i es veu una altra part de l'exili que se t'havia escapat anteriorment. 

Què més vol aportar la figura d'Aguirre a l'equipament cultural i museístic?
M'agradaria, com a objectiu, involucrar el poble de la Jonquera al museu i treballar perquè molta d'aquesta gent que passa pel carrer i no ha entrat mai, ho faci. M'agradaria fer alguna activitat, acció o projecte que parli d'ells. La base de qualsevol equipament és, primer de tot, incorporar l'entorn més immediat, és a dir, el poble on està ubicat el museu. Ja sabem que el MUME té una vocació nacional i transfronterera, però està ubicat en un municipi i la gent d'aquest municipi se l'ha de sentir seu i ha de sentir que aquest espai també parla d'ells i elles. Això també té a veure amb un altre element que voldria potenciar, que és la cultura inclusiva. Vinc d'un camp de treball en què tot el que té relació amb la inclusió té molta importància, i amb com incorporar a la programació cultural els sectors de la població, com ara els nouvinguts, que no hi participen. Aquest és un factor en què voldria posar especial èmfasi. 

"La digitalització i les noves tecnologies et poden ajudar, però el que ajuda molt és tenir la manta d'una persona refugiada o tenir objectes personals de gent que va estar als camps de concentració, imatges, cartes.."

I alguna aposta per la tecnologia o digitalització de l'espai cultural?
Penso que el discurs del museu és molt encertat. No soc gaire partidari de la digitalització per la digitalització, sense sentit. El museu ha d'oferir una experiència única, que et digui i et desperti coses i emocions. La digitalització i les noves tecnologies et poden ajudar, però el que ajuda molt és tenir la manta d'una persona refugiada o tenir objectes personals de gent que va estar als camps de concentració, imatges, cartes... Tot això són elements que et fan viure l'experiència i la fan palpable. 

A banda d'historiador i periodista, vostè és conegut pel vessant d'escriptor. Ara ho haurà d'aparcar una mica?
De temps ara no en tinc [entre riures]. Per tant, ho deixarem aparcat. Tot i que un escriptor no s'aparca mai. Les vivències i els entorns nous són factors que alimenten i tinc molt temps per conduir i per pensar. Un escriptor pot aturar el fet d'escriure un temps, però l'alimentació i la recerca de temes sempre hi és. 

A Twitter elogiava el bon traspàs que li va fer el darrer director, Enric Pujol, i la seva tasca a l'equipament. Què en pensa, però, que per decisions polítiques o colors de partits es destitueixin càrrecs d'equipaments sense explicar-ne el motiu, com ha passat aquí?
És una qüestió que ens podríem estendre molt, però aquí les regles del joc estan marcades des de fa molts anys. No és nou. És un sistema de decisió que té els seus elements positius i negatius. Més enllà de la figura del que està al capdavant, aquí al MUME hi ha un continu de treball, una estructura i una línia que està traçada des de fa molts anys, des que Jordi Font va assumir-ne la direcció, i amb això és el que ens hauríem de quedar. La maquinària no s'atura, segueix i seguirà el dia que jo marxi perquè també tinc data de caducitat. El projecte està ben consolidat i travat en els espais de memòria i té una fortalesa molt gran.