El fotoperiodista alt-empordanès ha retratat la comarca de dalt a baix al llarg de la seva trajectòria professional; en destaca, però pel seu vessant solidari. És un dels fotoperiodistes que a partir del 1992 cobreixen la guerra de Bòsnia, a Sarajevo, i va crear l'ONG Fotògrafs per la Pau. De Ruiz també en ressalta la fal·lera per fotografiar el geni surrealista Salvador Dalí, entre molts altres

Una imatge val més que mil paraules?
Sempre que vagi acompanyada de mil paraules.

Quantes fotografies ha fet al llarg de la vida?
Al disc dur que tinc en aquests moments hi dec tenir unes 400.000 fotografies. I l’última donació que vaig fer a Inspai va ser de 100.000 negatius, per tant, posem-hi mig milió.

Li deien el Bragas, per què?
Vaig començar a fer mercats als 12 o 13 anys amb el meu pare, que es dedicava a fer de brocanter. I quan em vaig casar el 1979 vaig deixar de treballar amb el meu pare i em vaig posar a fer mercats, venia roba interior de senyora. Llavors va sortir molt de pressa que en Miquel que venia calçotets o mitjons, em podrien haver dit Calçotets però era més divertit en Bragas.

La vida de fotoperiodista, però, comença amb unes fotos de vedells morts al riu de Fortià.
És com ha de començar un fotògraf de pagès: fent fotos de pagès.

Així és com entra a El Punt, l’any 1979.
Per atzars de la vida, vaig fer les fotos, que prefereixo no explicar com n'eren, de dolentes, i el diari les necessitava. Narcís Genís va ser de bon enganyar i l’endemà van sortir a la portada del diari.

Per la porta gran...
Sí, i més tard a El Periódico també. Amb una foto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional assaltant la presó de Figueres, el dia que es va fer el motí. Eren moments en què, si tu estaves al lloc, els mitjans necessitaven aquelles imatges. I cada mitjà no tenia un fotògraf, per tant, si havies fet la foto era relativament fàcil col·locar-los-la. Pels mitjans de Barcelona era més barat pagar-te una foto ben pagada que no enviar un fotògraf, per exemple, a la Jonquera per esperar que els piquets buidessin un camió de llet. Mira que n’havien arribat a buidar, de camions, al Voló! Si tu sabies estar a lloc i sabies per on passar, era relativament fàcil emportar-te la foto i un parell d’hòsties també.

Se n’havia endut moltes, d’hòsties?
Bastantes… més de les que m’agradaria. Una de les últimes va ser a la baixada del Museu Dalí, un dia que uns treballadors transportaven el quadre Avida dollars. El portaven destapat sobre un cavallet, jo passava per allà i vaig fer les fotos. Llavors va venir un responsable i em va dir «això no es pot fotografiar», i jo vaig dir-li «per què passeges el quadre pel mig del carrer?», em va agafar la màquina, la va llençar al mig del carrer i la va trencar. Jo vaig posar la denúncia i en Boixedós em va preguntar com ho havíem d'arreglar: «Molt fàcil, compreu-me una màquina i un objectiu i retiro la denúncia». I així va acabar. En el món de la fotografia hi ha una cosa primordial: primer fas la foto i després demanes permís. Un exemple va ser el dia que vam entrar a la tomba de la Gala i hi havia en Jordi Pujol. Tota la colla de fotògrafs protestaven perquè només vam entrar en Pablito i jo. Van protestar tant que, quan vam sortir, la Policia Nacional i tots els fotògrafs _que, a vegades, més que companys de feina són uns cabrons_ ens van treure els carrets. Però jo anava amb un mestre de la fotografia i em va dir: «Miguel, el carrete dónde está?»; «el porto guardat als calçotets», vaig contestar-li. Quan vam sortir vam treure el carret de la màquina i li vam donar a Miguel Doménech, cunyat de Leopoldo Calvo- Sotelo, que remenava les cireres de la fundació. I a la tarda nit, que anàvem a Madrid al mateix avió per a la constitució de la fundació Gala-Dalí, em va cridar i em va dir: «Suposo que m’has donat el carret que m’havies de donar», li vaig dir «i tant! Miri El Punt Diari demà i ho veurà». L’endemà va ser la portada. Per tant, primer fas la foto i després demanes permís. En altres casos, per exemple, a Sri Lanka, enmig d’una catàstrofe natural en què ets incapaç de fer dues fotos seguides, primer fas la foto, després rebotes la càmera per terra, et poses a plorar i després tornes a fer fotos.

Per Dalí, però, sempre havia tingut una fal·lera especial...
La fal·lera que tenia era perquè hi ha un moment que descobreixo que aquelles fotos que faig per a El Punt Diari hi ha moltes altres revistes i mitjans que també les volen, i les paguen molt ben pagades.

Això en euros són...?
[Entre riures] 10 euros, i passes a cobrar-ne 300 a una revista alemanya, i els vens 20 fotos i imagina si has fet el jornal aquell mes... Per vendre-les a El País o a Interviu podries arribar a cobrar 10.000 pessetes... i clar que tens una dèria especial i et paga la pena anar amb tres o quatre càmeres penjades del coll. Aquesta és la raó per la qual descobreixes que ser fotògraf de pagès està molt bé però vendre les fotos a ciutat també.

Vostè em va dir que per tenir una bona foto has de posar-hi una part de cor. Com s'aconsegueix en situacions com aquesta?
És difícil... per això tinc el cor com el tinc, apedaçat per tots costats [entre riures].

Com n'és, de difícil, però, fer fotos d’una guerra?
Molt difícil, és… Si hi has anat és perquè creus sincerament que a partir de les teves imatges pots aportar alguna cosa al món. És com aquella frase que diu més o menys que «la fotografía podría ser esa tenue luz que nos ayudará a cambiar el mundo».

I Miquel Ruiz ha volgut canviar el món...
Sempre he volgut que les meves fotos fossin alguna cosa més que omplir un requadre d’un diari. Començant perquè ha de servir per a l’arxiu i per poder ensenyar als que venen darrere com era el nostre món, i també per reflexionar com era i com fèiem el nostre món. En el cas dels desastres de les guerres, el difícil és fer la foto i no estar plorant, però no pots perquè si plores, no veus l’objectiu. Amb les desenes de fotògrafs que vam anar a Sarajevo, vull pensar que com a mínim les nostres imatges van servir, una mica, per parar la guerra. Per alguna cosa cada vegada que sortíem de Sarajevo ens registraven de dalt a baix.

Quines bogeries ha fet per tenir la millor foto?
Moltes! Disfressar-me de paleta el dia que sé que fan la cripta de Dalí. Tal com anava vestit, vaig agafar un sac de pòrtland i me’l vaig tirar per sobre, em vaig posar una càmera petita a la butxaca i així em vaig colar sota la cúpula del Museu Dalí fins que vaig trobar el punt on feien la cripta.

De les poques persones que l’ha vist...
I tinc les fotos, encara, però l’endemà era dilluns i El Punt Diari no tenia edició, per tant, les fotos no van servir per res.

Fa la sensació que el periodisme dels vuitanta era molt més emocionant que el d’ara.
Per mi sí, eren moltes coses a la vegada. Per exemple, a El Punt Diari publicàvem, en les pàgines de televisió, totes les cadenes de la televisió francesa, per tant, un cop a la setmana en Narcís Genís i jo pujàvem fins al Pertús o el Voló a comprar la revista on sortien tots els canals de França perquè els redactors tinguessin el llistat de televisió. Això ho expliques ara i et prenen per boig perquè vindria la pregunta «i què cobràveu per fer això?». Res, anar a fer la cervesa a França.

Sempre he dit que el fotoperiodisme, a banda de feina, és passió i vocació. Vaig anar a Libèria amb un projecte per erradicar la malària, però si no hi poses vocació és impossible estar vint dies sense hotel, gairebé sense aigua i sense menjar... va ser una experiència dura.

La mateixa passió que s’ha de necessitar per entrar 48 hores a una redacció de Sarajevo en plena guerra. Expliqui'ns com va anar.
Havíem començat en un projecte solidari que no podíem definir perquè no sabíem ben bé què seria, volíem ajudar l’únic diari que quedava a Sarajevo i vam muntar el que avui és una ONG, Fotògrafs per la Pau. Vam recaptar diners i els vam portar a la redacció, van servir per pagar el sou dels redactors, ja que feia més de tres mesos que no cobraven. Quan vam ser-hi a dins vam veure el que era treballar en aquelles condicions i vam demanar permís per tornar a entrar i fer fotografies. Tenir l’oportunitat de veure això durant 48 hores... és brutal. Nosaltres volíem sortir a les 24 hores però el bombardeig era de tal intensitat que va ser impossible. Vaig fer 400 fotos de com s’imprimia, com compaginaven, com editaven... era artesania total. El fotògraf del diari, que es passava el dia jugant-se la vida al carrer, arribava i es posava a revelar fotos com un boig. Això et porta a admirar la feina d’aquella gent i et preguntes si series capaç de fer-ho.

Creu que el món periodístic actual seria capaç de fer-ho?
Sí, sobreviure és molt important a la vida.

Si estigués en actiu, què és el que li agradaria fotografiar de tot el que està passant actualment?
Tot, tornaria a fer el que vaig fer en el seu moment. El que m'agradaria menys fer seria cobrir la situació política que vivim a Catalunya en aquests moments. Sent com soc, m'emmerdaria massa, cosa que no és bo. Has de tenir objectivitat i jo crec que a Bòsnia no la vaig tenir però era molt fàcil veure de quin costat estar. La falta d’objectivitat et portaria a no fer les fotos que tocaria.

Fa temps que està retirat i ara la fotografia li és com una teràpia. És així?
La foto que faig ara, que és bàsicament de natura, et dona moltes alegries. Abans et passaves hores a la porta d’un jutjat esperant que sortís un alcalde imputat i ara et passes quatre hores esperant que la llum toqui un arbre perquè tingui la llum justa, i quan marxes, te'n vas satisfet i esperant que arribi un altre dia per tornar a fer un altre arbre.