Una realitat inesperada

0
913

«La realitat té el desconcertant costum d’enfrontar-nos a l’inesperat», va escriure Hannah Arendt; aquesta realitat, quan es converteix en extrema, treu de cadascun de nosaltres el millor o el pitjor. Hi ha persones que es converteixen en veritables herois, i n’hi ha unes altres que es comporten com a veritables carronyers.

Aquests dies, veiem aquests comportaments. En alguns casos, la manera individual de comportar-se s’estén al col·lectiu: sortim els ciutadans a les vuit de la tarda a aplaudir els serveis d’emergència: metges, infermers, sanitaris, policies, bombers, militars) i rarament aplaudim o donem les gràcies als empleats dels supermercats, als dels mercats o la botiga de fruites o la carnisseria; ells també atenen les nostres necessitats bàsiques d’alimentació. Són persones que estan complint amb els seus treballs, amb el seu fer diari, assumint el risc de contagiar-se. Totes aquestes persones tenen famílies, fills, germans, pares, avis, parelles, amics, als quals d’una manera fan sofrir pels riscos que assumeixen.

Hi ha col·lectius que es comporten com a carronyers, ho fan els bancs quan ofereixen nous productes aprofitant la por de la incertesa, el que fan quan als crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) se li afegeixen altres condicions que no són les que han estat aprovades en els decrets dels diferents organismes públics. Quan la carronya vol guanyar diners a costa del sofriment humà, l’única cosa que mereix, al meu entendre, és menyspreu, màximament, quan els diners de tots els contribuents va ajudar a sanejar els balanços d’una banca que no ha retornat el deute contret i ha continuat repartint dividends entre els seus accionistes i incomplint l’article 47 de la Constitució espanyola del 1978, aquell article que recorda que tots els ciutadans d’aquest país tenim dret a gaudir d’un habitatge digne; aquesta banca, que li ha importat poc que l’habitatge fos digne o indigne a l’hora de desnonar famílies de les seves cases.

Aquesta realitat inesperada està deixant aflorar sentiments que es poden resumir en realitats paral·leles: la dels polítics i la dels ciutadans.

El 15 de maig del 2011, a Espanya, va començar un moviment ciutadà contrari a la manera de conducta de les elits polítiques i financeres. D’aquell moviment d’Indignats va néixer Podemos. Avui, el seu líder és vicepresident del govern d’Espanya. Cal preguntar-se si Unides Podem i els seus grups afins són casta o no. Temps tindrem per analitzar-ho. El que sí sembla una realitat és que nou anys després el moviment d’indignació sembla que s’ha diluït com el sucre en l’aigua. Pocs són els seus assoliments: després de la crisi del 2008, el balanç és que els diners està en molt poques mans i la deterioració de l’estat del benestar s’està evidenciant en aquests dies, encara més, en els quals podem constatar què signifiquen les retallades en sanitat, en recerca, en educació. Les polítiques neoliberals han estat les polítiques dels usurers que tot ho volen per a si.

Intentaré exemplificar-ho: durant aquests anys d’austeritat, els nostres països, nosaltres, la ciutadania, ens hem convertit en els esclaus del sistema borsari i dels seus servidors polítics, llegeixi’s des de Wall Street fins a qualsevol de les borses del món. «Paguem quantitats immorals d’interessos als banquers a canvi de les necessitats fonamentals de la vida»: aquesta frase d’Ellen Brown, advocada i activista californiana, resumeix a la perfecció la realitat que han construït polítics lacais del poder econòmic aprofitant la conjuntura de la crisi. Per imposar la societat de la desigualtat han promulgat lleis que atempten contra drets fonamentals. Aquí, en el regne d’Espanya, sabem de lleis mordassa, de retallades fins al paroxisme. Ha estat tal l’exaltació i excitació d’alguns partits polítics que en aquests moments es topen de cara amb una realitat inesperada en forma de pandèmia. Ells, aquests lacais i els seus senyors, s’havien preparat i proveït en polítiques neoliberals la falsedat i la feblesa de les quals que són palesen en aquests dies.

La manera d’actuar, durant aquests anys, la va resumir a la perfecció el professor d’economia de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) Daron Acemoglu: «Quan augmenta la desigualtat econòmica, aquells que han aconseguit ser més poderosos en termes econòmics intenten amb freqüència usar aquest poder per a guanyar més poder polític. Una vegada aconsegueixen monopolitzar el poder polític, comencen a usar-lo per canviar les regles a favor seu». Sens dubte, podem reconèixer aquest tipus de comportaments. Es recorden de quan es perforava la costa de Castelló de la Plana, el fracàs d’aquella operació especulativa i els diners que li va pagar el govern de Mariano Rajoy a l’empresa de Florentino Pérez?
No oblidem aquest passat.

El confinament per la Covid-19 és degut a una emergència sanitària. Aquesta emergència sanitària comporta una crisi econòmica i aquesta segona gran crisi econòmica mundial portarà una crisi social sense precedents, si els polítics i el poder econòmic continuen actuant igual que ho han fet fins ara.

La realitat d’aquests dies ens demostra que els polítics (centrem-nos en aquest país) continuen actuant per interessos partidistes en comptes de pel bé comú. Actuen així partits polítics i embarquen en les seves decisions als seus respectius països: l’Europa del nord contra l’Europa del sud. Holanda queixant-se de les peticions d’italians i espanyols; Alemanya secundant les tesis holandeses i oblidant que va ser a ella a la qual van perdonar els seus deutes després de la Segona Guerra Mundial… a ella i a la destrossada Europa se’ls va ajudar amb el Pla Marshall. Dijous passat a última hora, la vella, avara i raposa Unió Europea va concedir mig bilió d’euros per ajudar les economies europees després de la crisi creada pel coronavirus. Ignoraven, aquests polítics, que l’emergència social que vindrà després del confinament serà de tal magnitud que farà falta molt més que diners per fer-la front. Haurien d’entendre que els virus no hi entenen, de fronteres ni de banderes, i que res de l’humà hauria de ser-nos indiferent.

El món, no sols Europa o els països anomenats desenvolupats, necessitarà ajuda econòmica. Tots necessitarem lluitar contra la desigualtat i buscar un nou ordre mundial que respecti els drets humans i lluiti contra la destrucció de la naturalesa.

Podem intuir que la crisi econòmica creada per la pandèmia ens portarà davant una realitat en la qual el poder polític i l’econòmic confiïn «que segueixi la desconcertada mansuetud d’aquella part majoritària de la societat que els ha votat, no es proposen rectificar una política que condueix a un desastre col·lectiu a costa dels treballadors i de les capes mitjanes, però que garanteix la preservació de l’ordre establert» (Josep Fontana, El futur és un país estrany). Penso que aquest moment ha passat.

Des de fa un temps, aquest poder econòmic ha invertit en els seus lacais polítics. Suposo que l’objectiu que busquen, en el seu pla estratègic, és mantenir l’esmentada mansuetud dels seus votants. No obstant això, a causa de la corrupció dels seus patrocinats, s’han buscat altres lacais que amb el seu discurs neofeixista (populista, diuen alguns) estan preparant un futur que defensi els interessos d’uns pocs i retalli dràsticament les llibertats democràtiques. En aquest país, aquest paper d’intoxicació el lidera Santiago Abascal i el seu partit Vox i el secunden Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo i el PP que lideren.

Hi ha un poble, al qual veig a través de la meva finestra, un poble que obeeix la consigna de confinar-se a casa per a no contagiar-se de la malaltia Covid-19 i surt cada dia a les vuit de la tarda a aplaudir els serveis d’emergència. Un poble que aplaudeix, canta i balla als seus balcons perquè no pot fer-ho al carrer. No sé quina opinió tenen els meus veïns del que està passant. No sé com s’enfronten a no poder treballar, ni què pensen de com serà el futur immediat, màximament en una comarca com la nostra, la principal indústria de la qual és el turisme. Repeteixo, ignoro com cadascun dels meus veïns s’enfronta al seu dia a dia. El que m’agradaria és que tots sortíssim del nostre confinament amb un pensament profund de qui realment ens importa.

Atès que no puc parlar per ningú i només ho puc fer per mi mateix, els diré el que em falta en aquests moments i el que desitjo per al futur immediat: em falta el carrer, parlar amb la gent, recobrar les meves rutines, acompanyar els meus fills en les seves activitats esportives, sortir amb la meva noia a passejar per Roses, abraçar el meu fill gran, que està vivint el confinament fora de casa, veure tota la meva família, anar al despatx i sortir a la una a prendre un cafè amb Jaume Torrent i dissertar sobre el diví i l’humà. En aquest moment, m’agradaria continuar lluitant amb els meus companys David, Esteve i Miquel perquè el nostre projecte empresarial es converteixi en un instrument útil en la transferència de coneixement. I per a aquest futur immediat, els deixo amb Hölderlin: «Que canviï tot a fons! Que de les arrels de la humanitat sorgeixi un nou món! Que una nova deïtat regni entre els homes, que un nou futur s’obri davant ells! En el taller, a les cases, en les assemblees, en els temples, que canviï tot a tot arreu!»

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li