Un litoral ‘descobert’ fa 25 segles

0
535

Grecs i romans es van establir a Empúries, un indret que ha donat personalitat a la comarca


Acabem el nostre recorregut per la Costa Brava Nord pel vessant sud de la badia, és a dir, centrant-nos en Sant Pescador, Empúries i l’Escala. La presència dels grecs, primer, i dels romans, més tard, a Sant Martí d’Empúries, ha donat un empremta històrica i ben singular al litoral empordanès. D’alguna manera, ells van esdevenir els primers turistes, fa més de 25 segles (les referències més antigues daten del segle VI aC), o si més no, les primeres civilitzacions que van ser atretes pels encants d’aquest territori. Segles més tard, Empúries continua essent la carta de presentació de l’Escala i, fins i tot, de bona part de la comarca.

És evident que les ruïnes –que reben uns 150.000 visitants en un any de turisme i visites convencionals–, les platges de la zona i el mateix nucli urbà de l’antic municipi de Sant Martí d’Empúries donen una personalitat a tot l’entorn digna de ser venuda, turísticament parlant, però sense que això vulgui dir que molta gent identifiqui que una cosa no té res a veure amb l’Escala o que fins i tot –això ja és més greu– es pensi que el conjunt històric de les ruïnes es troba situat al municipi de Castelló d’Empúries.

La celebració dels Jocs Olímpics de 1992 van ser l’excusa perfecta per dinamitzar aquell indret i enaltir els seus atractius ancestrals. Es va millorar la platja i tot el seu entorn –amb l’anècdota de les fustes del passeig que es van canviar, per malmeses, al cap de poc temps de ser inaugurat–, es van millorar els accessos i, tot i que completat amb posterioritat, es va arranjar tot el nucli antic del poble. A tot això cal afegir-hi la nova empenta donada al Museu d’Arqueologia i a les excavacions, de forma intensa fins al dia d’avui. L’arribada de la flama procedent de Grècia va ser 25 segles més tard, per tant, l’inici d’una nova etapa per a Empúries.

SANTE PERE PESCADOR. A diferència de Castelló d’Empúries, el seu municipi veí, a la banda sud, Sant Pere Pescador, ha fet pràcticament compatible l’agricultura amb el turisme. Als anys 60 es comencen a construir els primers càmpings en el terme municipal, un fenomen que ha caracteritzat des d’aleshores el turisme al poble. Pel que fa a segones residències o apartaments, la situació ha quedat gairebé estancada des de fa temps. Els esports nàutics al Fluvià, el Parc Natural dels Aiguamolls i altres atractius mediambientals al voltant del riu són aspectes que configuren l’oferta turística de Sant Pere. Els serveis complementaris –bàsicament d’alimentació i de restauració– per als campistes són una altra de les sortides del sector per a una temporada que, en general (no parlem de l’actual), és molt més curta si la comparem amb la resta de municipis de la Costa Brava nord.

Pel que fa a la fidelitat dels campistes, tot i que és menor a la del sector hoteler i, lògicament, al de les segones residències, la bona qualitat de les instal·lacions i els serveis que s’ofereixen a Sant Pere Pescador fan que molta gent repeteixi any rere any. Es dona la circumstància que moltes famílies ja encarreguen la mateixa parcel·la i es posen d’acord amb els seus veïns –que ja han esdevingut amics amb els pas del temps–de cares a tornar a estar junts la temporada següent. I és que a Sant Pere troben l’atractiu i la tranquil·litat d’estar a primera línia de mar, sense la pressió de trobar-se al mig d’un gran centre turístic.

L’ESCALA. Possiblement, aquest municipi el podríem definir, turísticament parlant, com la síntesi del litoral empordanès. Ofereix una gran platja al costat de petites caletes i fins i tot penya-segats –a la mítica cala Montgó–, atractius artístics i culturals juntament amb una desorbitada construcció de xalets i fins i tot blocs de pisos a primera línia de mar. Un municipi, en definitiva, que ja va conèixer els primers estiuejants durant el primer terç del segle XX, però que també va viure –i va patir– el desenvolupament urbanístic dels anys seixanta.

Tant a Sant Martí d’Empúries com a l’Escala es van construir, als anys vint, segones residències de gent benestant de Barcelona i de Girona. D’alguna manera, juntament amb el Port de la Selva, Roses i Sant Feliu de Guíxols, els escalencs van ser pioners en les construccions de categoria arquitectònica d’aquella època. L’afluència massiva d’estrangers es va produir a partir de la dècada dels 60 d’una manera poc controlada. En aquella època s’oferia un tros de terreny i una caseta a bon preu, però massa sovint els promotors s’oblidaven de serveis tan elementals com la urbanització del carrer, l’enllumenat i el clavegueram.

El turista de l’Escala té una procedència geogràfica molt variada, des de francesos, alemanys, belgues, holandesos, anglesos i suïssos, al costat de gent del país, de Catalunya, sobretot del Gironès, la Garrotxa i l’àrea metropolitana de Barcelona. Són gent molt fidel al poble, de segona residència, un fenomen que, per tant, no es veu afectat per les crisis turístiques que es puguin produir a escala internacional. Actualment ja es pot parlar d’una tercera generació d’aquells turistes que van començar a arribar al poble durant la dècada dels anys 60 i 70.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li