Un estiu insòlit

0
932

El rebrot de coronavirus, l’espectacular davallada turística que ha provocat i el gran sotrac polític d’aquests darrers dies han convertit aquest estiu en un dels més insòlits de les nostres vides (des d’una consideració col·lectiva).

Pel que fa a la dimensió política, tres fets recents revelen la importància de la crisi d’estat que vivim. El primer, la fuga del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I. El segon, la decisió de la justícia belga de no extradir l’exconseller Lluís Puig. I el tercer, el Ple del Parlament de Catalunya de divendres passat, on es votà una declaració que reivindica la república catalana proclamada el 2017. La presidenta de l’ANC ha arribat a afirmar que «si estiguéssim forts, aquest seria un bon moment per reactivar la declaració d’independència».

La marxa del rei emèrit és potser l’exemple més clar del final del cicle polític iniciat amb la transició del 1977. La resolució de no extradir Puig, perquè es considera que el Tribunal Suprem espanyol no era competent per jutjar-lo, obre una via, segons distingits juristes, per declarar nul el judici conta els dirigents de l’1-O. I la resolució parlamentària de divendres, per més que sigui simbòlica, ha reactivat el bloc independentista (molt afectat els darrers temps per les lluites partidistes) i pot desfermar un grau més en l’escalda de la repressió en contra del moviment. Els propers dies i setmanes prometen ser d’elevada tensió política, cosa ben inhabitual en plena canícula estiuenca.

L’actual rebrot de coronavirus ha confirmat que el dilema entre prioritzar la contenció de l’epidèmia o bé reactivar l’economia era un fals dilema. I ho era perquè una cosa va supeditada a l’altra. Si no es controla l’epidèmia no pot haver-hi recuperació econòmica. La nova normalitat no ha estat sinó una aparença que no ha fet més que expandir la malaltia. Els que pensaven que així es podria salvar la temporada turística, anaven ben errats. Potser hauria estat possible, de salvar-la, si s’hagués retardat la normalització plena. Així, doncs, aquest any, en l’àmbit turístic, s’ha arribat a un mínim històric (especialment punyent a Figueres i altres ciutats «infectades» com Lleida, Barcelona i àrea metropolitana). Es dona la circumstància que l’any passat es va reeditar Turistes, sirenes i gent del país, de Manuel Costa-Pau, que en el moment de la seva publicació, el 1966, fou un estudi pioner sobre el tema. S’hi analitzaven, amb molta gràcia literària i gran rigor, les potencialitats del turisme, però també s’hi apuntaven les seves limitacions i es feia una crida a la diversificació productiva. Ara, el llibre ens podria servir de referent per poder fer el replantejament del sector que la nova situació ens imposa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li