Quan no es podia sortir del municipi

0
1097

Entre el 1940 i el 1955 calia disposar d’un salconduit per circular per les comarques properes a la frontera


Durant aquestes setmanes de confinament, totes les persones que s’han de desplaçar entre municipis han de portar el certificat autoresponsable de desplaçament, a banda de la documentació acreditativa que justifiqui la seva mobilitat. Des de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma, per tant, un dret fonamental i tan habitual com és la lliure circulació de les persones ha quedat anul·lat. Per a la immensa majoria dels ciutadans és la primera vegada en la seva vida que, amb caràcter general, s’han vist afectats per aquesta prohibició. Per unes raons molt diferents de les actuals, alguns empordanesos encara recorden, però, com van viure una situació semblant entre els anys quaranta i mitjans de la dècada dels cinquanta del segle passat.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, l’any 1939, i amb l’inici de la Segona Guerra Mundial uns mesos més tard, el govern del general Franco va decretar que la zona geogràfica compresa entre Flaçà, al Gironès, i la ratlla de la frontera francesa obligava a un rigorós control total de persones, tant fos per carreteres com per ferrocarril. És a dir, tota persona que volia sortir del seu poble per anar tan sols al poble veí li calia treure’s el salconduit, tant era per treballar com per visitar un familiar o simplement desplaçar-se d’un lloc a l’altre. En aquella època hi havia la Guàrdia Civil a cada població i nombroses patrulles recorrien les carreteres i els camins per controlar si el pas de persones i vehicles disposava de la corresponent autorització. La més petita falta servia per obrir un expedient disciplinari.

El salconduit o passi de fronteres, que tenia una limitació temporal segons les necessitats del peticionari, es lliurava a Figueres a la comissaria de Policia, que ja estava situada a la seu actual del carrer Pep Ventura, i en els pobles a la caserna de la Guàrdia Civil. Val a dir que per lliurar-lo calia que el sol·licitant fos persona de «buena conducta moral y político social», justifiqués el motiu del desplaçament, tant si era esporàdic com habitual, i que l’avalessin dues persones considerades addictes al règim del general Franco, vencedor de la Guerra Civil. Aquests avaladors eren gent que podia ser des d’excombatents de l’exèrcit nacional o militars fins a afiliats a la Falange o persones que eren considerades addictes al nou règim polític per part de l’autoritat governativa.

Una altra obligació era la de presentar un document complementari, en aquest cas de tipus sanitari, certificant que aquella persona havia estat vacunada contra el tifus, ja que després de la guerra hi van haver molts de casos d’aquesta malaltia, generalment mortals, per la manca d’aliments en bon estat i per no disposar de medicaments adients. La vacunació es feia al Centre Secundari d’Higiene que hi havia a l’immoble situat a l’avinguda Vilallonga, cantonada amb el carrer de Rubaudonadeu. El servei era gratuït.
En canvi, el salconduit costava 50 cèntims en els primers temps. Era un document de forma allargada, de color rosat, creuat en diagonal pels colors de la bandera nacional. Anava signat pel «Comisario Jefe». La seva aplicació, però, va tenir algunes excepcions. Així, l’any 1944 el governador civil va dictar una norma per la qual el salconduit de fronteres quedava anul·lat del dia 15 de juliol al 30 de setembre per a les persones que anessin a les platges de la comarca. I a patir de l’any següent ja es va suprimir pel dia 3 de maig, per tal que la gent pogués venir lliurement a les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres.

SORPRENENT ANUL·LACIÓ. L’any 1955 el salconduit encara era obligatori. Llavors ja tenia vigència per a tres mesos i costava tres pessetes. Una singular anècdota va provocar la seva supressió immediata. El dia 2 d’octubre d’aquell any el general Franco va fer un viatge a Peralada. El castell, propietat de l’empresari Miquel Mateu, primer alcalde de Barcelona en acabar el conflicte i posteriorment ambaixador espanyol a París, era un amic del dictador i l’havia acollit en altres ocasions. Franco va creuar Figueres i va aturar el vehicle i la comitiva oficial per uns minuts per tal de saludar un antic company militar, el general Santos, que residia a la ciutat.

Un cop arribats al castell de Peralada va passar una cosa difícil de justificar davant un cap d’estat, com va ser el fet que el servei de cuina es va endarrerir i el dinar no estava a punt. Miquel Mateu, com a amfitrió, es va disculpar i li va explicar la situació al general: a la comarca encara era vigent el passis de frontera per moure’s d’un poble a l’altre i el cuiner, que venia de fora, no el tenia i havia trobat dificultats pel desplaçament.

Franco, segons testimonis presencials de l’època, va aparentar que desconeixia aquella normativa. Dos dies després, el 4 d’octubre, el ministre de la Governació signava una ordre disposant la supressió del salconduit «que era preciso para desplazarse a la zona fronteriza». Aleshores es va comentar si el retràs del cuiner havia estat una jugada de Miquel Mateu per exposar de forma volguda però aparentment accidental, i davant del dictador, aquella situació tan absurda que patia la comarca.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li