Quan les famílies s’arrelen a un poble

0
1528

Tant a Portbou com a Colera i Llançà hi ha estiuejants que superen la tercera generació


Quan tothom ja tĂ© assumit que la pandĂšmia mundial de la Covid-19 assestarĂ  un cop dur al sector turĂ­stic, alguns experts –ja se sap que hi ha qui de les crisis en veu oportunitats– apunten que aquesta situaciĂł comportarĂ  –i, de fet, ja s’estĂ  comprovant que es va en aquesta lĂ­nia– un turisme similar al de fa mig segle, familiar i que fa el seu desplaçament en cotxe i, per tant, a un lloc de proximitat. Aquesta avinentesa ens porta a publicar tres reportatges a travĂ©s dels quals farem una aproximaciĂł als orĂ­gens del turisme a la Costa Brava Nord, des de Portbou fins a l’Escala. Advertim al lector que, en cap cas, volem reflectir la realitat concreta d’aquest estiu, sinĂł que es tracta d’uns apunts a allĂČ que podria esdevenir una histĂČria del turisme a casa nostra. Avui comencem per la Mar d’Amunt.

La manca de places hoteleres que hi ha al municipi de Portbou des de fa unes dĂšcades provoca que l’estiueig sigui molt de pas o bĂ© de famĂ­lies que hi mantenen una segona residĂšncia. El turisme que ve a passar l’estiu al municipi es caracteritza per ser gent que en algun moment de la seva vida va treballar al poble, sigui a l’estaciĂł, a les agĂšncies de duanes o amb les forces de seguretat. En alguns casos, avui en dia, ja venen a passar les vacances la tercera generaciĂł. TambĂ© hi ha aquells que pel destĂ­ laboral dels seus pares van nĂ©ixer al municipi i, d’alguna manera, s’hi senten vinculats.

A finals dels anys cinquanta i fins a mitjans de la dĂšcada dels seixanta es va donar el cas que hi havia prop de 400 places hoteleres i el sector tenia un cert dinamisme, grĂ cies als contactes establerts amb empreses angleses que portaven molta gent al poble, prĂ cticament des de mitjans març fins a l’octubre i on arribaven en tren. Era un turisme fix i assegurat, tot i que comprava les estades a uns preus molt baixos. Algunes d’aquestes empreses van patir problemes econĂČmics i es va acabar aquest singular fenomen, preludi dels moderns tour operators que ara tenen altres destinacions com Lloret, Mallorca o la Costa Daurada.

TambĂ© hi ha el turista d’unes hores, que hi arriba en tren. Normalment es tracta de gent de Figueres, majoritĂ riament jubilats, que aprofiten l’estada per banyar-se, dinar i tornar a mitja tarda. El destĂ­ de Portbou, en tren, Ă©s relativament cĂČmode. Almenys, no Ă©s tan complicat com a Llançà –on l’estaciĂł queda molt allunyada de la platja– i s’hi paren tots els trens, a diferĂšncia de l’estaciĂł de Colera i el baixador de Garbet. TambĂ© s’hi desplacen –o desplaçaven– els francesos de vacances a la Catalunya del Nord, igualment per fer-hi una estada d’hores.

COLERA. Als anys cinquanta, Colera encara era un petit poble de pescadors. Quan el turisme de masses va començar a descobrir la Costa Brava, al municipi nomĂ©s hi anava gent al cĂ mping i a algun hostal o pensiĂł. Aquests primers estiuejants s’hi van trobar cĂČmodes i, en la mesura que van poder, van començar a fer-s’hi una casa o a comprar un apartament. El fet de mantenir gairebĂ© inalterable la seva imatge de poble atrau els estiuejants fidels i bona prova d’aixĂČ Ă©s que aquest turisme, bĂ sicament familiar, ha continuat desplaçant-s’hi i actualment ja es pot parlar d’una tercera, i fins i tot quarta, generaciĂł. Es tracta de catalans –barcelonins, gironins, empordanesos– juntament amb gent d’altres zones de l’Estat espanyol. D’estrangers, no tants. La gent del paĂ­s que hi tĂ© un habitatge sol passar-hi molts caps de setmana, ja que amb dues o tres hores de viatge es planten en un poble de mar, gairebĂ© com els d’abans, on fi no fa pas gaire la mainada encara jugava al mig del carrer. En general sol ser un turisme de classe mitjana o alta que ve a reposar i amb aixĂČ ja en tĂ© prou.

LLANÇÀ. Seguint el recorregut pels municipis del litoral empordanĂšs, a la recerca de fer una aproximaciĂł a la histĂČria i a la realitat del fenomen turĂ­stic, ens trobem que Llançà s’ha convertit, de ple dret, i sobretot en els darrers anys, en la capital de l’anomenada Mar d’Amunt, el sector geogrĂ fic de la Costa Brava situat al nord del cap de Creus. És la vila mĂ©s important en nombre d’habitants, perĂČ tambĂ© acull nombrosos serveis i una intensa vida cultural i associativa.

A Llançà, bĂ sicament, hi ha un turisme de segona residĂšncia. Hi ha pocs hotels i cĂ mpings. Per tant, es tracta de gent que tĂ© un apartament o el lloga o bĂ© disposa d’un xalet. Es tracta d’una situaciĂł molt semblant a la de Colera o el Port de la Selva perĂČ a l’engrĂČs. El terme municipal, força extens, estĂ  farcit d’urbanitzacions. Normalment, el turisme de Llançà tambĂ© estĂ  format per gent del paĂ­s que des de fa dues, tres o mĂ©s generacions ve a estiuejar al poble.

Llançà, des del temps de la pirateria, estava dividit entre el barri del port i el nucli interior, la vila. Quan desapareix el perill, la zona marinera creix perĂČ no va ser fins a la dĂšcada dels seixanta quan el poble experimenta –com molts altres– un canvi espectacular. Fins aleshores havia estat un municipi molt agrĂ­cola –on predominava la vinya i els olivars, fins i tot amb una franja d’horts vora el mar– i, sobretot, pescador.

Curiosament, en els anys del desenvolupament turĂ­stic, les finques agrĂ­coles que tradicionalment havien estat considerades com les pitjors –és a dir, les que eren vora el mar– passen a cotitzar-se de valent. Aquesta situaciĂł va capgirar Llançà socialment –i econĂČmicament, Ă©s clar– de forma molt rĂ pida. La gent jove de l’ùpoca va començar amb rapidesa a dedicar-se a uns oficis nous, mĂ©s atractius i amb possibilitats de fer diners.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li