Quan les famílies s’arrelen a un poble

Tant a Portbou com a Colera i Llançà hi ha estiuejants que superen la tercera generació

Quan tothom ja té assumit que la pandèmia mundial de la Covid-19 assestarà un cop dur al sector turístic, alguns experts –ja se sap que hi ha qui de les crisis en veu oportunitats– apunten que aquesta situació comportarà –i, de fet, ja s’està comprovant que es va en aquesta línia– un turisme similar al de fa mig segle, familiar i que fa el seu desplaçament en cotxe i, per tant, a un lloc de proximitat. Aquesta avinentesa ens porta a publicar tres reportatges a través dels quals farem una aproximació als orígens del turisme a la Costa Brava Nord, des de Portbou fins a l’Escala. Advertim al lector que, en cap cas, volem reflectir la realitat concreta d’aquest estiu, sinó que es tracta d’uns apunts a allò que podria esdevenir una història del turisme a casa nostra. Avui comencem per la Mar d’Amunt.

La manca de places hoteleres que hi ha al municipi de Portbou des de fa unes dècades provoca que l’estiueig sigui molt de pas o bé de famílies que hi mantenen una segona residència. El turisme que ve a passar l’estiu al municipi es caracteritza per ser gent que en algun moment de la seva vida va treballar al poble, sigui a l’estació, a les agències de duanes o amb les forces de seguretat. En alguns casos, avui en dia, ja venen a passar les vacances la tercera generació. També hi ha aquells que pel destí laboral dels seus pares van néixer al municipi i, d’alguna manera, s’hi senten vinculats.

A finals dels anys cinquanta i fins a mitjans de la dècada dels seixanta es va donar el cas que hi havia prop de 400 places hoteleres i el sector tenia un cert dinamisme, gràcies als contactes establerts amb empreses angleses que portaven molta gent al poble, pràcticament des de mitjans març fins a l’octubre i on arribaven en tren. Era un turisme fix i assegurat, tot i que comprava les estades a uns preus molt baixos. Algunes d’aquestes empreses van patir problemes econòmics i es va acabar aquest singular fenomen, preludi dels moderns tour operators que ara tenen altres destinacions com Lloret, Mallorca o la Costa Daurada.

També hi ha el turista d’unes hores, que hi arriba en tren. Normalment es tracta de gent de Figueres, majoritàriament jubilats, que aprofiten l’estada per banyar-se, dinar i tornar a mitja tarda. El destí de Portbou, en tren, és relativament còmode. Almenys, no és tan complicat com a Llançà –on l’estació queda molt allunyada de la platja– i s’hi paren tots els trens, a diferència de l’estació de Colera i el baixador de Garbet. També s’hi desplacen –o desplaçaven– els francesos de vacances a la Catalunya del Nord, igualment per fer-hi una estada d’hores.

COLERA. Als anys cinquanta, Colera encara era un petit poble de pescadors. Quan el turisme de masses va començar a descobrir la Costa Brava, al municipi només hi anava gent al càmping i a algun hostal o pensió. Aquests primers estiuejants s’hi van trobar còmodes i, en la mesura que van poder, van començar a fer-s’hi una casa o a comprar un apartament. El fet de mantenir gairebé inalterable la seva imatge de poble atrau els estiuejants fidels i bona prova d’això és que aquest turisme, bàsicament familiar, ha continuat desplaçant-s’hi i actualment ja es pot parlar d’una tercera, i fins i tot quarta, generació. Es tracta de catalans –barcelonins, gironins, empordanesos– juntament amb gent d’altres zones de l’Estat espanyol. D’estrangers, no tants. La gent del país que hi té un habitatge sol passar-hi molts caps de setmana, ja que amb dues o tres hores de viatge es planten en un poble de mar, gairebé com els d’abans, on fi no fa pas gaire la mainada encara jugava al mig del carrer. En general sol ser un turisme de classe mitjana o alta que ve a reposar i amb això ja en té prou.

LLANÇÀ. Seguint el recorregut pels municipis del litoral empordanès, a la recerca de fer una aproximació a la història i a la realitat del fenomen turístic, ens trobem que Llançà s’ha convertit, de ple dret, i sobretot en els darrers anys, en la capital de l’anomenada Mar d’Amunt, el sector geogràfic de la Costa Brava situat al nord del cap de Creus. És la vila més important en nombre d’habitants, però també acull nombrosos serveis i una intensa vida cultural i associativa.

A Llançà, bàsicament, hi ha un turisme de segona residència. Hi ha pocs hotels i càmpings. Per tant, es tracta de gent que té un apartament o el lloga o bé disposa d’un xalet. Es tracta d’una situació molt semblant a la de Colera o el Port de la Selva però a l’engròs. El terme municipal, força extens, està farcit d’urbanitzacions. Normalment, el turisme de Llançà també està format per gent del país que des de fa dues, tres o més generacions ve a estiuejar al poble.

Llançà, des del temps de la pirateria, estava dividit entre el barri del port i el nucli interior, la vila. Quan desapareix el perill, la zona marinera creix però no va ser fins a la dècada dels seixanta quan el poble experimenta –com molts altres– un canvi espectacular. Fins aleshores havia estat un municipi molt agrícola –on predominava la vinya i els olivars, fins i tot amb una franja d’horts vora el mar– i, sobretot, pescador.

Curiosament, en els anys del desenvolupament turístic, les finques agrícoles que tradicionalment havien estat considerades com les pitjors –és a dir, les que eren vora el mar– passen a cotitzar-se de valent. Aquesta situació va capgirar Llançà socialment –i econòmicament, és clar– de forma molt ràpida. La gent jove de l’època va començar amb rapidesa a dedicar-se a uns oficis nous, més atractius i amb possibilitats de fer diners.