Prudència

0
1052

«No sé, benvolguts lectors, si en aquesta relació epistolar d’avui els començaré pel final; és a dir, si els exposaré la conclusió abans que el raonament lògic en què estigui fonamentada (amb la qual cosa podria semblar que tot no seria res més que un muntatge ideològic finalista), però és que la idea m’envaeix i m’angunieja: la plaga que ens assola (potser mèdicament és més correcte i encertat anomenar-la pandèmia, però donat l’extensió dels seus efectes als distints àmbits de la nostra vida jo m’estimo més, sense cap connotació bíblica, anomenar-la plaga basant-me en el fet que el diccionari de la RAE li dona al concepte més accepcions que el de l’IEC: ‘Calamitat gran que afligeix un poble’; ‘abundància de quelcom nociu’; ‘dany greu o malaltia que sobrevé a algú’; ‘infortuni, pesar o contratemps, a més de la compartida proliferació d’un organisme vivent, animal o vegetal, que afecta la salut de les persones o bé ataca recursos seus com el bestiar i les plantes’; la plaga que ens assola, deia, ens ha vingut a demostrar que no érem res més que un superb i vanitós gegant però amb peus de fang, una mena de Gulliver al qual, de manera contrària al del conte, els lil·liputencs són capaços de posar fi a la seva vida.

No ens cal sinó, ara que tenim temps de sobres a l’abast, pensar i reflexionar sobre els moltes vegades, si no falsos, sí frèvols paràmetres existencials en els quals està fonamentada la nostra vida actual, de manera que els béns suposadament més preuats de què disposem o volem gaudir, la salut i la vida (o no, i hem d’atorgar a aquests valors una certa relativitat, un convenciment, com deia el poeta que lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre el mar?) han quedat enrederits, postergats, si no totalment oblidats, enfront dels plaers momentanis que una societat hedonista ens ha anat oferint.

La proclama «Don’t worry, be happy! » de fa anys és, potser, el lema iniciàtic d’una filosofia amb dues cares: d’una banda la d’un optimisme exultant que volia fer-nos veure l’ampolla mig plena però, a la vegada, podria considerar-se com el principi d’una etapa de manifesta irresponsabilitat, d’absoluta despreocupació no només per l’avui, sinó inclús per demà. (Diferents temes musicals amb gran èxit s’han fet ressò d’aquesta filosofia. Des de les famoses àries del Libiamo, libiamo ne’lieti calici de La Traviata o el A beber, a beber y apurar las copas de licor, que el vino nos hará olvidar las penas del amor de la sarsuela Marina, fins al Let’s forget about tomorrow for tomorrow never comes!, de Sinatra).

Ens hem oblidat d’Adam Smith i de la seva «Teoria de los sentimientos Morales» quan ens deia: «Les qualitats més útils pels homes són, en primer lloc, la raó en grau superior i l’enteniment, que són les que ens capaciten per discernir les conseqüències remotes dels nostres actes i preveure el profit o perjudici que amb probabilitat pugui resultar d’ells; i, en segon lloc, el domini d’un mateix, que permet abstenir-nos del plaer del moment o suportar el dolor d’avui, a fi d’obtenir un major plaer o evitar un dolor més gran en el futur. En la unió d’aquestes dues qualitats consisteix la virtut de la prudència, de totes les virtuts la més útil a l’individu». El plaer d’ahir, d’un ahir recent que és pràcticament un avui, ens ha abocat no només a l’actual dolor sinó, ojalá no!, a un dolor més gran en el pròxim futur.

En la nostra presumptuosa actitud hem descompost la matèria, hem dividit l’àtom (malgrat les seves darreres aplicacions industrials, en principi era una meta amb objectius criminals); hem posat els peus a la Lluna i hem llançat naus exploradores per detectar si més enllà de l’horitzó de l’espai hi havia vida intel·ligent (per comparar-la amb la nostra?), les tecnologies han envaït de tal manera les nostres vides fins a fer-nos creure que havíem arribat a creure haver assolit aquell diví designi del «creixeu i multipliqueu-vos i domineu la Terra», i ara resulta que tot s’esmicola, no solament la salut i l’economia, sinó els mateixos fonaments sobre els quals s’assentava el nostre momentani i ara demostrat fràgil benestar, perquè no hem sabut ni volgut preveure que la natura va a su bola i, ella sola o, com deia aquella famosa sentència de l’assassinat dels comtes d’Urquijo, en companyia de otros (d’una possible bona dosi de maldat humana) són capaços de desfer-nos l’obra aconseguida amb generacions d’esforços, com l’ona desfeia el castell de sorra que havíem construït a la platja.

Sí, ens hem equivocat en els objectius i l’enlluernament del moment no ens ha fet preveure els perills de demà. Ens ha mancat la prudència, «de totes les virtuts, la més útil a l’individu».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li