Posar en sintonia somnis i esperances

0
1172

Juan Jesús Aznar conversa amb Henar Galán, psicòloga del centre penitenciari Puig de les Basses de Figueres


 

Quan va acabar aquesta conversa amb l’Henar Galán vam anar a prendre un cafè. Vull pensar, en aquesta part del nostre diàleg, la més extravertida. Vull dir, d’aquell moment, que la raó d’Henar Galán la va portar a estudiar psicologia i a treballar, durant els últims trenta-cinc anys, a la vella presó de Figueres i en l’actual. Les diferents realitats humanes amb les quals es troba diàriament li fan buscar en l’escriptura l’aliment del seu esperit, i és aquí, a la pàgina en blanc, on els somnis i les esperances cristal·litzen com un relat, un assaig, un poema o un pensament que pren forma de paraula escrita, paraula d’escriptor que busca un lector.

Dies abans de la nostra trobada, li vaig dir de broma a l’Henar que la nostra conversa la titularia com el seu llibre, Yo maté a Leopoldo María Panero, però en comptes de posar el nom del poeta posaria el seu. Quan vaig engegar la gravadora per registrar la nostra conversa, ella em va dir:

«Primer, no em matis.»

No, no, em vaig justificar, això t’ho vaig dir de broma. Seguidament, li vaig comentar la dinàmica de la nostra conversa i li vaig preguntar si havia llegit alguna de les publicades.

«Vaig llegir la de Santi Vila. Era molt formal.»

Seguidament li vaig comentar la interioritat d’aquesta entrevista i la raó per la qual la vaig entrevistar. Els detalls de les meves explicacions no venen al cas, ara bé, mentre jo m’esplaiava en l’explicació, vaig observar l’Henar i em va fer recordar un personatge de Michel Ende, Momo. Quan vaig arribar a casa vaig buscar el paràgraf en el llibre. Crec que les paraules de l’escriptor alemany retraten a la perfecció l’instant: «Ella estava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud […], observava el seu interlocutor». Penso, i espero no estar equivocat, que l’Henar Galán és una persona que sap escoltar i crear empatia naturalment.

La primera pregunta, una vegada acabada la meva al·locució, la hi vaig fer sobre el seu treball al Centre Penitenciari Puig de les Basses, de Figueres.

«Soc psicòloga de formació. Treballo a la presó des de l’any 1986. Com a psicòloga, a la presó vella, coordinava un equip de tractament, un equip compost per un jurista, treballadors socials, uns educadors, monitors de diverses coses, com per exemple la bibliotecària, i jo com a psicòloga. Aquest és l’equip de tractament. La meva funció era entrevistar els interns i fer tractaments grupals i individuals. Tractament grupal vol dir fer grups de delinqüents sexuals, de delictes violents en general, de toxicòmans, de violència de gènere, tot això. La gent creu que quan un psicòleg està en una presó té allí escorta. I això no és així. Un psicòleg treballa en una aula amb un grup de presos. Poden ser quinze o vint. Un professional està a l’aula amb la seva veu i el seu vincle relacional amb els presos. Ara, des que estem a la presó nova, fa cinc anys, ja no faig intervenció directa, sinó que coordino els equips de tractament. Ara s’han multiplicat exponencialment. Ara, hi ha deu mòduls, amb deu equips de tractament. Ara som uns seixanta professionals.»

Li vaig preguntar sobre la característica de la presó, si és mixta o no.

«Hi ha un mòdul petit de dones, unes 35, per 750 homes que hi ha. Ara és una presó global: té joves, adults, dones, preventius, penats… Durant aquests dies han entrat alguns dels detinguts en els altercats».

La seva referència a les manifestacions que s’han prodigat la setmana passada, per tota Catalunya, l’Henar les defineix com a altercats. Per mi, per tant, una definició molt més prudent i assenyada que les sentides, vistes i llegides a polítics i periodistes. El llenguatge ho diu tot i, de vegades, el llenguatge informatiu és font de dolents entesos.

Quedava en l’aire la seva opinió sobre els presos. Per introduir la meva pregunta, li vaig citar una frase de Concepción Arenal: «Odia el delicte i compadeix el delinqüent». Ella em va respondre:

«Quan parlem de presos no hi ha un únic patró. Per cada tipologia delictiva podríem dir que hi ha un perfil diferent. Després hi ha els delinqüents que transgredeixen amb qualsevol cosa, que cometen molta diversitat de delictes i els que no. Tenen pronòstics diferents dels que solament tenen una tipologia delictiva. Parlar de delinqüents, així com a genèric, és un sac massa gran. Hi ha presos que hi són per un delicte de trànsit i aquests no tenen res a veure amb els que hi són per estafes múltiples, amb els toxicòmans.»

La presó rehabilita o condemna?

«Doncs et diré el mateix: ni condemna a tothom ni rehabilita a tothom. A tots els pot ajudar a tenir el seu temps de reflexió, de parar, respecte a la vida que estaven portant. I, a uns altres, els pot despertar encara més la rebel·lia… Imagina’t un fumador, a qui li costa rehabilitar-se del tabac. I això que podem dir que és una rehabilitació dolça, si la comparem amb trastorns de conducta molt greus. Imagina’t el que costa canviar comportaments i condicions. Es requereixen no solament professionals, sinó tota una estructura. No solament penitenciària, també a fora».

Una vegada que surts de la presó la vida et pot ser més difícil…

«La societat encara no està bastant permeable per a la diversitat».

Transcric aquesta entrevista i busco una pregunta que m’ajudi a dissipar el dolor de la meva imaginació, sentint-me pres, pensant en el que ha de ser estar privat de llibertat i pensant en com en deu ser, d’emocionalment dur, treballar en un centre penitenciari, quan ets una persona sensible, com l’és l’Henar Galán.

Parlem del quefer dels presos i les vocacions noves que troben en la seva reclusió:

«Es troben persones que pinten. I a la presó es {posen|ponen} a pintar. Jo he vist exposicions. O es {posen|ponen} a escriure, sense arribar a ser professionals d’això, però descobreixen possibilitats que abans, les condicions ambientals, no els permetien.»

Parlant d’escriptura, tu, per què escrius?

«Escric perquè, com tots els escriptors, perquè ho necessitem.»

És com una teràpia que es fa la psicòloga a si mateixa?

«No, jo no crec que tingui res a veure amb la psicologia. Jo, com molta gent, soc polièdrica: soc psicòloga, també m’agrada escriure, fer senderisme…; Hi ha moltes coses que m’agraden. Una d’aquestes és escriure, llegir. És una necessitat interna. Posar en paraules el perquè és absurd. Ho puc fer amb l’intel·lecte, però la resposta que jo busqui tindrà poc que veure amb aquesta necessitat interna.»

Per introduir la meva pregunta li vaig parlar del seu llibre Yo maté a Leopoldo María Panero. Un relat gojós de llegir, dolorosament humà. Un viatge d’aquests que marquen i no deixen indiferent. Parlem del poeta i de la seva mà, li pregunto per si ella escriu poesia.

«Jo escric poemes, però, sobretot, jo escric relats. Sempre he escrit. D’adolescent ja escrivia poemes. Després, ja de jove vaig començar a escriure relats.»

Quin tipus de relats?

«Tinc diversos compendis. Són diversos. Alguns tenen una nota molt austera i uns altres tenen connotacions més iròniques.»

Li vaig preguntar si tenia por del foli en blanc, aquest mite literari després del qual s’amaga tot escriptor.

«Bé, por… no sento por. Jo no m’he pres escriure com una obligació. Cert respecte, a veure que sortirà ara d’aquí! Jo fins ara m’ho he pres de manera jovial, relativa. Quan començo a escriure un relat, jo no ho faig per tirar-lo a la paperera.»

Publicar un llibre et fa canviar el xip, és a dir, canvia la manera d’escriure?

«Jo no em considero una escriptora. Amb prou feines tinc obra publicada…»

Quan prossegueix, es contradiu a si mateixa.

«Ser escriptor no consisteix a tenir obra publicada, o no; hi ha molts escriptors que no tenen obra publicada i són escriptors… Jo visc d’una altra cosa, no d’escriure.»

Mentre escolto l’enregistrament d’aquest paràgraf, penso en el que significa ser escriptor en aquest país nostre de cada dia. Som una cultura fèrtil i un poble que veu la cultura amb certa distància. Gaudim d’actes culturals. Publiquem més llibres, en un any, dels que es poden llegir en diverses vides i, no obstant això, la cultura és com una d’aquestes assignatures que en els meus anys estudiantils cridàvem assignatures maries.

«Per mi, la psicologia m’alimenta el cos. L’escriptura m’alimenta l’ànima. L’escriptura per mi és important. Jo em poso a escriure gairebé diàriament. Per mi, no és secundari. Jo busco temps per escriure. Per mi, és important. Si soc escriptora d’ofici o no, són paraules.»

Però els escriptors viuen de les paraules.

«“En principi era el verb i el verb era Déu”. No per religiosa però la locució bíblica defineix molt bé la importància de la paraula en la vida, és la llum. Rescata de la pròpia vida, té el poder de transformar-la i de permetre viure altres realitats.»

L’Henar ha escrit en aquest setmanari i en el Diari de Girona assíduament. Participa en grups d’escriptura i de lectura. La qual cosa basta per acreditar la seva passió pel món de les lletres.

Li cito María Zambrano, les seves paraules per definir la necessitat d’escriure: «Escrivim després d’haver parlat llargament». Parlem dels diferents gèneres literaris.

«Són gèneres, comparar un relat amb una novel·la, no té perquè. Hi ha relats molt bons. Ser escriptor són paraules majors. Bolaño és un escriptor.»

Citem autors i obres. S’asseuen amb nosaltres en un diàleg en el qual apareixen grans noms de la literatura. Entre aquests, un amb qui va mantenir relació d’amistat, un escriptor molt gran, com va ser Roberto Bolaño. D’aquí, vaig deduir el respecte que l’Henar Galán sent per la paraula escriptor. El nostre particular homenatge als escriptors va quedar interromput per l’aparició en escena de l’Ángel Reynal. S’imposava captar les imatges que acompanyen aquest text.

«Si escriptor és el que escriu, jo escric i ho faig perquè m’ho demana l’ànima.»

Has trobat algun escriptor entre els presos?

«Que hagin escrit alguna cosa sí, que hagin escrit una gran obra, no.»

A tu t’inspira el teu treball?

«Tinc relats inspirats en el meu treball. Perquè són molts anys! Però ho defujo. Tinc la necessitat de separar una cosa del que és l’altra. Escriure és una fuita. Surto amb la necessitat de canviar de terç. El meu treball és com una arada que m’ancora a la terra i l’escriptura em fa volar. Aquesta és la satisfacció. El treball crea rutines per molt que t’agradi.»

El teu llibre Yo maté a Leopoldo María Panero té molt del teu treball?”

«Jo no ho veig així, no crec que tingui a veure amb el meu treball.»

Li dic que aguantar un home, al qual va anar a buscar en un hospital psiquiàtric, alguna cosa deuria tenir a veure amb la seva professió de psicòloga. Llavors, l’Henar em va respondre:

«Jo ho vaig aguantar com a Henar.»

I la seva resposta em va donar la dimensió humana d’aquesta dona. I va afegir:

«I ho vaig aguantar per amor a la literatura. Jo crec que això va ser el que em va donar la serenitat i la fortalesa, per estar amb ell els 13 dies que vaig estar. L’amor, en la creença ferma que era un bon escriptor.»

Un bon poeta.

«Per mi un poeta és un escriptor.»

Sí, però els poetes tenen un plus.

«Bé, tu ja m’entens. La seva qualitat literària. I saber això, a mi, com a amant de la literatura, va ser el que em va donar la fortalesa, per desitjar acompanyar-lo i després per complir amb aquesta missió impossible que va ser estar amb ell aquests 13 dies.»

ÀNGEL REYNAL

Recentment, l’Henar va estar a Astorga amb la família Panero. Li vaig preguntar per aquest viatge i aquesta experiència.

«Va ser meravellós. Jo, si hagués imaginat idíl·licament el que hauria volgut trobar-me allí, no hauria pogut imaginar-ho millor del que vaig trobar. Per mi era impossible imaginar que la família Panero m’acollís, els dies que vaig estar a Astorga, com si fos una més de la família. 24 hores amb ells, amb una amabilitat i un acolliment que jo no em vaig poder imaginar.»

I què et van dir del teu llibre?

«No l’havien llegit.»

Pera ara sí?

«Jo els l’he portat. Ja solament saber que jo havia estat amb ell, en aquesta aventura, era motiu de satisfacció.»

Parlem d’aquella pel·lícula que va retratar la família Panero, El desencanto. Paraula, al seu torn, que es va utilitzar fins a la sacietat, quan la il·lusió per la recuperació de la democràcia es va truncar en la realitat, que suposava la gestió política d’aquesta democràcia. L’Henar em va comentar la relació de parentiu d’aquests Paneros amb el poeta i la distància emocional que els separava de Leopoldo María Panero i, de broma:

«Aquí resideix el mèrit del meu llibre, aguantar emocionalment.»

Tornem al retrat d’una família, el patriarca de la qual era un poeta reconegut, els fills del qual, Juan Luis i Leopoldo María, també eren poetes. El paper de la mare, la seva rebel·lia davant una societat que tractava despectivament a la dona, com si fos un ser sotmès a la voluntat de l’home. Aquell retrat, avui oblidat, era el daguerreotip descarnat d’una societat passada i que ens ha deixat, encara, les escletxes de la violència de gènere.

«Els habitants d’Astorga viuen, encara avui, la problemàtica que va suposar la pel·lícula… És com aquí a Figueres amb Dalí. Va haver-hi un distanciament molt gran amb els Panero vius, perquè van criticar al pare que era el savi reconegut a Astorga. I el que es va viure molt malament és que una dona parlés malament del marit, que posés en dubte el marit. Jo crec que aquí està el gran poder del desencantament, de la pel·lícula. No solament per posar de potes enlaire la família. Era una dona que vivia en l’època franquista i s’atrevia a qüestionar el patriarca. A posar veu al que allí passava. El desencantament va desemmascarar el patriarcat, la família i tots aquells valors que feia prevaler el franquisme.»

Finalment, estem encara, com deia Machado, en «l’Espanya de xaranga i pandereta, d’esperit burleta i d’ànima quieta»?

«Encara no n’hem sortit. Encara hi som. No crec que n’hàgim sortit! Tots fan una mica el joc. Després d’una guerra hem jugat a apaivagar una mica tot el que va suposar allò. Les dues Espanyes continuen estant aquí. Ja veiem, que Franco no estava enterrat, ressorgeix.»

La seva resposta em va induir a una pregunta sobre les últimes detencions de nois molt joves per manifestar-se contra la sentència del procés.

«Igual que penso que a la presó hi ha poquíssims presos de classe alta. Cosa que no vol dir que no delinqueixin… El que passa és que hi ha més pressió sobre la classe baixa. Ara passa que hi ha pressió social sobre els qui es manifesten en aquest cas. Ara, han detingut xavals de 18 i 20 anys, que estaven anant cap a casa seva. Aprofitaran per dir que han detingut als violents, però sabem que no és així. I alguns dels detinguts no tenen res a veure amb el moviment independentista. Hi ha dos xavals de 18 anys detinguts que són marroquins, sense papers, sense família aquí, dos MENAs. Han complert 18 anys i han deixat de ser administrats per la Generalitat. Viuen al carrer. I diran que eren independentistes.»

Així acabem el nostre enregistrament. L’Àngel va fer les fotografies i va sortir xiulant.

Amb l’Henar vaig anar a prendre un cafè. De camí, plovia, era una pluja fina que convidava a la malenconia. Una vegada asseguts, la conversa va prosseguir pels rumbs literaris i les obligacions familiars, que tots tenim. En certa manera, era com dir que som en els altres i que, de vegades, desitgem aquest temps nostre, un temps que anomenem d’escriptura, un temps que és com el mannà, alimenta la nostra ànima, el nostre esperit, aquest que ens permet ser.

D’aquella estona, asseguts a la taula d’un cafè, vull desvelar un comentari. No sé si haig de fer-ho, però, bé, ho faig: l’Henar Galán dedica una hora diària del seu temps, la primera després e deixar els braços de Morfeo, a meditar. La meditació li dona l’equilibri i la força per al seu dia a dia, per no caure en el no-res, per no fer del viure un exercici de sobreviure i dedicar-se a ser conscientment.

A manera de final, d’aquesta conversa, m’agradaria dirigir-me directament al lector d’aquesta conversa: llegeixin l’Henar Galán, llegeixin-la perquè és una escriptora i com a tal, els escriptors necessiten lectors perquè les seves paraules visquin. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li