Patricis, plebeus i les dotze taules

0
723

Patrici etimològicament deriva de pater (‘pare’), doncs els patricis deien que eren descendents dels patres fundadors de Roma, els que van formar el primer Senat amb Ròmul, la cambra d’ancians notables que en aquell moment constava de cent membres. Cert o no, els patricis eren descendents de les famílies que des dels primers temps van acaparar els principals càrrecs polítics i religiosos. La lluita pel poder els va enfrontar als darrers reis de Roma [vegeu píndoles anteriors] i van expulsar al darrer d’ells, Tarquini el Superb, i crearen la República romana. Els patricis eren una classe homogènia que rivalitzava entre si pels càrrecs i honors, però tancava files contra els altres i defensava els seus privilegis amb dents i ungles si els veien perillar. Poca diferència amb el que segueix existint. Aquesta píndola està extreta de J. Negrete, Kovaliov i Beard.

Plebs, plebeus ve de la paraula pletos en grec (‘majoria, multitud’) i del verb llatí compleo (‘omplir, completar’), pel que sembla que es vol referir al poble pres en conjunt, tot i que en realitat els plebeus es definien per oposició: els que no eren patricis. Plebeus eren molts més i els seus interessos eren molt més variats. En el llarg conflicte que els va enfrontar als patricis, l’anomenada Lluita de les Ordres, els motius de conflicte van ser molts i diferents. Plebeus que havien fet diners i volien poder accedir a càrrecs públics en igualtat de condicions que els patricis, una fita que aconseguiren l’any 367 aC, en què es va legislar que un dels dos cònsols havia de ser plebeu (Leges Liciniae Sextiae); posteriorment, la resta de càrrecs deixaren de ser monopoli dels patricis, inclús els religiosos: l’any 254 es va nomenar el primer pontifex máximus plebeu, en Tiberi Coruncani. Però als plebeus més humils els preocupaven altres temes, com el preu dels aliments i haver de pagar-los. I no era una broma, ja que a Roma, si t’endeutaves i no pagaves, et podien vendre com a esclau. En una altra píndola vam tractar la revolució social provocada per aquest tema i els germans Gracs, promotors de reformes profundes al repartiment de terres de cultiu. La lluita de classes romana va començar amb la formació de la República i es perllongà per més de dos segles, amb períodes de calma i altres de gran violència i els tres motius de revolta van ser bàsicament la igualtat de drets polítics, la legislació sobre deutes i el dret a l’accés a l’ager publicus, és a dir, a les terres demanials.

La primera gran lluita de classe va iniciar-se l’any 494 aC, segons la tradició romana, en què la situació dels plebeus s’havia fet insuportable a causa dels deutes contrets i es van sollevar, just en un moment en què la situació militar era molt complicada, ja que Roma estava en guerra amb els sabins. Els patricis, per poder mantenir la força combatent de l’exèrcit i calmar els plebeus, var prometre millorar la situació dels deutors, promeses que van oblidar així que l’enemic va ser derrotat. Els soldats plebeus van optar per retirar-se al Mont Sacre, a uns 5 quilòmetres de Roma, on van acampar. A Roma hi mancava, per tant, una part considerable de l’exèrcit i es van atemorir que els plebeus constituïssin un estat independent, pel que iniciaren converses i van haver de cedir en el fet que els plebeus elegissin els seus propis funcionaris, els «tribuns de la plebs», elegits entre ells i immunes, amb funcions de defensa dels plebeus contra l’arbitrarietat dels magistrats patricis. També diu la tradició que el mateix any 494 aC es van crear els càrrecs d’edils plebeus, amb la funció d’administrar el temple de Ceres i Líber, divinitats en els temples de les quals es guardaven els arxius plebeus. Amb els tribuns i els edils, s’havia creat una organització estatal paral·lela a la dels patricis, un estat dins l’estat.

Un relat o una llegenda que correspon a aquesta lluita de patricis i plebeus és el de Coriolà, un altiu patrici enemic dels plebeus i dels seus tribuns, que es va negar a repartir blat comprat per l’estat en un moment de gran fam, entre els plebeus, si no renunciaven al nomenament de tribuns de la plebs. El Senat no ho va veure bé, i el fet es va saber i els tribuns que volia eliminar van formar judici contra Coriolà i el van condemnar. Coriolà va fugir i es refugià entre enemics de Roma, els volscs, i comandant-los, va marxar contra Roma devastant camps i sembrats fins arribar a la muralla de la mateixa Roma. Allà, un ambaixador de Roma no va aconseguir la treva, aií que les dones de la noblesa romana i la mateixa dona i fills de Coriolà es van dirigir al campament dels volscs. Quan Coriolà va veure la seva família, es va entendrir i va allunyar les tropes dels volscs de la ciutat. Diu la llegenda que per aquest motiu els volscs el van matar…

Però el gran èxit dels plebeus va ser la recopilació i la codificació de les Lleis de les Dotze Taules (dites així perquè es van gravar en unes taules de bronze), que és el primer fet documentat de la història de Roma. Lluitar contra l’arbitrarietat dels magistrats patricis va fer néixer la necessitat de fixar per escrit el dret consuetudinari. Les Dotze Taules van ser d’importància decisiva en la història de la lluita de classes, però també en el desenvolupament del dret romà, i constitueixen la base de l’extraordinària creació jurídica de Roma, la influència de la qual ha arribat fins als nostres dies i és la base de codis de països com França, Itàlia, Espanya i influència de molts altres. Ara bé, aquestes lleis demostren una concepció primitiva del dret i són el resultat de les tensions i cessions d’uns i altres, amb resultats contradictoris. Pels treballs previs, es va decidir enviar una comissió de tres persones a Grècia amb la finalitat d’estudiar la legislació grega en general i les lleis de Soló en particular, que va passar-hi dos anys.

No són un codi legal exhaustiu i probablement no volien que ho fossin, no contenen pràcticament res de dret públic constitucional i sí moltes regulacions de problemes domèstics, veïnatge, propietat, mort, abandonament o mort de nadons (pràctica corrent llavors), herències i dol en enterrament, prohibint a les dones esgarrapar-se les galtes, l’aixecament de pires funeràries massa a prop d’habitatges i enterrar or amb el cos del mort. Lleis molt severes contra els deutors, que podien acabar legalment morts pel creditor o venuts com esclaus «més enllà del Tíber»; o com diu la Taula III, article 6, si el deutor no ha pagat a un conjunt de creditors «serà tallat a trossos. Si els trossos resulten més o menys grans, no importarà». Les Taules fixaven un dret quasi il·limitat dels pares sobre els fills, fins al punt que podien vendre’ls fins a tres cops com a esclaus: venut tres cops el fill, el pare en perdia la pàtria potestat. Les relacions amb clients: «El patró que menteixi el seu client serà execrat». La prohibició de matrimoni entre patricis i plebeus, que anys més tard va ser derogada. I la manca absoluta de drets de les dones: «Els nostres avantpassats van considerar necessari que les dones, inclús majors d’edat, a raó de la seva lleugeresa, estiguessin subjectes a tutela, excepte les verges vestals» (Gai Institutiones). Als danys corporals aplicaven la llei del Talió (ull per ull, dent per dent), però amb diferències si era un esclau: «El qui amb la mà o amb un bastó trenqui un os a un altre, pagarà una pena de 300 asos; si el colpejat és un esclau, la multa serà de 150 asos». Alguna cosa hem millorat amb els anys.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li