«No m’expliqueu més contes»

0
953

Permet-me, anònim lector, que iniciï el camí d’aquesta tribuna citant un poeta oblidat, poc recordat en aquest país, León Felipe. Aquest, sempre, en el seu llarg i definitiu exili, va recordar que a Espanya no hi havia bàndols, va recordar que en aquest país només hi havia la destral de la rancúnia: un cop subjectada la destral, un tirà i un altre tirà la deslliga i, no obstant això, la història no es repeteix, es desfà i ens recorda que Espanya no és de cap clan, ni dels clans blaus ni dels clans vermells. Hem d’oblidar aquesta negra pantomima de l’Espanya fratricida. Hem d’enterrar l’odi i l’enveja i la pols de la rancúnia . No podem ni hem de permetre que els qui odien assetgin als qui consideren els seus contraris. No podem tornar a aquesta mateixa història.

Ai, anònim lector, t’havia escrit que volia començar aquesta opinió amb una cita de León Felipe. Ara la transcric:

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan solo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos…
Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos…
Y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy pocas cosas, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos…
Y sé todos los cuentos.

Llegeixo els versos mentre la meva memòria rememora tots els contes que m’han explicat a la meva vida. No em refereixo als contes que em llegien quan per a mi les lletres eren signes desconeguts, ni em refereixo als contes llegits en els llibres de literatura. Els contes dels quals parlo són aquells que em van explicar com si fossin veritats històriques en alguns llibres de text. Són aquells contes que vaig escoltar, que encara els sento i els llegeixo, de saberuts i d’il·lustrats, els contes de la por, aquests que s’escriuen i narren amb molta cura perquè semblin veritats eternes. Són contes venuts com a informació, com a història, són contes que parlen de reis, de polítics, de grans homes fets a si mateixos. Contes que ens conviden a oblidar la veritat nostra de cada dia. Els escriptors de contes no narren els miracles de moltes famílies per a arribar a final de mes. A les narracions, rares vegades, algú escriu sobre la fam que hi ha darrere dels ERTO; ningú no parla del patiment de l’honrada família que no arribant a final de mes acudeix als bancs d’aliments. Als programes de les ràdios i de les televisions i en els llibres d’assaig –als diaris no s’escriu a penes d’això– no s’opina sobre el flagrant delicte d’incomplir els articles de la Constitució: els que parlen del dret i del deure a treballar; del dret a un habitatge digne; del dret a l’educació i a la salut. A aquells que ens diuen el conte de la Constitució sempre se’ls obliden els drets dels ciutadans i no obliden mai, mai, aquells articles que els afavoreixen i els ajuden a mantenir-se a les seves poltrones. Ells, els narradors de contes, escriuen les seves paraules obeint els dictats dels seus editors –abans a aquests éssers se’ls denominava poders fàctics–. I, els editors sempre volen contes de por… Volem un conte que parli de les bondats monàrquiques… Volem un conte que digui que Espanya es trenca… Un altre que inventi enemics entre els quals no defensen els seus interessos. Contes, contes i més contes.

I, jo no vull que m’expliqueu més contes.

Vull saber, científicament, què és la Covid-19 i per què ha parat el món una pandèmia que afecta a tots els continents, però que té un índex de mortalitat molt menor que altres epidèmies amb les quals encara convivim, com poden ser l’Ebola, la sida o la grip, per citar malalties infeccioses i que cada any es cobren un considerable nombre de vides humanes. Vull saber, per què la Covid-19 és tan perillosa?

Les meves ganes de saber no signifiquen que cregui que el SARS-*COV, 2 no hagi de ser considerat com un gran problema sanitari. Ara bé, considero que hem de saber-ho tot sobre aquest virus, sense embuts, sense contes, amb sinceritat i veracitat. Fins ara, el caos informatiu ha fet que moltes persones tinguin por, tanta por que converteixen la seva vida en un no viure.

Mentre escric aquesta tribuna, en una de les pauses i relectura del que escric, llegeixo una entrevista a Iñaki Gabilondo, un mestre de periodistes, un home que exerceix, en els últims anys, el seu magisteri evitant els embuts. Li pregunten sobre la monarquia i respon: «El asunto es de extraordinaria gravedad y la erosión colosal. Temo que esto inicie un proceso de deterioro muy agudo y que se aceleren cosas. Veo a la institución muy tocada. Como en un final de etapa. Encima todo esto ha abierto un capítulo de vergüenza que ha degradado nuestra generación públicamente. Se ha degradado él, ha degradado la institución y con él nos hemos degradado los que acompañamos el proceso. Hemos sido desnudados y yo me siento avergonzado». Per contra, Alfonso Guerra, exvicepresident del govern socialista de Felipe González, signa un manifest d’elogi al regnat de Juan Carlos I, i quan li pregunten, a una entrevista de la cadena SER, sobre el paper de l’actual president del Govern en aquesta crisi, en la seva resposta acusa el vicepresident Pablo Iglesias de ser poc menys que un perillós comunista que vol acabar amb l’anomenat règim del 78, i que s’alia amb la seva declaració amb les proclames de la dreta més rància. Alfonso Guerra oblida aquells contes en els quals ens explicava que era un lector assidu dels versos d’Antonio Machado, que escoltava Maler i que havia dirigit no sé quantes obres de teatre; oblida que aquestes lectures, audicions i habilitats denoten una sensibilitat que sembla mancar-li. Si el Pablo Iglesias que va fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol, republicà el bon home, sentís o llegís les declaracions d’Alfonso Guerra en suport d’un rei que fuig del seu país per haver tingut una conducta poc honorable –se suposa que els reis han de donar exemple–, de ben segur que li farien mal aquestes declaracions. En fi, qui molt viu, molt veu.

El cinquè poema de Un signo…¡Quiero un signo!, el poeta demana que li expliquin un somni. Diu que es va ficar al llit amb un conte i es va despertar amb un somni. Quan aquest país desperti i digui que no vol contes, que vol un somni, llavors, potser, s’enterrarà la destral i es construirà la concòrdia. Els creadors d’opinió construeixen somnis de pel·lícula o sèrie de televisió, en els quals sempre guanyen els bons; adormen la nostra consciència o la desperten a voluntat, segons l’interès que persegueixin en aquest moment. Fins i tot, alguna vegada, ens adverteixen que les imatges que veurem són de tal duresa i crueltat que hem de preparar-nos per a digerir-les, imatges com veure un nen de dos anys mort en una platja, com Aylan. Mengem amb les desgràcies del món. Les veiem asseguts davant d’una pantalla. Ens sentim segurs en el nostre món d’abundància. I, un dia, un dia qualsevol, potser un dia de vacances tombats en una platja, ens adonem que no són set els colors i que les banderes no són nostres i que els carrers sí que ho haurien de ser. Rares vegades passa que una onada ens desperti la consciència. Mentrestant, els explicacontes ens adormen amb les seves històries perquè visquem sense somnis.

T’explicaré el meu somni. Somio que al meu país es compleixen tots i cadascun dels articles de la Constitució de 1978. Somio que es modifiquen aquells capítols que no han resistit el pas del temps. Somio amb un treball digne i ben remunerat per a tots i cadascun dels ciutadans del país. Somio amb una educació per a tots, una educació en valors que ens ajudi a mirar de cares la realitat nostra de cada dia i opinar-hi críticament, una de les condicions essencials per a construir un bon somni. Somio amb habitatges dignes per a tothom. I, sobretot, somio amb el dia en què la justícia sigui igual per a tots, que els jutges pensin més a impartir-la que en la seva ideologia i en les seves banderes. Somio amb una república federal on es reconeguin les diverses nacions que integren Espanya. Somio amb una regeneració de la vida pública, encara que sé que és un somni il·lús, espero que les institucions d’aquest país, totes, recuperin la decència. Potser les paraules són fonts de malentesos i per això necessitem somnis, per a oblidar-nos dels contes escrits de la història, de les opinions saberudes i il·lustrades, potser, per a evadir-nos de la realitat asfixiant que consumim diàriament, fins i tot quan no llegim, ni veiem, ni sentim cap informació. Torno als versos de León Felipe per a acomiadar aquesta tribuna: «He venido a mirarme la cara en todas las lágrimas del mundo ».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li