La guerra de la informació

0
909

«Me destierro a la memoria, voy a vivir del recuerdo», serveixi aquesta frase de Miguel de Unamuno per embastar el pensament i ordenar-lo en paraules clares i documentades sobre el regnat de Juan Carlos de Borbón.

En la meva primera recerca, trobo una entrevista a l’historiador Ángel Viñas, en la qual diu: «Soy de los que creen que España no ha ajustado cuentas con su pasado, y esto no es un problema de la monarquía, es un problema de estado. Aunque se ha hecho mucho y estamos en un sistema democrático, hay una resaca que procede del franquismo, con la que no se ha lidiado. Porque por un lado, los archivos están cerrados. Por otro, ningún gobierno del 75 en adelante ha acometido lo que en mi opinión es una tarea fundamental, y que es enseñar a través del sistema educativo obligatorio cuál fue la realidad de la República, la Guerra Civil y el franquismo. Mientras eso no se haga, mala cosa.»

Crec, sincerament, que part dels mals que avui afligeixen la governança d’aquest país estan arrelats en aquesta tasca fonamental que no s’ha explicat per cap dels governs de la monarquia, ni pels anteriors a la Constitució del 1978, ni els posteriors a la Carta Magna. Així, les estructures econòmiques, judicials i fins a algunes pràctiques polítiques del franquisme continuen intactes, d’aquí, l’acceptació de la corrupció del rei emèrit per part d’alguns partits polítics que han estat condemnats per corruptes. I, d’aquí, la defensa de l’indefensable.

Si s’expliqués bé el que van fer els successius governs, els de dretes i els d’esquerra, de la Segona República Espanyola es podria analitzar el que els uns i els altres van fer per aquest país. Abans de la proclamació, el 14 d’abril del 1931, de la República, Alfonso XIII havia mantingut i consentit la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. El rei va marxar a l’exili, però des del primer moment de la proclamació republicana els monàrquics van conspirar contra ella. Ells, els seguidors de la monarquia, van ser els principals instigadors del cop d’estat que va derivar en una sagnant guerra civil. No els va sortir bé del tot, perquè Franco no va deixar el comandament quan va acabar la guerra i no va retornar el tron a Alfonso XIII, a la seva manera dictatorial va governar fins a la seva mort.

Quan el general Franco va nomenar com a successor seu a títol de rei, el 1969, Juan Carlos de Borbón, estava fent el que es proposaven els militars colpistes –i monàrquics en la seva immensa majoria–, el juliol del 1936. Quan en els primers anys del seu regnat Juan Carlos I va voler reconciliar els dos bàndols de la Guerra Civil, en certa manera, estava reconeixent la conspiració dels monàrquics contra la legítima república i propiciant el perdó a la monarquia borbònica.

Sí podem assegurar que les grans fortunes d’aquest país són posteriors a la Guerra Civil: el botí d’Espanya es va repartir entre els vencedors; es van expropiar empreses i béns, es va crear un model econòmic depredador, un darwinisme social que consistia a explotar fins a l’extenuació a les classes més desfavorides i afavorir als partidaris del règim. Es va crear un model capitalista molt propi. Igual es va fer amb tots i cadascun dels estaments del nou estat franquista. Amb la mort de Franco i quaranta anys després, els estaments de l’Estat, en gran manera, segueixen el patró de comportament que es va imposar durant el franquisme. Una de les institucions més importants de l’Estat, la del poder judicial, actua seguint postulats de moralitat poc democràtica, impartint una «justícia» que es recolza en codis i idees ultraconservadores que, a posteriori, són enjudiciats en tribunals internacionals com a injustos.

Recordo que en els primers anys del regnat de Juan Carlos I se li afegia un adjectiu: El Breve. La brevetat va ser oblidada quan es va vendre que el rei havia salvat la democràcia la nit del 23 de febrer del 1981. Des d’aquell dia, en totes i cadascuna de les redaccions periodístiques del país es va fer un pacte, no escrit, en el qual es practicava la llei del silenci o ormetà sobre tot el que feia referència al rei. Més que informació, es feien reportatges publicitaris de la monarquia i s’ometia el que des de fa molts anys se sabia dels embolics de faldilles i dels negocis de Juan Carlos de Borbón. Sí, se sabien moltes de les coses que avui són utilitzades per demonitzar el rei emèrit. No entraré a jutjar els seus embolics amorosos, la veritat, no m’importen. Respecte als seus negocis, els recomano que vegin, al canal 24 hores de RTVE, el magnífic documental Yo, Juan Carlos I, rey de España, emès el passat 6 d’agost i que es podrà veure a la pàgina web de la cadena fins al 21 d’aquest mes. En aquest, el mateix Juan Carlos de Borbón explica la seva vida i, si no recordo malament, en aquest mateix programa, es diu que Franco li va demanar al llavors príncep d’Astúries que intercedís perquè no faltés el subministrament de petroli a Espanya, arran de la crisi del 1973. Ja, llavors, era sabut que Juan Carlos de Borbón tenia una gran relació amb les monarquies del Golf. I, ja, es rumorejava que cobrava la comissió d’un dòlar per barril de petroli.

Els arxius de l’Estat no s’han obert als historiadors. Sobre el que saben els directors de mitjans de comunicació, d’aquells anys i els d’ara, res es diu, callen el que saben. De revelar-ho, ells mateixos s’estarien posant en el candeler de la immoralitat. Quan els arxius s’obrin, quan a les escoles s’ensenyi la realitat del que va ser la Segona República; del que va succeir en la Guerra Civil; del que de veritat va ser el franquisme; de què es va pactar durant la transició a la democràcia i quin va ser el paper de cadascun dels protagonistes d’aquesta, llavors i només llavors, podrem afirmar que els nostres educands reben una formació «per al bé comú, per al servei públic, perquè romanguin en un lloc obert a tots, on les persones famolenques d’educació puguin collir en ells, com en camps fèrtils, el ric fruit de l’aprenentatge» (Niccolo Niccoli). Aquesta informació està en els llibres, en els documents, ara tancats.

La tradició borbònica de fugir del país, sigui per exili, per pura fugida o per qualsevol altra causa, ve des de lluny: se’n va anar Carlos IV i el seu fill Fernando VII i la filla d’aquest, Isabel II, i el net d’aquesta, Alfonso XIII, i ara ho fa el rei emèrit Juan Carlos I. La història ens narra els diferents perquès d’aquesta dinastia per marxar fora d’Espanya. S’han escrit llibres i s’ha analitzat per experts historiadors els pros i contres d’una dinastia, la borbònica, que de veritat, no surt molt ben parada en el relat històric.

He titulat aquesta tribuna «La guerra de la informació», i ho he fet perquè pel que fa a la monarquia espanyola hi ha una veritable guerra informativa entre els diferents mitjans de comunicació. Si fem un exercici comparatiu, aviat trobarem que la premsa subvencionada per l’Estat i sostinguda pel poder econòmic justifica i lloa el regnat de Juan Carlos I. La premsa més lliure, pel que fa a la seva dependència de les subvencions de l’Estat i del sosteniment bancari, és més procliu a analitzar i criticar la manera d’actuar del rei emèrit. Per part meva, com a periodista que no viu dels ingressos que li proporciona l’exercici de la seva professió, els diré que encara és molt aviat per enjudiciar el regnat de Juan Carlos I, atès que no se sap la veritat de tot l’esdevingut en la història dels últims setanta-dos anys d’aquest país, quan el fill de Juan de Borbón va arribar a Espanya a l’edat de deu anys.

Quan s’obrin els arxius, quan alguns dels herois de la primera etapa democràtica del regnat de Juan Carlos I siguin jutjats per la història i siguin absolts, o no, llavors, tindrem les dades per emetre un judici raonat i raonable sobre els clarobscurs d’un temps en el qual tot no va ser com ens han explicat.

Per part meva, ara que me n’he anat voluntàriament a viure a la meva memòria, amb els meus records de nen-adolescent d’aquell temps en el qual es cantava a la llibertat sense ira, en el qual enceníem els nostres encenedors quan Lluis Llach cantava l’Estaca o José Antonio Labordeta cantava al dia, en el qual en alçar la vista, veuríem una terra anomenada llibertat. Recordo aquell país que recobrava els llibres prohibits de Federico Garcia Lorca, de Pablo Neruda, de León Felipe, de Miguel Hernández i de tants i tants altres. Recordo les sales de cinema d’art i assaig, on dècades després de la seva estrena en el món, vam poder veure Per qui toquen les campanes o El gran dictador. Ho sé, era un nen-adolescent amb unes immenses ganes de viure, de sentir-me ciutadà europeu, de viure en un país europeu, amb una democràcia homologada i avançada. Ara, sé que aquella alegria era un somni de joventut, complert, en certa manera i convertit en malson per tants casos de corrupció en els partits polítics i en la més alta magistratura, que és la prefectura de l’Estat.

El regnat de Juan Carlos I no ha tingut un bon final i ell i els qui els han permès fer i desfer són els responsables d’aquest final. Vull dir, finalment, que els primers anys de Felipe VI no tenen un bon principi.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li