‘J’accuse’…

0
810

Des del desassossec produït per un confinament global i generalitzat que estimo més proper al paroxisme que a la racionalitat (llegeixo a La Vanguardia que «Bélgica anima a hacer deporte al aire libre durante el confinamiento. El Gobierno cierra comercios y llama a los ciudadanos a permanecer en casa, pero a la vez recomienda ejercitarse en el exterior»); des de la inquietud per les circumstàncies que estem vivim, deia, els escric, benvolguts lectors, per acusar els nostres governants nacionals i autonòmics (aquí lliuro completament de responsabilitats els provincials, comarcals i locals, encara que, de vegades, hi hagi els qui volen atorgar-se un cert protagonisme) de desídia, de peresa, d’imprevisió, d’irresponsabilitat, al capdavall, per no dir de mentir-nos, perquè no sé si és que quan van fer els primers pronòstics envers la plaga que ens està assolant la vida d’avui i l’economia, que és la vida de demà, van faltar a la veritat o bé perquè amb una inexperiència inexcusable es van equivocar, o bé amb la voluntat d’enganyar-nos, ni que fos per no crear les pors i les alarmes de les quals més tard no ens n’obvien cap ni una.

Potser deuran pensar que soc molt dur i poc caritatiu amb aquest judici, però les circumstàncies del moment, més enllà de la unitat i la concentració necessàries en la lluita ferotge que la medicina i la societat hem de lliurar contra la pandèmia, no hem d’oblidar quins han estat els oblits, quines han estat les mancances, quines han estat les murriades partidistes, inclús de vegades les rialles i les mofes d’alguns dirigents a l’hora de valorar els efectes, de ponderar les conseqüències de la seva manca de governança.

A través de les xarxes socials he anant fent aquesta crítica, trobant-me de vegades que, alguns, caient en la màxima expressió de la comuna pràctica de la fal·làcia ad hominem, l’estupidesa de la reductio at Hitlerum (ja saben, segons aquests tipus de raonament la xocolata i la música de Beethoven no podien ser coses bones perquè li agradaven al dictador alemany), em preguntaven, per exemple en el cas que els he citat del govern belga, que quina era la meva (i no la seva) autoritat científica o mèdica per transmetre aquella informació i estar d’acord amb ella, però no aportant la pròpia per estar-hi en desacord.

Ja estic d’acord que són els científics els que més saben i que, segurament, és el seu criteri el que ha de constituir-se en un pigall de primer ordre del nostre comportament; però, en el nostre cas, més enllà del dubte ètic que en altres països han enfrontat amb valentia («El tema era elegir entre 50.000 muertos o dos millones de parados. Se ha elegido lo segundo, lógicamente. No había opción», llegeixo que diuen que ha dit «con la crudeza del momento uno de los economistas consultados por el Ejecutivo para el proceso de ‘reconstrucción’; les declaracions han estat no ja tan bigarrades que podrien haver arribat a ser divertides en aquest context de desgràcia, sinó absolutament errònies, un absolut despropòsit, vaja, com podem comprovar amb un petit repàs d’hemeroteca.

Podem començar amb els més propers, per n’Antoni Trilla, cap del Departament d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic i catedràtic de Salut Pública de la Universitat de Barcelona, qui, el mes de febrer, pronosticava que «s’estava generant una histèria sense fonament enfront d’una infecció que s’acabarà controlant sense generar una pandèmia», per considerar més tard, només fa quinze dies, que «no hi ha cap dada que ens indiqui que el brot a Espanya està descontrolat…». Una visió en la qual, molt possiblement, es van assessorar no només el secretari de Salut Pública de la Gencat.cat, el senyor Joan Guix, qui davant la primera infecció espanyola el mes de febrer va declarar que «difícilment, donada la nostra situació, del nostre sistema sanitari [el català], això es podria convertir en un problema de salut pública», sinó també la consellera de Sanitat, Alba Vergés, que amb aquella seguretat excàtedra que solen emprar els polítics, afirmava que «en cap cas estàvem ni estem en una situació d’alarma sanitària; menys aquí (a Catalunya), no tenim risc». I quant a les mascaretes, concloïa que «ni eren requerides ni eren recomanables, ni ens aporten gens de seguretat».

Però, com els deia, no se’n salven els responsables nacionals. El 23 de febrer la pàgina web del Departamento de Seguridad Nacional adscrit al Gabinete de la Presidencia del Gobierno,publicava: «Debido a la situación epidemiológica mundial no se puede descartar que lleguen a España personas infectadas por COVID-19 […], aunque la probabilidad se considera baja-moderada. Si esto ocurriera, nuestro país está preparado para realizar la detección precoz de los casos y la instauración temprana de medidas de prevención y control, lo que reduciría el riesgo de transmisión […]. En la situación actual, el riesgo global para la salud pública en España en nuestro país se considera bajo.»

No els vull afeixugar més, benvolguts lectors; però des de casa estant sí que he volgut deixar testimoni de la meva discrepància.

Ah! A l’estat republicà francès s’han interposat querelles contra el Govern, per negligències, davant el seu Tribunal Suprem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li