Inés Padrosa: ‘A partir d’ara ens mirarem l’església i el convent del Carme amb uns altres ulls’

0
575

Acaba de presentar, amb el patrocini de la Fundació Castell de Peralada, La reforma de l’església i convent del Carme de Peralada (1875-1895), una monografia fruit dels seus treballs de recerca no només a l’arxiu de la biblioteca peraladenca sinó també, i sobretot, al del Regne de Mallorca


 

Com va sorgir la idea de fer un estudi sobre la reforma de l’església i el convent del Carme?
L’inici són els meus viatges a l’Arxiu del Regne de Mallorca, per localitzar les cartes o algun rebut de la persona que va fer el disseny dels jardins de Peralada, l’any en què preparàvem l’exposició. Vaig quedar aclaparada per la quantitat d’informació que guardava aquest arxiu, i em vaig dir que no ho podia deixar aquí. A partir de llavors vaig anar fent ràtzies documentals, i vaig descobrir molta informació relacionada amb la reforma del convent del Carme, però sobretot de l’església.

Per tant, el gruix d’informació prové de l’arxiu de Palma.
Sí, els comtes de Peralada vivien a Palma, tot i que tenien propietats i el títol nobiliari de Peralada. I per tant, el seu arxiu familiar i històric es trobava a Palma. L’any 1899, la documentació històrica de la nissaga dels Rocabertí va ser heretada, juntament amb el patrimoni de la família, pel marquès de la Torre, i va estar en mans privades fins al 2005, en què l’arxiu es ven al govern balear, que l’ingressa a l’Arxiu del Regne de Mallorca, tot i que no es posa al servei del públic fins al cap d’uns anys. No va ser fins al 2001 que vaig començar anar a Mallorca a investigar, i ara, el 2017, surt el fruit d’aquesta selecció de documentació, que prové de l’arxiu de Palma, menys la part il·lustrativa i gràfica, de fotos i plànols, que és del fons de la biblioteca i de l’arxiu de Peralada.

Què pretén aquest estudi?
El llibre ve a omplir un buit documental i patrimonial importantíssim. A partir d’ara, ens mirarem l’església i el convent del Carme amb uns altres ulls. La mirada que ressegueix ara aquesta reforma és una mirada plena de noms, d’artistes i artesans d’àmbit internacional, que revaloren patrimonialment i artísticament el conjunt monumental.

Pot citar algun d’aquests noms?
A nivell de Catalunya tenim noms reconegudíssims com Gerònim Granell, que va ser el mestre d’obres que va dibuixar els plànols del nou absis, obertures i modificacions estructurals, que va a dur a terme el mestre d’obres Alexandre Comalat. També hi ha l’arquitecte August Font, figura cabdal dins el premodernisme i modernisme a Catalunya, o Antoni Rigal, un dels mestres vitrallers més coneguts de Catalunya arreu, que va participar en el Palau de la Música. Fins ara no es coneixien aquests noms, i tampoc estava descrit el programa iconogràfic. Ara sí. L’estudi mostra també com el comte de Rocabertí s’implicava directament en el projecte de reforma, i com per carta suggeria o rectificava les actuacions que s’hi anaven fent. Tot i que encomanava la feina a artistes de primer ordre, era ell qui tenia l’última paraula, malgrat no trobar-se in situ. I sort que no era aquí, perquè així hi ha les cartes que certifiquen aquesta supervisió, i que m’han permès fer la investigació.

Expliqui’m algunes de les troballes més rellevants de l’estudi.
Una de les principals va ser la carta de Giandomenico Facchina en què deia que prepararia unes peces vidriades, per la part posterior de l’altar, i que no podia fer una factura per metres lineals, sinó per cadascuna de les peces treballades. També va ser important la factura de l’altre mosaïcista que hi va intervenir, Luigi Pellarin, que va fer el mosaic del presbiteri. Aquests dos noms són molt importants, sobretot per la seva projecció internacional, perquè Giandomenico Facchina acabava de fer els mosaics de la volta de l’òpera Garnier de París i Luigi Pellarin, establert a Barcelona, havia treballat amb Antoni Gaudí.

Les parets de l’església amaguen també una curiositat…
Sí, és molt curiós que visualment, com que està molt ben resolt, un no s’adona que la major part de l’església està estucada simulant els carreus de pedra, el marbrejat, les aigües i el buixardat de l’escodaire. El responsable va ser Juan Molinas i el seu equip.

A banda de les fonts documentals, a quines altres fonts ha hagut de recòrrer per fer l’estudi?
He acudit a l’arxiu Rigalt, al Museu del Disseny de Barcelona; al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, per trobar documents d’August Font, o a la família Granell, que m’ha cedit una fotografia. I també he consultat especialistes, com Armand de Fluvià o Pere de Montaner, comte de Zavellà, i la seva muller, Mayda de Quiroga. També he parlat amb Jaume de Puig i amb mossèn Naspleda, director de l’Arxiu Diocesà de Girona.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz