Faules

0
938

Diu una faula que una vegada un escorpit li va demanar a una granota que l’ajudés a creuar un riu, tot prometent-li, davant la seva desconfiança, que no li faria cap mal perquè, en el seu cas, moririen tots dos. Tot seguit hi ha dues versions: que l’escorpit picà la granota al mig de la travessia i el corrent d’aigua els arrossegà, i que ho va fer una vegada ell es trobà sa i estalvi a l’altra riba; però en ambdós casos el relat coincideix que, abans de morir, l’amfibi li demanà a l’aràcnid perquè ho havia fet i que aquest li va contestar que no havia tingut elecció perquè era la seva naturalesa.

Ve a compte aquesta remembrança, benvolguts lectors, a propòsit del que pel cap baix, i per dir-ho d’una manera amable però rotunda, podríem anomenar estat de desori (estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d’entendre’s), en el qual alguns dels nostres polítics (potser aquells que més necessitaren l’ajuda de la granota per creuar amb èxit algunes aigües turbulentes) ens han immers fent del rei i de retruc la corona i la monarquia (de oca a oca y tiro porque me toca) l’ase dels cops que ha de suportar les culpes i les penitències de tots els seus desencerts, de totes les seves malifetes.

Sí, sí, escoltin, l’experiència històrica ens demostra que a Espanya una república, sobretot si és catalana com aquella que instaurà de manera pionera Pau Claris allà pel 1640 i que acabà amb les comarques del nord del Pirineus en mans franceses, ens assegurarà que desapareguin tots els delinqüents nacionals i regionals perquè, com tothom sap (segueixo amb la ironia) sobretot aquests actuen protegits sota el mant d’ermini de la monarquia.

Però Figueres («Figueres, ai!», deia Pla), la Figueres del Guinness, la més petita del món amb un museu de primer ordre internacional; amb la fortalesa més gran d’Europa, la qual mantenen amb el qualificatiu històric de «la bella inútil»; en el seu dia també amb carril bus a més d’altres rècords surrealistes; la Figueres ensopida que es palpeja les carns espaordida davant el seu present i futur; la Figueres regida (o potser hauríem d’encunyar el mot republicada?) pels regidors més republicans de tots els que s’han fet i desfet en aquets període democràtic, Figueres no podia restar dins la general vulgaritat i així fa un triple salt mortal i, com a solució dels seus mals, l’únic que se’ls acudeix és, com en aquella família vinguda a menys que per fer estalvis va decidir a proposta de la mestressa de la casa treure-li la xocolata al lloro, decidir treure-li al rei la Medalla d’Or de la ciutat, que serà aquesta una mesura profilàctica en termes de salut política i, donades les circumstàncies, qui sap si també física.

És aquest un acord innecessari, ineficaç, frentista, de rebequeria per cridar l’atenció en uns moments de paràlisi quan no venjatiu, una cana al aire, un «Viva la Pepa!», un brindis al sol. O no, o és que les seves senyories no han tingut elecció perquè és la seva naturalesa, Tu quoque Convergència?

Tot això em fa venir a la memòria aquells versos del republicà Machado a La tierra de Alvargonzález: «Soñando está con sus hijos, que sus hijos lo apuñalan, y cuando despierta mira que es cierto lo que soñaba.»

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li