
Els rebrots del coronavirus no s’han fet esperar. Tornem a viure moments durs. Com aquelles primeres setmanes d’incertesa en les quals vam donar per fet que el personal d’emergències adaptaria la seva vida per salvar –si calia– la nostra; que ens va semblar natural que sanitĂ ries i sanitaris se separessin de les seves famĂlies per dedicar-se de manera exclusiva a la cura de les persones afectades. Que ens va semblar natural que el personal dels supermercats, farmĂ cies i negocis de proveĂŻments bĂ sics continuessin a peu de caixa assumint el risc del contagi perquè a la majoria no ens faltĂ©s res. Que vam organitzar assistència solidĂ ria i social en la qual centenars i milers de persones van aportar tant com vĂ rem poder perquè l’impacte de la crisi fos menor.
Eren temps tambĂ© en què vam reprovar o criticar amb mĂ©s o menys acritud les persones que prenien decisions equivocades, per desconeixença d’aquesta nova pandèmia. O que fèiem mofa de les persones que, des del balcĂł o des de les xarxes, recordaven quines eren les normes d’autoprotecciĂł que ens havien dictat. El que en altres llocs del continent n’han dit valor o virtut cĂvica, assumint com a deure ciutadĂ vetllar per la no expansiĂł del virus, aquĂ ho hem ridiculitzat dient-ne policies de balcĂł.
No ens va agradar que ens tanquessin a casa. Ens hem oposat a monitoritzar els moviments de la ciutadania amb motius sanitaris (sense recordar que prĂ cticament sempre tenim la localitzaciĂł del mòbil engegada i regalem les nostres dades personals a les centrals de compra en lĂnia). Hem estat laxes i fins i tot condescendents amb el compliment de la triple norma de distĂ ncia-mascareta-mans, quan Ă©s justament una mesura assumible per tothom i que ens empodera i ens fa responsables i protagonistes a tots i cadascun de nosaltres. I ara arriben els rebrots. I el temut i terrible impacte en la nostra economia dedicada massa intensivament al turisme. I ara arriben els nostres joves contagiats. I les peticions dels rastrejadors o gestors de Covid que no hem acceptat en programes de salut digital.
Ha arribat el moment que nosaltres tambĂ© hi aportem activament la nostra part. Que no Ă©s tan complicada. Complint i fent complir estrictament les poques normes que ens proposen les autoritats sanitĂ ries, que sĂłn les mateixes arreu del mĂłn. Extremant la cura. Ajudant en el control. Perquè això no Ă©s fer de sanitari afeccionat, de policia de balcĂł o de tertuliĂ amateur. És senzillament exercir la nostra responsabilitat ciutadana pel compte que ens porta. Això Ă©s autoprotegir-nos, i protegir el nostre entorn. És procurar que no es continuĂŻn perdent llocs de feina i que la nostra economia no s’ensorri, arrossegant com sempre els mĂ©s febles. És preservar tot el Sistema de salut pĂşblica, per als casos de Covid i per qualsevol malaltia. És procurar que els nostres serveis pĂşblics tinguin recursos per fer la seva feina i no hagin de destinar esforços a reparar les nostres imprudències. És entrenar-nos a ser ciutadania d’una repĂşblica no nomĂ©s lliure, sinĂł tambĂ© responsable i cĂvica.
Leave a Reply