Els museus i l’escola, noves relacions

0
922

Els museus i els espais patrimonials com a espais complementaris de les aules. Aquesta és la idea força que em ve al cap. En el moment d’incertesa que vivim, totes les parts involucrades en l’educació dels infants i en el suport a les famílies hem de generar entorns d’aprenentatge compartit que els permetin fer front a les situacions que vindran, i el sector cultural ara ho ha de fer més que mai. Ens hem d’obrir al món i, especialment a l’àmbit educatiu. La manera de fer-ho possible són les aliances de col·laboració entre museus i espais patrimonials i culturals amb l’escola. Si ens fixem en el cas dels museus i els espais patrimonials i si tenim present que aquests són, en essència, projectes educatius, apareix l’oportunitat de crear laboratoris de vida; espais d’aprenentatge compartit que han de créixer des de l’aliança museu-escola i altres entitats socials, educatives i culturals de la comunitat propera a l’entitat per dotar una proposta efectiva i engrescadora.

Com a primer pas cal reflexionar. Per fer-ho pot ser útil utilitzar les conclusions extretes del Mutare SOS Museus, que va organitzar la fundació Carulla, en què a tall de resum ens indiquen que en primer lloc cal escoltar i dialogar. S’ha de treballar tenint en compte l’abans i el després de l’activitat, i generar un vincle amb els infants, i no com a experiències aïllades. No podem perdre, mai, la idea de conversa: totes les veus han de tenir el seu espai, sobretot la de les criatures. En segon lloc és vital fer xarxa, fer comunitat. Perquè en aquest camí compartit, totes som educadores i educadors, independentment de si som a l’escola, a l’empresa o al museu: hem de construir comunitats d’aprenentatge creant equips educatius al voltant dels territoris, dels barris, dels museus, de les escoles. En tercer lloc, cal incorporar la qualitat com a nou indicador. Per això hem de passar de mesurar la quantitat (quantes escoles rebem, quants nens i nenes, quantes activitats fem…) a parlar de qualitat: On generem aprenentatge? On és el canvi? On és aquesta construcció col·lectiva. En cinquè lloc, cal buscar i articular propostes on hi hagi equilibri entre la virtualitat i la presència. El confinament provocat per la Covid-19 ha posat de manifest la necessitat d’accelerar la digitalització en els museus i espais patrimonials i, fruit d’això, la necessitat de connectar amb les escoles i les famílies per oferir tota la seva essència. El que és virtual no pot, de cap manera, almenys en el cas dels museus, prescindir quan sigui possible i de la manera que sigui possible del que és presencial. Hem de salvar aquesta possibilitat de trepitjar els museus, de tocar els objectes, d’estar-hi en contacte i no renunciar a totes aquestes emocions, que també són garantia d’aprenentatge i que demanen el cos, les mans, poder treballar tots els sentits. A més a més, les activitats en línia no es poden fer de qualsevol manera: han de ser activitats molt obertes, sobretot a l’escolta i a les necessitats dels infants i de l’escola, adreçades a treballar les competències i l’autoaprenentatge i a potenciar la creativitat i l’esperit crític i el diàleg intergeneracional.

D’aquestes conclusions n’extraiem la base de les activitats que cal portar a terme per passar de la reflexió a l’acció. Perquè realment desenvolupin aquesta funció de recurs comunitari, els museus han de sortir de les seves parets per generar diàleg amb l’entorn; treballar amb les comunitats locals i per les comunitats locals o no local i fer-ho de manera interdepartamental, interdisciplinària, intersectorial. Caldrà, doncs, ser imaginatius. El museu s’ha de convertir en un centre obert a tothom, en format online i offline. Plantegem-nos plans d’escolta de l’entorn abans d’iniciar la programació, fent una anàlisi real des del diàleg. A tall de conclusió, crec que aquesta situació d’incertesa és una bona oportunitat per establir nous vincles i noves maneres de treballar el sector cultural i en concret els museus amb la comunitat educativa: centres educatius però també AMPAs, CRP o formacions professionals. És el moment de sortir de la nostra àrea de confort i de fer coses que no ens pertoquen, accions transgressores, interdisciplinàries amb nous actors i noves eines. Pel que he pogut participar i escoltar als diferents seminaris web i debats durant el confinament, el gran repte dels museus és transformar les idees innovadores (i les que no ho són tant però són importants) en accions que aportin resultats pràctics. Construïm en el museu aquest laboratori de vida i aprenentatge per fer-ho? Tenim feina a fer. Endavant.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li