Els «irreductibles gals» envaeixen Roma

0
974

La potència militar de Roma va patir, al llarg de la seva història, derrotes importants que van fer perillar inclús la seva supervivència. Una de les més impactants per a ells mateixos, que va marcar la vida i fets futurs de Roma, va ser la invasió de la mateixa ciutat de Roma pels «irreductibles gals», els parents reals de l’Astèrix i l’Obèlix, l’any 390 aC. Un primer deute que tenen els gals amb Roma és el seu mateix nom: gals era el que els romans deien a tots els pobles celtes. Els gals o celtes (arverns, sènons, hedus, ambarres, carnuts, aulercs, ínsubres i encara altres tribus celtes) s’havien instal·lat a la Gàl·lia Cisalpina, és a dir, la que està al sud dels Alps, a les fèrtils planes del Po, que al 400 aC Roma encara no considerava part d’Itàlia. La píndola d’aquest mes està extreta de Javier Negrete i S. I. Kovaliov.

Els gals eren prou més alts que els ciutadans de Roma, gegants de pell més pàl·lida, ulls blaus, cabells rossos i llargs, a vegades pentinats amb trenes que els queien per les espatlles; altres se’ls pintaven amb calç, creant una espècie de punxes que els devien fer encara més atemoridors. Duien pantalons i botes de cuiro, eren molt més ferotges que els adversaris amb què els romans estaven acostumats a lluitar i lluitaven per onades, fent sonar els corns de guerra, carregant de front, sense ordre de combat i alguns d’ells, bé per manifestar el menyspreu cap a l’enemic, bé perquè anaven plens de cervesa o altres begudes, lluitaven completament despullats. Grans lluitadors individuals, gens com a col·lectiu. Tallaven el cap dels enemics i en feien trofeus embalsamats amb oli, com el cap del cònsol Luci Postimi, que va morir l’any 216 lluitant contra ells.

Els fets, com ens han arribat, són plens de fets quina veracitat és difícil de demostrar fefaentment, molt d’ells probablement llegenda, però aquí els relatem com ens han arribat. L’any 390 aC unes desenes de mils de guerrers gals, comandats per Brenno, van baixar en direcció a Roma, posant setge a la ciutat de Clusio, que al seu cop va demanar ajuda a Roma, que va enviar una ambaixada als gals amb l’encàrrec de trobar una solució diplomàtica. Però no va funcionar i, trencada la neutralitat de Roma, els ambaixadors van lluitar al costat de la gent de Clusio i van matar un cap dels gals, que van demanar a Roma que els l’entregués als responsables. Roma s’hi va negar i els gals, ultratjats, van dirigir-se cap a Roma. A la vora del riu Allia, un exèrcit romà se’ls hi va enfrontar el 18 de juliol del 390 aC i sabem que el dia és molt precís, perquè a Roma aquell dia va ser declarada a partir de llavors de dol popular. Els gals, armats amb grans escuts i llargues espases, van derrotar totalment l’exèrcit romà, que es va dispersar i una part va tornar a Roma, on regnava la confusió i el pànic. Només una petita part de l’exèrcit es va mantenir ferma, guiada pels senadors més joves, concentrant-se al capitoli. Roma en aquell temps no estava ben fortificada i quan els gals van aparèixer, van poder saquejar-la i incendiar-la a plaer. La llegenda parla de com van morir els senadors de més edat, que s’havien quedat a la ciutat, abillats amb les togues de les grans ocasions, asseguts als setials que els corresponien. Diu la llegenda que els gals se’ls miraven meravellats d’aquelles figures nobles i immòbils, prenent-los per estàtues, fins que un dels gals es va atrevir a estirar la barba d’un senador, que li va ventar un cop amb el seu bastó. Amb aquell cop va començar la massacre…

Un cop dominada la ciutat, els gals anaren cap al capitoli, que va resistir al primer assalt i començà el setge. Una nit, un grup de gals va escalar la pendent del capitoli, tan sigil·losament que ni els defensors ni els gossos els sentien. Però les oques sagrades de la deessa Juno sí que els van sentir i amb les seves clacades alertaren el cònsol Marc Manli, que va arribar a temps d’empènyer al buit el primer gal que ja arribava i a tots els altres amb l’ajut dels sentinelles, guanyant-se el cognomen de «Capitolino». Però el setge va continuar per set mesos, amb penalitats pels assetjats, però també pels assetjadors. Finalment, Roma va arribar a l’acord de pagar 1.000 lliures d’or als gals, una verdadera fortuna, si es retiraven. Quan pesaven l’or, el tribú romà Quint Sulpici es va adonar que els gals utilitzaven peses trucades i va protestar. Llavors Breno, el cap gal, va agafar la seva espasa i la va llençar al plat de les peses dient: «Vae victis!» (‘Ai dels vençuts!’).

Les conseqüències d’aquests fets van marcar a foc el record de Roma i provocaren canvis importants, el primer d’ells assumir la necessitat de fortificar-la novament, cosa que van fer immediatament i les restes d’aquelles muralles són les que han arribat fins als nostres temps. Una altra conseqüència va ser la reforma de l’armament i de les tàctiques militars: es van modernitzar les armes ofensives i defensives, cascs, escuts venables; es va introduir la subdivisió de la legió en maniples, trenta per legió, i es va canviar la disposició dels combatents a les legions.

Com que Roma no podia acceptar sense més aquesta greu derrota, en els segles següents van aparèixer noves versions del que va passar, entre elles que quan els gals marxaven amb l’or, va ser nomenat dictador un tal Camil (recordem que a Roma es nomenava un dictador per temps limitat quan hi havia una greu crisi), que va perseguir els gals amb un nou exèrcit, s’hi va enfrontar, els va derrotar i recuperà l’or, dient «non auro, sed ferro recuperanda est patria», que vol dir ‘la pàtria no se salva amb or, sinó amb ferro’…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li