«El treball policial és molt complex, bàsicament perquè gestiona, diàriament, els drets de les persones»

0
1270

Juan Jesús Aznar conversa amb Eduard Campà, agent de la Policia Local de Roses


Vaig trucar a l’Eduard Campà per poder conversar amb ell. Em va dir que sí. Li vaig explicar que es tractava d’una entrevista personal, més aviat una conversa. Ens vam citar en dia i hora per veure’ns a les instal·lacions de la Policia Local de Roses.

Feia molts dies que no trepitjava el carrer; els pocs centenars de metres que separen casa meva de les instal·lacions policials em van semblar un passeig gratificant; en aquests dies de confinament sortir al carrer, amb guants i màscara, per molt que un assumeixi la necessitat de fer-ho, és estrany, com ho són aquests dies de Covid-19.

Vaig preguntar pel meu interlocutor al policia que atén, en primera instància, els ciutadans. Al cap de pocs minuts va baixar l’Eduard Campà.

Ell també anava amb la màscara posada. Ens vam saludar, com es fa aquests dies, amb un «què tal» i a distància. Seguidament vam recórrer les instal·lacions de la Policia Local, planta per planta, cadascuna de les dependències.

Anem al que importa. Conec i l’Eduard Campà i hi tracto des de fa uns quants anys, i sempre m’ha semblat una persona reservada i prudent. Mesura els seus comentaris. Vol ser entès i no mal interpretat. Pensa el que diu i no dubta a detenir-se en la seva explicació fins a trobar la paraula que vol pronunciar. No defuig una pregunta ni la resposta que vol donar.

Després del passeig per l’interior de les dependències de la Policia Local i les corresponents explicacions s’imposava una primera pregunta, òbvia, sobre la seva vocació professional:

De fet jo em vaig fer policia molt jove, a l’edat de vint-i-un anys. Potser és un tòpic, això d’ajudar els altres, però aquesta base existia. El que sí que va ser determinant va ser el cercle d’amistats meves, del barri de tota la vida, amics meus van ingressar en les primeres promocions de Mossos d’Esquadra. Ells em van comentar i em van explicar la seva experiència i, la veritat, hi vaig veure un projecte interessant. Ho vaig intentar. Soc mosso d’esquadra des de la 5a promoció.

Tu vivies a Gavà?
A Viladecans.

Les lluites socials van repercutir en la teva vocació?
És cert, tota la meva infància i joventut la vaig passar a Viladecans, però, per situar-nos, jo no soc nascut a Viladecans. Vaig néixer a la Pobla de Lillet, que és un poble petit del Pirineu. I soc aquí per circumstàncies de la vida, bàsicament, per la dificultat que existia en aquell moment de guanyar-se la vida en aquell territori.

Convé, perquè s’entengui bé la seva resposta, situar el lector: abans de l’enregistrament d’aquesta conversa havíem parlat de l’ofici de fuster del pare de l’Eduard i que jo era net d’un fuster, al seu torn.
L’única sortida laboral que hi havia era treballar en les mines de carbó, amb el perill que això suposa. De fet, el meu pare és cert que era fuster, però com la majoria dels homes d’aquella època, tenia dos oficis, dos treballs per poder tirar la família endavant: un era de miner, i quan finalitzava el torn treballava de fuster. Llavors, el que sempre ens han explicat a la meva germana i a mi és que la decisió de baixar a l’àrea metropolitana era per poder-nos oferir, tant a la meva germana com a mi, un millor futur. Per als meus pares, al seu entendre, era veritablement complicat que haguéssim seguit allí. Molta gent d’aquella zona del Pirineu van emigrar a Barcelona o a pobles perifèrics com Cornellà, l’Hospitalet, Viladecans o Gavà. Jo soc un d’aquests casos!

És curiós, els teus pares baixen a l’àrea metropolitana per a un millor futur per a vosaltres i ara, que som una societat més avançada, quin futur deixarem als nostres fills?
Jo crec que se’ls està oferint, al meu entendre, bastants recursos i bastants capacitats perquè ells es puguin desembolicar en un futur. El que hem de preguntar-nos és si tots aquests recursos que aportem als nostres fills, a manera de formació, valors i hores que els dediquem, els ajudaran a poder desenvolupar-se com a ells els agradaria, en el seu futur laboral, o seguirà la tendència actual, que desgraciadament veiem diàriament: molts joves, molt de talent, ha de marxar fora per poder desenvolupar-se. M’agradaria que no fos així, m’agradaria poder revertir aquesta situació.

Quina és la teva vinculació amb Roses?
La meva vinculació amb Roses és perquè se m’hi destina, el 1999, a la comissaria dels Mossos d’Esquadra.

L’Eduard va exercir com a mosso d’esquadra del 1991 al 2008.
Part de la meva carrera professional, com a mosso, la vaig fer a la comissaria de Roses. Vaig arribar com a sergent de mossos i vaig aconseguir l’ús d’inspector, com a cap de la comissaria de Roses.

I per què et vas passar a la Policia Local? Pot semblar que vas baixar un graó.

Després de la pregunta, el meu interlocutor es pren uns segons abans de respondre. Noto com pensa les seves paraules, les busca per donar-me una resposta precisa i concisa.
Pot ser que doni aquesta sensació, encara que jo no la comparteixo, perquè compartir-la vindria a dir que les funcions de la Policia Local, o la seva comesa, són de menor rellevància, de menor importància que la dels Mossos d’Esquadra. No comparteixo aquesta opinió o visió. La Llei de seguretat pública de Catalunya diu que la seguretat pública resideix en les policies locals i els Mossos d’Esquadra.

Escolto l’enregistrament. Busco aquesta llei i efectivament l’article 5è, el que esmenta als cossos policials de la Generalitat de Catalunya, en el seu apartat u, diu: «La policia de la Generalitat­mossos d’esquadra i les policies dels ajuntaments, amb la denominació de policia local, policia municipal, guàrdia urbana o altres de tradicionals, constitueixen la policia de les institucions pròpies de Catalunya». En la resta dels apartats especifica la coordinació i les labors que són assignades a la policia de Catalunya i ho fa d’una manera integradora del sistema de seguretat: «coordinació, col·laboració, cooperació i auxili mutu».
Jo vull trencar una llança en favor de la Policia Local. Tenim moltes competències, competències molt importants per resoldre els problemes diaris de la ciutadania, i això, per si sol, és de vital importància.

L’Eduard Campà pensa el que diu sense defugir la resposta.
El que m’apuntaves jo no ho comparteixo. No va ser baixar un graó, sobretot, perquè gestiones la primera necessitat, el primer requeriment, aquell problema que la gent viu diàriament i, gestionar el problema d’una manera encertada és contribuir al dia a dia de les persones. Dit això, els motius que em van portar fer el canvi van ser diversos, primer, perquè m’ho platejava com un repte personal: en una organització gran, com el cos de Mossos d’Esquadra, la teva capacitat de decisió, en molts aspectes, és limitada, ets com un gestor de tot allò que et ve donat.

És més jeràrquic?
És més jeràrquic. Has de cenyir-te a un guió. En comandar una policia local, el nivell de decisió, de gestió, és molt major: decideixes el rumb que portarà aquesta policia local. I, això, en l’àmbit personal i professional és molt gratificant.

Però, en contrapartida, tens el polític ficat a casa.
Constantment! La proximitat té moltíssimes coses bones, i també té algun inconvenient. El polític –i no sols ell, tota la societat, tot el poble– participa de manera molt activa en la gestió de la Policia Local. Podíem trobar moltes participacions en aquest sentit, però no les anomenaria ingerències.

No hi ha dubte en la rapidesa amb la qual contesta la pregunta, ara bé, sí hi ha una certa ironia en la seva resposta.

En aquests dies de confinament (més que mai), sou a la primera línia de la lluita contra la Covid-19. Heu de conviure amb el brusc canvi de la nostra quotidianitat, i la vostra labor i la de tots els serveis d’emergència estan valorant el treball que esteu fent. Com són aquests dies, des del teu punt de vista?
Són dies complexos. En primer lloc perquè han canviat tots els paràmetres de funcionament fins ara. El que fa tres setmanes estava permès fer i es veia com una activitat normal, arran de la publicació del reial decret, moltes activitats ja no estan permeses. I, clar, ajustar tots aquests comportaments i fer complir el que diu el decret sobre el confinament amb els hàbits de la gent…; els primers dies va comportar un cert sobreesforç. Primer, per fer complir el decret, i després per conscienciar la gent que calia complir-lo. Complex, perquè ha canviat la manera d’actuar, tant de la policia com dels ciutadans.

Tres o quatre segons per parlar d’un comportament ciutadà que li gratifica i a través de les seves paraules, em queda clar que aquest sentiment de gratitud el senten els policies que comanda.
I, paral·lelament, s’han detectat manifestacions espontànies de gratitud i suport cap als cossos d’emergència, que per ser sincers, tampoc estàvem acostumats a rebre aquestes mostres de suport i gratitud. Especialment, la gent no es prodiga a mostrar afecte als cossos policials. I, la veritat!, pel que em transmeten tots els agents que estan a primera línia al carrer, és que l’emoció la viuen intensament, en rebre aquestes mostres de suport. I és un estímul enorme! Ells s’estan exposant, però veuen que aquest sacrifici enorme té una resposta en manera de gratitud.

L’obediència de la ciutadania és manifesta, en aquest confinament decretat?
Majoritàriament, la gent s’està comportant molt bé. A Roses s’està complint el que diu el reial decret. Però tampoc cal ocultar que hi ha gent a la qual li costa complir el que s’ordena: d’una manera inconscient i, a vegades, fins i tot temerària, surten al carrer exposant els altres a un possible contagi. En aquestes circumstàncies, els cossos de policia hi són per fer complir la llei. De fet, a data d’ahir, hi havia 154 denúncies interposades des que s’aplica el decret.

Puntualitza subratllant el que vol comunicar.
Sí, s’està complint. I sí, la gent és conscient de la gravetat. Però no cal abaixar la guàrdia: aquells comportaments que representin un risc cal advertir-los o denunciar-los.

D’agraïments públics dels catalans a la seva policia n’hi ha hagut alguns en els últims anys, n’hi va haver després dels atemptats terroristes del 17 d’agost, a Barcelona i Cambrils, i n’hi va haver en l’actuació dels Mossos d’Esquadra i les policies locals l’1 d’octubre del 2017. Llavors, després de la sentència del Procés i les manifestacions de protesta contra aquesta sentència, aquest reconeixement va sofrir una deterioració. Recordo aquests moments amb la intenció que facis una mica de pedagogia sobre la funció de la policia de Catalunya. Com hem d’entendre el vostre treball?
El missatge a transmetre és que el treball policial és molt complex, i ho és bàsicament perquè el que gestiona diàriament són els drets de les persones. En això consisteix la complexitat del treball policial. La nostra gestió es basa en els drets fonamentals. Aquesta és la principal complexitat. I com que es tracta de temes tan sensibles, com els drets fonamentals, s’intenta sempre exercir-los de la manera més impecable possible. Una fallada en un dret fonamental té una repercussió moltíssim més gran que una fallada en qualsevol altre aspecte de la vida.

Incideix, reiterativament en els drets fonamentals. Drets que la ciutadania oblida sovint i, com tot dret, sempre té en el deure la seva obligació.
La dificultat principal del nostre treball és aquesta, la gestió dels drets fonamentals. I intentar fer-los sempre de la manera més impecable possible i buscant el bé comú. Clar, en aquesta gestió, hi ha vegades que no tothom està conforme amb la manera com l’afecta a ell individualment la gestió. El que vull transmetre és que les decisions que es prenen i les gestions que es fan no es fan mai de manera arbitrària.

Estem a més d’un metre de distància. Les màscares baixades perquè s’entenguin les paraules. Les mirades es creuen i els gestos parlen, en un últim esforç de transmetre comprensió, diu:
No sé si m’he explicat bé, sobretot, per la complexitat del tema que es tracta. Intentem fer-ho de la millor manera!

Entrem en la part de la nostra conversa més centrada en la seva formació acadèmica.

Estàs llicenciat en Dret?
Jo, en l’àmbit acadèmic, estic llicenciat en Criminologia i en Dret.

I fas classes a l’Escola de Policia de Catalunya?
Soc professor de l’Institut de Seguretat de Catalunya.

La formació inicial bàsica per a un policia local i per a un mosso és la mateixa?
Exactament la mateixa. No sols la bàsica, sinó tota.

Aprofita per incidir en el sistema integrador de la seguretat policial a Catalunya. Recordem: coordinació, col·laboració, cooperació i auxili mutu.
Per això el meu èmfasi és intentar eliminar la idea que les policies locals tenen una funció auxiliar respecte a altres policies. No, la policia local té les seves competències i són competències tan importants com poden ser les d’un altre cos. Cert, que no resoldrem un assassinat. Cert, que no investigarem a gran escala una xarxa de traficants. Però sí que gestionarem les ocupacions de les vies públiques, la dels sorolls i descansos veïnals. Sí que gestionarem les llicències d’establiments i el seu compliment. Les nostres competències estan molt relacionades amb la convivència ciutadana. Cada dia, crec, aquestes gestions es fan de millor manera.

Li surt el professor, en la part final de la seva resposta:
Crec que cal anar abandonant la idea que els policies no tenien la formació necessària, una formació justa. Des d’aquí vull trencar una llança: es formen contínuament, amb l’objectiu d’oferir un treball de major qualitat!
Una formació recollida a la Llei de seguretat pública de Catalunya, en la qual un dels seus apartats diu: «La Llei reconeix el paper que té en l’estructura del sistema de seguretat català l’Escola de Policia de Catalunya, configurada com a entitat autònoma de caràcter administratiu amb funcions de selecció, formació, reciclatge i adaptació del personal que integra el cos de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra i les policies locals, la qual impulsa els estudis i les recerques adequats en matèria de seguretat».

Hem arribat a la part personal d’aquesta conversa. Un perfil personal centrat en l’esport, aquesta escola de valors i de treball en equip que és la pràctica de l’handbol. He tingut l’experiència de compartir partits amb l’Eduard Campà i he temut els seus tirs des de la línia de 9 metres quan m’ha tocat defensar la porteria.

Anem a l’handbol?
La meva vinculació amb l’handbol ha estat des de sempre. Vaig començar a jugar-hi a una edat molt primerenca. Quan vaig arribar destinat a Roses vaig jugar en els Esplais de Castelló d’Empúries.

Tinc entès que vas jugar en un equip de Mossos d’Esquadra.

L’Eduard s’aixeca i busca una medalla que té penjada en una de les parets del seu despatx. L’agafa i me l’ensenya.
Periòdicament es fan unes olimpíades de policies i bombers. En les que es van celebrar a Barcelona, vam competir i vam guanyar.

Com? Unes olimpíades?
Sí, com les olimpíades però de bombers i policies. Hi ha un acte d’inauguració i tot. Es competeix per fases, amb bombers i policies d’altres països en les diferents disciplines. El nostre equip va guanyar la medalla d’or en la final d’handbol.

Com a pare d’un fill que juga a l’handbol, sé que el fill de l’Eduard també juga en l’equip de l’Handbol Empordà i que la seva filla petita juga a bàsquet. I sé, com a pare, que quan els teus fills juguen a esports diferents tens el cor d’afeccionat partit, encara que també sé que l’afeccionat sempre pren partit per molt que la condició de pare no ho vulgui.
La meva preferència és l’handbol. Ho confesso. L’Anna juga a bàsquet i jo procuro que no se’m noti la meva preferència per l’handbol, però quan juga el meu fill Joan…

No s’atreveix a verbalitzar l’emoció que sent per l’esport que ha practicat durant tota la seva vida. En la seva condició d’afeccionat, no fa falta.

Com ha estat la teva integració a l’Empordà?
La meva integració és molta. Jo no m’havia plantejat que aquesta fos la meva residència habitual. A mesura que passava el temps, em vaig anar enamorant de la zona. És un lloc privilegiat i, això, ja és un gran què per quedar-me. Tenia clar que volia, per als meus fills, que passessin els seus primers anys fora de l’àrea metropolitana.

Quan comencem a conversar sobre el futur dels nostres fills, apago el botó de gravar. Parlem del seu avenir. Ho fem en un moment difícil, però parlem dels pros i els contres de viure en un lloc com l’Empordà o fer-ho en una gran ciutat. Els nostres fills faran el seu camí, com ho vam fer nosaltres. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li