El mil·lenari de l’església de Sant Pere i el repic de les campanes

0
521

Aquest passat 29 de juny, els repics de les campanes han estat a càrrec del campanòleg Blai Ciurana, amb l’ajuda de Ció Abellí, David Ermengol i Jordi Jordà


 

Vaig tenir l’honor d’encetar tot aquest reguitzell d’actes culturals de celebració del mil·lenari de sant Pere el mes de gener, amb la conferència «Dels còdexs dels manuscrits als llibres litúrgics de les parròquies». Des de llavors, molts actes s’han hagut d’interrompre en aquest període de confinament. Afortunadament, aquesta darrera setmana hem pogut celebrar la festa del patró, sant Pere, amb repics septuagenaris, no mil·lenaris.

CONTESES BÈL·LIQUES I PÈRDUA DE PATRIMONI. De campanes a canons. És el que sol passar quan s’ha hagut de patir un conflicte bèl·lic. Tot el que s’ha sumat al llarg dels segles queda reduït en el no-res en un breu lapse de temps.

I, en pocs mesos, això va ser el que va succeir al temple de la nostra ciutat. A partir del 21 de juliol del 1936, va ser objecte dels primers assalts de milicians que provocaren incendis a la capella dels Dolors i a l’església de Sant Pere, fins a acordar l’enderrocament de la darrera –el referent religiós de tots els figuerencs–, en el Ple municipal del 3 de novembre del mateix any. Així va ser com van desaparèixer peces artístiques insubstituïbles: tot el contingut i continent de la capella dels Dolors i, de Sant Pere, la cúpula dissenyada per l’arquitecte Azemar, retaules, l’orgue, escultures de Miquel Castellanas de Bosch, de l’olotí Amadeu, les relíquies de St. Anthim i St. Climent, els reliquiaris de St. Constanci i St. Cels i St. Rústic, cantorals, els llibres parroquials i l’arxiu que tanta falta ens fa als historiadors… i, evidentment, les campanes, objectes molt preuats en qualsevol conflicte per ser refosos com a material bèl·lic.

Així va ser com, entre l’estiu i la tardor del 1936, els 900 anys d’història desaparegueren en un no-res.

LA RECONSTRUCCIÓ. L’arxipreste Mn. Pere Xutglà va ser l’ànima de la reconstrucció de Sant Pere. El 14 de setembre del 1941 va tenir lloc l’acte de col·locació de la primera pedra. Com se solia fer en aquestes cerimònies inaugurals, es va incloure un pergamí on constava el dia i els noms de les personalitats civils i religioses que hi havien intervingut. S’hi trobava el bisbe Cartañá, el rector Mn. Pere Xutglà, autoritats civils i militars entre els quals es comptava amb el president de la Diputació; l’alcalde de Girona, Sr. Albert de Quintana; el de Barcelona, Sr. Miquel Mateu, com a empordanès i benefactor; el de Figueres, Sr. Josep Jou, i els arquitectes Amadeu Llopart, Enric Mora i Josep M. Sagarra.

Al mateix temps es va procedir a la millora urbanística de l’entorn. Es va enderrocar l’illa de cases, indret conegut popularment amb el nom de Ca l’Esgarrapadones, i es va crear un nou espai públic, l’actual plaça de l’Església.

Mn. Xutglà va rebre ajut de figuerencs i empordanesos. Calia bastir el nou edifici i dotar-lo de campanar i, naturalment, de campanes. Especial esment mereix l’obra benefactora de Miquel Mateu i Pla, qui costejà el treball del reputat picapedrer originari de la zona de Tremp, Nicolau Batalla, i de la pedra en part procedent de Montpedrós (Peralada), per al campanar.

LA CASA BARBERÍ D’OLOT. Els Barberí, d’origen italià, s’havien establert a la capital de la Garrotxa en dates tan llunyanes com el 1565. El seu taller es va especialitzar en estris per a la llar i en la fosa de campanes, i va treballar per les esglésies d’arreu de Catalunya i del sud de França. Amb els anys, ampliaren el ventall i es decantaren pel vessant artístic, amb l’execució d’escultures monumentals i planxes per a monuments funeraris, que avui podem trobar per diferents punts d’Europa i Amèrica. Reconeguts artistes com Llimona, Marès o Hugué portaren els seus projectes als Barberí per executar-los. A partir del 1977, Ramon Castey ha pres les regnes del negoci secular. La Casa Castey va voler honorar la història de l’empresa amb l’obra Barberí. Història de la foneria artística, amb textos de Xavier Carmaniu (2014).

Un dels moments de més activitat dels Barberí va ser després de la Guerra Civil. Moltes campanes havien desaparegut, ja que havien estat malmeses o s’havien refós per a fer material bèl·lic. La catedral de Girona va haver de bastir-se amb quatre campanes; a Castelló d’Empúries, el matrimoni Pelai Negre-Maria Montaña va apadrinar la campana dedicada a la Candelera (1940); Figueres, a més de les de Sant Pere, va haver de proveir-ne per a la Divina Providència (1952); a la dècada dels cinquanta, Agullana, Darnius, i Portbou també van beneir campanes dels Barberí. Les de Portbou (1956) foren apadrinades pels germans Lluïsa, Joan, Josep i Faustí Vicente Teixidor, M. Ascensión Vicente Fernández i Àngels Rodríguez Campà.

LES CAMPANES DE SANT PERE I EL TALLER DE FOSA BARBERÍ.  La reconstrucció de l’església de sant Pere i la reposició de les campanes va ser una tasca atesa de manera gradual. Tal com avançava en les línies anteriors, l’execució va ser dels tallers Barberí.

El mes d’octubre del 1940, les campanes destinades al rellotge foren les primeres de ser beneïdes i col·locades: van rebre els noms de Maria del Santíssim Roser, dedicada a la Verge del Roser. Aquesta va ser apadrinada per la Sra. Júlia Miégeville, i la Maria del Pilar ho fou per Joan M. Dalfó i Pilar Dalfó. Les campanes pesaven 220 kg i 550 kg, respectivament. Aquestes s’utilitzaren també per les funcions de culte mentre no es disposava de les campanes destinades a aquest ús específic.

La inscripció de la campana del Roser, traduïda del llatí, diu aproximadament: «El meu nom és Maria del Santíssim Roser. He estat fosa per tocar els quarts d’hora i vull advertir a tots que mediteu sobre la velocitat del temps i la brevetat de la vida i us preocupeu per la salvació de l’ànima. No us oblideu d’invocar a Maria a cada quatre quarts, que s’igualen a les hores. Déu així ho vulgui».

L’any 1941 es va beneir la campana de Crist Rei. La fosa va anar a càrrec de «Hijo de Esteban Barberí». Amb un pes de 1.100 kg, esdevenia la «campana major» i fou apadrinada per l’hisendat i advocat darniuenc Jaume Gorgot i Gorgot i la seva segona esposa, Dolors Baitg Caritg.

L’any 1943, amb motiu de la celebració de la festa patronal, va tenir lloc la solemne missa cantada a càrrec de Mn. Jaume Viñas, catedràtic del Seminari. Una vegada finalitzada, es va beneir la campana dedicada a Sant Pere. Aquesta, donada la grandària i pes (segons unes fonts, de 1.456 kg, segons altres, de 1.600 kg, i 136 centímetres de diàmetre) va esdevenir la nova «campana major». La fosa, igual que l’anterior, va anar a càrrec de l’empresa «Hijo de Esteban Barberí». Els padrins foren l’alcalde de la ciutat, Sr. Josep Jou, i la seva esposa, Anna Torres. L’enlairada al campanar tindria lloc l’endemà.

Actualment, el campanar disposa de cinc campanes. A les anteriors s’hi suma l’executada l’any 1966, dedicada a la Verge dels Dolors.

Aquest 29 de juny, els repics de les campanes han estat a càrrec del campanòleg Blai Ciurana, amb l’ajuda de Ció Abellí, David Ermengol i Jordi Jordà. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li