Confinament i monarquia

0
716

Estic a casa, com la majoria de vostès. En aquests dies de confinament estic recuperant moltes de les coses importants de la vida: el fet de parlar amb la família llargament i profundament, sense presses; el fet de recuperar del bagul, els jocs de taula de sempre, que havien estat relegats per jocs electrònics (també hi juguem, però menys) i que ara ens permeten riure en família quan ens equivoquem en col·locar una fitxa de dominó, quan ens maten en el parxís o quan recuperem els dies d’infància dels meus fills, compartint tardes de cinema. Semblen coses de poca importància i, no obstant això, ens omplen de felicitat.

No oblidem les nostres obligacions: treballar des de casa, estudiar i fer els deures que pengen els professors de l’institut. Tampoc oblidem sortir cada nit, a les vuit, al balcó a aplaudir al personal sanitari. En el meu interior, aquest aplaudiment el faig extensiu als treballadors dels supermercats (i a tots els comerciants que continuen atenent els ciutadans), als policies que patrullen els nostres carrers, als meus companys periodistes que s’esforcen per mantenir-nos informats i a vostès, lectors, que sou els ciutadans que amb el seu enginy i ganes de tirar endavant donen cada dia una lliçó de civisme i de solidaritat.

Tot això m’emociona diàriament!

M’estic fent gran i se m’omplen els ulls de llàgrimes quan sento els aplaudiments de cada nit, quan m’arriba algun vídeo d’algú que canta una ària d’una òpera, quan veig un sol que surt i un nen molt petit contradiu la veu en off del vídeo i es queixa de no poder sortir a passejar. M’emociona aquest país, em sento unit als meus conciutadans, no m’uneix a vostès cap bandera, cap institució política i ideològica; m’uneix el més essencial, el més profund, la humanitat que en aquest temps difícil demostren amb el seu comportament solidari i cívic.

Un altre dels plaers d’aquests dies és la lectura assossegada i reflexiva, recuperar llibres de la prestatgeria, rellegir-los i apuntar algun pensament. Llegir i viure aventures que un creia oblidades, llegir i aprofundir en pensaments, que les presses de la vida havien deixat passar i que en aquesta lectura assossegada recobren tot el seu sentit. Entre aquests pensaments de la relectura, dos de Manuel Azaña i un de Ciceró que vull compartir, amb tu, lector.

El pensador romà va escriure a Sobre els deures, II, XXII el següent: «Lucrar-se amb l’estat no sols és immoral; és criminal, una infàmia.»

Penso, que Felip VI hauria de llegir Ciceró, Marc Aureli i el president de la II República Espanyola, Manuel Azaña, abans d’emetre un comunicat en el qual deia que renunciava a la seva herència, la que li deixa el seu pare Joan Carles de Borbó i a la qual segons diversos articles del Codi penal no pot renunciar mentre el seu progenitor visqui. Així, estarà per veure si la renúncia es fa efectiva quan mori el rei emèrit. Les paraules de l’actual monarca no són creïbles quan coneixia la procedència del lucre immoral del seu pare des de feia més d’un any i no havia fet cap comunicat de renúncia (encara que fos al notari) ni de llevar-li l’assignació anual al seu pare. El rei està nu i no fa res per remeiar-ho.

Dimecres passat, quan Felip VI es va dirigir als ciutadans espanyols, va pronunciar un discurs buit, repetitiu en el seu contingut. A propòsit d’això, la seva expressió no verbal, que en el seu cas expressava més que les seves paraules, mostrava una fredor que gelava les venes. Per a Pilar Eyre, periodista especialitzada en temes de la Casa Reial, el discurs va ser: «Previsible. Apagat. Curt però tediós. Ni una frase personal, ni una expressió pròpia. La mirada fixa, les mans rígides (posar la mà en l’estómac en lloc del cor per a mostrar sentiment…). Tibant i incòmode. Sé que és persona sensible, però no sap transmetre-ho.» Totalment d’acord. En això de sensible, no puc opinar.

Va escriure Manuel Azaña en un assaig sobre la Invenció del Quixot: «Mirar lo que está pasando impide ver lo que no pasa, es decir, lo que nunca deja de pasar.» I, sí, si mirem bé el que està passant, convindrem que és una mica d’extrema gravetat, quan el comunicat real s’emet quan tota Espanya, tota Europa, tothom no pot deixar de pensar en una altra cosa que el Covid-19 i les seves mortals conseqüències. Ho va fer quan el poble, al qual diu servir, mostra la seva grandesa i, qui havia de fer-ho, va mostrar la seva misèria.

No vull deixar de mirar el comportament, respecte al tema de la corrupció de la monarquia, que estan tenint alguns mitjans de comunicació, aquesta suposada premsa seria i subvencionada que lloa el comportament de Felip VI, quan el poble (no sols a Catalunya, que era d’esperar) en molts llocs d’Espanya va sortir als seus balcons, casseroles en mà, per a posar música de protesta a l’insubstancial discurs de Felip VI.

La conducta de Felip de Borbó no ha estat exemplar en el cas de la immoralitat del seu pare. El seu curt regnat té massa errors, per al poc temps que fa que ostenta la prefectura de l’Estat. Es va equivocar en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 i s’equivoca quan escolta els afalacs dels qui veuen, en ell, el garant dels seus interessos. L’única cosa positiva del comunicat del rei d’Espanya és la confirmació del compte offshore que el rei emèrit té a Suïssa i que investiga la justícia d’aquell país. El seu reconeixement confirma l’actitud corrupta de Joan Carles de Borbó.

Davant els fets, resulta difícil d’entendre com alguns diaris i grups de comunicació de referència d’aquest país oculten als ciutadans allò que es pot llegir en els mitjans de comunicació de tot el món. Recorda aquesta actitud uns altres temps, que un creia passats, aquells temps d’escoltar la BBC o Ràdio Pirinenca o llegir entre línies en setmanaris com a Quaderns per al diàleg, Cambio16 o directament buscar en la premsa internacional allò del que la premsa espanyola no podia informar ni opinar.

Quan va iniciar el seu regnat a Joan Carles I se li posava l’afegitó d’El Breu. Va haver-hi un esforç per legitimar un regnat assegut en el tron que acabava de deixar el dictador Francisco Franco. Mitjans de comunicació, poders fàctics i econòmics (tots ells hereus del capitalisme que es va generar durant els quaranta anys de dictadura) es van aplicar a la labor de legitimar a un rei. Va caldre esperar al 1981, perquè, el 23 de febrer, es legitimés el regnat.

A Espanya i en el món se li reconeixien mèrits a Joan Carles I. Aquell bagatge va permetre que el rei emèrit fos intocable. En tota redacció i, en la Vila i Cort, se sabien els problemes amb la bragueta del rei. També es parlava, en veu baixa, dels seus testaferros, fins i tot es va jutjar Manuel Prado i Colón de Carvajal, que després del seu pas per la presó va començar a redactar les seves memòries, el títol de les quals parla per si sol: Una lleialtat real. El descendent de Cristòfol Colón va morir de càncer el 2009. El 2018 es van publicar aquestes memòries, en les quals relatava els seus vint anys al servei de la corona. El curiós no era llegir els secrets d’una vida. El sorprenent eren les llacunes del relat, la parcialitat tant en l’opinat com en l’expressat, ometent tot el que pogués semblar deslleial amb el monarca. Entre els noms destacats, citats en el llibre, figura Mohamed Eyad Kayali, l’home que va convidar Joan Carles I a un safari el 2012, safari que el va obligar a demanar perdó als espanyols, que sofríem les conseqüències d’una crisi econòmica de la qual no ens hem recuperat encara.

«En el orden moral de la conducta el ápice de la sabiduría ha consistido siempre en no esperar nada» (Manuel Azaña). Què podem esperar de l’establishment d’aquest país? Vist el vist, llegit el llegit, m’atreveixo a opinar que res. Ara, se’ls omple la boca de crides a la unitat, a confinar-nos per a vèncer junts aquesta pandèmia. Ens criden a resistir, els que no han dubtat a llevar-li recursos a la sanitat pública, a l’educació.

Resistirem, com diu la cançó del Dúo Dinámico. Ho farem per nosaltres mateixos, per la nostra salut, per solidaritat, per humanitat, sense més. L’única cosa esperable d’aquesta crisi és que els poders fàctics i econòmics d’Espanya, Europa i de la resta del món aprenguin la lliçó que ens dona la naturalesa. Nosaltres, els que hem d’unir-nos per a mostrar la nostra força, haurem de valorar el positiu del confinament: per exemple, en ciutats com Madrid i Barcelona la contaminació, el segon dia d’aïllament, s’havia reduït al 50%. Un altre aprenentatge és el viure amb menys i, per sobre de tot, espero que tornem a donar valor al que realment importa.

Ens hem de preparar, com a mínim, per estar trenta dies tancats a casa nostra. Aprofitem aquest temps a aprofundir en nosaltres mateixos, en els nostres valors. I, si us plau, no oblidem els corruptes als quals des d’ara hem de demanar comptes.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li