Cartago entre la Primera i Segona Guerra Púnica

0
937

Completant les connexions de la literatura anunciades en el primer article, cal ara establir els vincles amb la psicologia, lligams evidents que arriben, per un costat, amb la quantitat de sentiments abocats pel mateix autor en una obra literària i, per l’altre, en la caracterització d’arquetips o estereotips que encarnen tarannàs, perfils tipificats com és el cas de l’avar (Molière), trets psicològics universals amb nom propi: Faust (ànsies de saber i de viure), Hamlet (el dubte), Otel·lo (la gelosia), el rei Lear (l’ambició); Ulisses, (l’astúcia); o, molt més propers, Celestina, D. Juan, Quixot; Colometa, Manelic, Senyor Esteve.

D’entrada, sembla una mica difícil lligar la publicitat amb la literatura, però, és evident comprovar com el llenguatge publicitari acut a les figures retòriques o recursos expressius per anunciar els seus missatges de propaganda. Jocs de paraules, hipèrboles, metàfores, imatges sovintegen en aquest tipus de missatge per convèncer el receptor.

Píndola que surt de Javier Negrete i S.I. Kovaliov. Per finalitzar la Primera Guerra Púnica, Cartago va haver de signar un tractat de pau i comprometre’s a pagar a Roma mil talents de plata. I enviar 220 talents de plata durant 10 anys. Per tenir una referència, el talent utilitzat en el tractat entre Roma i Cartago equivalia a uns 27 kilograms de plata. També havien perdut Sicília, Còrsega i Sardenya, excel·lents fonts d’ingressos i ara ho serien per a Roma. Aquella crisi econòmica va provocar la rebel·lió dels mercenaris de l’exèrcit d’Amílcar a Sicília, uns vint mil homes que Cartago ja no volia o no podia pagar i que, sense haver estat derrotats, els havien dut de tornada cap a l’Àfrica. Un cop arribats a Cartago, demanaren els pagaments que se’ls devien, però els oligarques no volien pagar i els intentaren convèncer que acceptessin rebaixar les seves exigències. Havia estat un greu error ajuntar tots els mercenaris a la mateixa Cartago, on varen començar amb actes de violència i pillatge. Els var donar una petita part del deute i els van prometre la resta si acceptaven anar a Sicca, a uns 170 quilòmetres cap al sud. Un cop a Sicca els mercenaris, Cartago va enviar el general Hannón per negociar una rebaixa que els mercenaris no van acceptar, conscients de la seva força. Amb aquest convenciment, tornaren cap a Cartago comandats per un libi anomenat Mathos, un italià, Espendi, i un gal, Autarit. Constituïen una barreja de diverses procedències –gals, ibers, balears, grecs–, però el gruix eren libis, que aconseguiren que els seus compatriotes se sumessin a la rebel·lió, farts d’haver de pagar elevats impostos a Cartago. Van arribar així fins els 50.000 homes. La guerra dels mercenaris contra Cartago va ser llarga i molt cruel, Polibi la va anomenar «La guerra sense quarter, la més cruel i salvatge de totes les guerres de la història», amb episodis que li varen fer escriure: «A vegades neixen en les ànimes podridures i gangrenes que aconsegueixen que entre els éssers vius no n’hi hagi cap de més impiu ni més cruel que l’home». Els 50.000 mercenaris van posar setge a Cartago, però el general Amílcar va aconseguir tallar les seves línees de subministres i els va obligar a aixecar el setge per gana. Cartago continuava estant en inferioritat i per això els va atraure cap a un lloc anomenat «La serra», on els va bloquejar en un congost. Allà els mercenaris van passar tanta gana que es menjaren els presoners i després els esclaus. Desesperats, van intentar trencar els setge, però estaven en unes condicions lamentables i en un lloc tan avantatjós per Amílcar, que no va tenir problemes per anihilar-los. En va matar més de 40.000. Quedaven els mercenaris comandats per Mathos a Tunis i allà es dirigí Amílcar. Una negligència estratègica del seu segon va ser aprofitada per Mathos, que va ocupar part del campament cartaginès i en va matar molts, a part d’obligar Amílcar a retirar-se cap a Cartago, on enrolà a tot ciutadà apte per la darrera batalla. En aquesta, els mercenaris foren derrotats, Mathos va ser fet presoner i juntament amb molts dels seus companys que van ser sotmesos a refinades tortures i finalment ajusticiats.

Per compensar la pèrdua de les illes, Cartago va decidir estendre’s cap a Hispània, empresa que posaren en mans d’Amílcar Barca. L’expedició va sortir de Gadir (Cádiz), on Amílcar va fer un sacrifici al déu Baal Shamim i va preguntar al seu fill Anníbal, llavors tenia 9 anys, si volia anar amb ell a l’expedició. Però havia de jurar «que no seria mai amic de Roma i els romans». Anníbal ho va jurar i ho va complir tota la seva vida: Roma ja tenia l’enemic més perillós de la seva història. Durant vuit anys, Amílcar va estendre els dominis de Cartago cap al nord, per la franja del Guadalquivir (Betis, llavors), i va conquerir les riques mines de plata i or de Sierra Morena. Un cabdill celtiber anomenat Indortes va reunir 50.000 homes i s’enfrontà a Amílcar, però era un conjunt desordenat i indisciplinat. Amílcar els va derrotar i va fer presoner Indortes. El cabdill va decidir utilitzar el terror perquè va ordenar que li traguessin els ulls, el fuetegessin i fos crucificat, però alliberant la resta de presoners: la tàctica del pal i la pastanaga. Roma, un cop assabentada de les aventures d’Amílcar, va enviar una ambaixada per demanar quines eren les seves intencions. Amílcar respongué intel·ligentment que estava extraient plata i or per enviar-ne a Cartago i que aquesta pogués pagar a Roma les indemnitzacions pactades. La producció de plata era abundant, uns 1.500 talents l’any. D’aquella producció, Amílcar n’enviava una part a Cartago i l’altra part la utilitzava per encunyar la seva pròpia moneda i pagar les tropes: havia après la lliçó de la guerra dels mercenaris quan no se’ls paga. Amb Amílcar, Cartago estava esdevenint una potència terrestre. Va fundar la ciutat d’Akra Leuke (probablement Alacant) i d’allà va marxar a conquerir Hèlice (possible actual Elx). L’arribada de la tribu dels oretans que ajudava aquesta ciutat va fer que Amílcar hagués de marxar de pressa i, quan va travessar el riu a cavall, va morir ofegat. El va succeir Asdrúbal, que era el seu gendre. Una de les primeres accions que va emprendre va ser demanar reforços a Cartago i amb 50.000 infants, sis mil genets i dos-cents elefants va atacar els oretans que havien causat la mort d’Amílcar. Però també practicava la diplomàcia, perquè es va casar amb una princesa ibera, sense que tinguem dades de què havia passat amb la filla d’Amílcar amb la qual ja estava casat. L’any 229 aC Asdrúbal va fundar la ciutat de Quart-Hadast (‘ciutat nova’), que els romans van anomenar Carthago Nova, avui Cartagena. Roma es mirava amb desconfiança les activitats cartagineses a Hispània, però estaven molt ocupats lluitant al nord d’Itàlia i no podien fer gaire res més que enviar una ambaixada, però no a Cartago, sinó directament a Asdrúbal. La reunió es va celebrar quasi segur a Cartagena, l’any 226 aC, i en sortí un tractat pel qual els cartaginesos es comprometien a no anar armats fins al nord del riu Ebre. En aquells moments en què els dominis de Cartago eren molt al sud, no va resultar gaire traumàtic, però sí quan Roma signà un pacte amb Sagunt, que era a 150 quilòmetres al sud de l’Ebre. No està clar quins motius tenia Roma per aquest pacte, potser perquè Sagunt era una ciutat forta i ben emmurallada i els anava bé tenir un lloc avançat en territori ‘enemic’. L’any 221 Asdrúbal va ser assassinat per un esclau l’amo del qual havia fet matar. Anníbal ja tenia llavors 26 anys, era prou madur i l’exèrcit el va escollir general per aclamació.

I amb l’arribada d’Anníbal començà de fet la Segona Guerra Púnica, en què Roma va estar molt a prop del desastre…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li