Auguris figuerencs

0
1016

Per tal que no em titllin, benvolguts lectors, de presumit, de vanitós, de superb, faré la declaració d’opinió d’una manera impersonal, genèrica i extensiva en l’espai geogràfic. Vist el passat –potser encara fresc en la memòria per alguns, potser desconegut per aquells que no en tenen o oblidat per aquells que en tenen poca o no la volen fer servir– i observat el present com a possible auguri de futur, Figueres ha estat pionera i continua sent avançada, líder, potser perquè el surrealisme de tot tipus forma part de la baules del seu ADN –per això recordo aquella frase manllevada «Dalí només podia néixer a Figueres»– i impregna tot el seu ser.

Ens hauríem de remuntar al període electoral municipal de 1991-1995, aquells anys durant els quals la confrontació del PP d’Aznar, i sobretot a Catalunya amb el finalment tigretó de cartró-pedra Vidal-Quadras que va vendre la seva dignitat per les trenta monedes de plata del Parlament europeu, amb el nacionalisme regnant de CiU-Pujol, que tornant a manllevar paraules actuals gaudia de molt poca intel·ligència. Doncs bé, en aquelles precises no sé si orteguianes circumstàncies, Figueres i Roses, les dues poblacions més importants de la comarca, malgrat rebre en moltes ocasions punyents diatribes per part dels aiatol·làs guardians de les essències patriòtiques d’ambdós bàndols que acabaren amb els representants del partit de dreta, o de centre dreta espanyolista, tant li fa, políticament escapçats per part d’un PP assilvestrat, feren un pas endavant d’empatia i, amb respectes mutus, aconseguiren pactes de govern municipal que facilitaren als seus municipis una encomiable estabilitat de govern.

Es podria qualificar aquest fet de premonitori, d’avançat? No ho sé, i no vull que em titllin, benvolguts lectors, de presumit, de vanitós, de superb, però l’any següent, el 1996, van tenir lloc les popularment conegudes escenes de sofà, però no al teatre rememorant el Tenorio amb Doña Inés, sinó a l’hotel Majèstic de Barcelona rere les quals, els representants de les dretes, les centres dretes o els centres –tal i fa nacional i nacionalista catalana– signaren una entesa política trencada tres anys més tard per l’assumpció al poder del tripartit (PSC-ERC-IU) i l’inici d’una etapa reivindicativa que ens ha portat a la situació d’enfrontament gens intel·ligent que estem patint actualment. Sí, facin memòria: si es manté que la crisi actual es remunta a la sentència de l’Estatut, l’Estatut fou una reivindicació de l’esquerra, de la qual CiU no volia saber res i a la qual va donar suport davant les amenaces de Maragall de desempolsar el tema del 3%.

Ara, sembla ser que el coordinador nacional d’ERC, Pere Aragonès Garcia (ull als accents), fa una crida perquè junts, però no amb el Junts de la dreta, centre-dreta o centre català, sinó amb les franquícies de l’esquerra i la més esquerra (si es posiciona més a l’esquerra que l’esquerra la podríem anomenar ultraesquerra?) espanyola, intentin aconseguir la catalana independència com a primer esgraó de la llarga escala (no puc evitar que em vingui a la memòria Trini López i la seva Bamba) per arribar al cel dels PPCC. (No em negaran que resulta cridaner, en el sentit castellà de llamativo, que sigui precisament amb aquests aliats d’obediència forana, i no amb aquells d’estricta disciplina catalana i de clara tendència i clar missatge secessionista, amb els qui es vulgui iniciar el camí de l’imperi que, temps era temps, fou regnat per un Conqueridor –perquè els imperis s’han constituït sempre al llarg de la història mitjançant els drets de conquesta– anomenat Jaume, el primer).

Però, tornant a Figueres i tenint en compte allò que hem relatat, potser podríem dir que després de les darreres eleccions municipals, la vila ha reprès el seu caràcter de pionera i, qui sap si amb el seu pacte tripartit (sí, sí, ja sabem que han estat quatre els signants, però a efectes del que parlem la incidència de Canviem és nul·la, podríem afirmar que la seva incorporació a l’equip de govern ha estat simplement una necessitat numèrica per copsar la majoria i no una proximitat ideològica), ens està augurant un tornar començar català d’aquella etapa M&M, i no m’estic referint a les famoses xocolatines, sinó als governs de Maragall i Montilla, sement de les tempestes.

Però, en qualsevol cas, si es així, potser no sigui errat deduir i augurar que, bé per uns i segurament també malament per d’altres, com que l’esquerra si no és atea, pel cap baix és agnòstica, no hi haurà independència perquè, recordant Julie Christie i Warren Beatty, El cielo puede esperar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li