Passejo per Roses i els meus passos em porten fins a l’espigó del port esportiu. Allà, dono l’esquena a la vila i miro la mar i la seva immensitat, a una banda, mentre que a l’horitzó, al primer pla, mostra les edificacions de Santa Margarida i, per sobre d’elles, el sol ocultant-se darrere de la Mare de Déu del Món. De tornada a casa, les terrasses de bars i restaurants són plenes, la gentada s’expressa en diverses llengües, el bronzejat de les persones ajuda a imaginar que estan de vacances, vivint  sense les obligacions de la quotidianitat i gaudint d’un temps que convida a l’hedonisme. Arribo a casa i veig les notícies (un costum una mica masoquista per la meva part) i les imatges del genocidi de Gaza i de la guerra entre russos i ucraïnesos destrueix la imatge d’arcàdia feliç que aparenta Roses en període de vacances per als seus visitants i d’intens treball per a la major part dels rosincs. El contrast entre la nostra pau i les guerres esmentades em fa pensar en la fragilitat del nostre present.

Bauman va definir la nostra societat com a líquida. Kafka va relatar la burocràcia d’una societat on l’administratiu dominava la política fins a convertir les persones en mers objectes. Arendt ens va fer pensar en com persones normals es converteixen en assassins acatant ordres. Hi ha molts casos en la història recent de la humanitat on aquestes persones normals cometen les atrocitats més grans. Imagino els joves soldats israelians cometent les barbaritats que veiem: obeeixen ordres, i a la seva vida civil són bons fills, bons estudiants o professionals, són bones persones a qui les ordres i el fusell converteixen en assassins. Això podem pensar de la majoria de soldats russos i ucraïnesos que estan en una guerra fratricida que convé mantenir per com resulta de lucrativa a la indústria armamentística. Diversos saberuts estudis, avalats pel rigor científic, diuen que el 80% de les persones que cometen salvatjades són normals, del restant 20%, n’hi ha de psicòpates feliços de cometre les barbaritats més grans i altres que procuren fugir de les bestialitats. Qualsevol de nosaltres ens podem convertir en brutals assassins, per això hem de lluitar contra el nostre instint a la submissió i a complir ordres.

La nostra fràgil pau es pot convertir en una guerra quan convingui als interessos dels poderosos, dels amos del món que han deixat de ser els Estats. Com es construeix la guerra? Günther Anders, en el segon volum del seu llibre L’obsolescència de l’home, el subtítol del qual és: «Sobre la destrucció de la vida a l’època de la tercera revolució industrial», relata com s’aconsegueix aquesta destrucció dels individus sense utilitzar mètodes arcaics com va fer el nazisme. Per al filòsof alemany, n’hi havia prou amb crear les condicions que reduïen el nivell de la qualitat de l’educació, atès que els individus sense educació tenen horitzons de pensament que els porten a preocupar-se per qüestions materials i a una vida líquida en la qual mantens els teus contactes a través de les xarxes, on conflueixes amb persones que no coneixes, però que s’expressen i pensen com tu. Les relacions reals no tenen la mateixa importància que les que tractes a les xarxes socials, ens apartem de la realitat.

Si teniu temps i apreneu a observar sense incomodar a qui s’observa, fàcilment es pot deduir la pèrdua generalitzada de valors en una societat induïda al consum com un valor d’estatus social. Tenir és un bé en si mateix, i aquest suposat bé ens converteix en individus dependents, egoistes i incisius en els nostres comportaments socials. Per mi, aquesta és la realitat percebuda. Encara em queda l’esperança!