Fa uns anys, molts em semblen, vaig participar en la primera Marató de Contes de Medicus Mundi. Era el Nadal de 1997. El 21 de desembre d’aquell any va morir el meu pare i, dels dos contes que havia escrit, un no el vaig poder acabar, sentia massa dolor per fer-ho. El passat dia 3 de gener, el meu pare hauria complert cent anys i el conte que passo a transcriure és el meu regal d’aniversari, encara que estigui inacabat.

És una missió militar de fotografia aèria a la zona de Nova Guinea ocupada per l’exèrcit imperial japonès.

L’aeronau, batejada amb el nom The Gremlin Special, està pilotada pel tinent John McCollom. L’ acompanyen, a més de la tripulació del B-29 Superfortress, la infermera Margaret Hasting i l’enviat especial del Times de Londres.

El pilot informa a la tripulació:

«No és una missió de combat! Volarem a baixa cota. La nostra velocitat de creuer serà de 189 mph. Navegarem entre muntanyes per poder fotografiar bé la seva orografia i valls».
«He sentit dir que els nadius tenen una estranya fascinació pels avions», comenta la infermera, Margaret Hasting.

L’avió s’enlaira de la caserna general de les Forces australianes a Nova Guinea, a Port Moresby, a les 6 a m. Quan sobrevola l’escarpada serralada d’Owen Stanley, es perd el contacte amb l’aeronau.

De la base aèria surten diversos caces P-51 Mustang.

Passades les primeres 48 hores, la hipòtesi més probable que es planteja és que l’avió s’ha estavellat. Un dels caces enviats comunica a la base que hi ha un foc en el vessant d’una de les muntanyes de la serralada Owen Stanley. S’apunta com a possible causa de l’accident la falta de visibilitat: els núvols estaven molt baixos.

«Funciona la ràdio?», pregunta el tinent.

«No», respon la infermera.

«Hi ha algun ferit?»

«Sí, tinent».

A la base de Port Moresby es confirma el sinistre, l’accident s’ha produït en l’àrea d’una vall d’uns 65 quilòmetres de llarg per uns 8 quilòmetres d’ample.

El corresponsal de guerra busca en la seva motxilla la llibreta de notes i l’estilogràfica. S’asseu damunt d’una roca i anota les seves primeres impressions:

«Només hem sobreviscut quatre persones: el tinent John McCollom, la infermera Margaret Hasting, el sergent Kenneth Decker i jo. Els quatre estem ferits en diferent grau. Decker, té una gran bretxa al cap. No recorda res! Margaret Hasting té ferides de poca consideració, igual que el tinent John McCollom; ell, no obstant això, està molt afectat per la mort del seu germà bessó, un dels tripulants. Em comenta que és la primera vegada que farà alguna cosa en la seva vida sense el seu germà. Em mira i em diu que tinc una ferida oberta al braç esquerre (la veritat és que no he sentit dolor)».

«La infermera cerca entre les restes del fuselatge una farmaciola, no la troba. Trenca la part de baix de la seva camisa i m’embena la ferida. Li agraeixo el seu gest i riu, John i Kenneth també. Els pregunto què els fa riure (penso que han de ser els nervis) però no triguen a respondre’m»:

«El teu accent és molt graciós».

John pren el comandament de la situació. Proposa un pla:

«Si seguim al costat de l’avió morirem. Els avions de reconeixement ens donaran per morts i no enviaran a buscar-nos. Hem de travessar aquesta zona selvàtica i buscar la vall».

El corresponsal, Fernando García Díaz, va exercir el periodisme fins que les tropes franquistes van guanyar la Guerra Civil espanyola. Es va exiliar a França i va embarcar cap a Anglaterra amb les tropes repatriades de Dunkerque i, d’aquí, a cobrir la guerra en el Pacífic.

«Entre els tres, ens alternem per ajudar a caminar l’atordit sergent Decker. Sembla un boxejador al qual han deixat noquejat, camina grogui».

Margaret ha recollit la lona groga que cobria la zona de càrrega del B-29.

«Ens pot fer falta».

«No sé quantes hores portem caminant. He perdut la noció del temps. Baixem el vessant a la recerca de la vall, travessant una densa vegetació. Gairebé caiem per un barranc. El sergent Decker ha relliscat i gairebé arrossega amb ell a Margaret. Penso que les han d’entrenar bé en el Women Army Corp; gràcies a la seva força, ni ella ni Decker han caigut pel barranc. Continuem baixant sense veure més enllà dels nostres nassos», escriu Fernando.

«Per fi una clariana en el bosc». Exclama Decker.

«Hem arribat a la vall. Des de l’aire es veia abastable, des de terra, es veu immensa», apunta el tinent.

«Ens asseiem a reposar forces. John ha decidit col·locar la lona groga. Ens serveix d’improvisada tenda, a més de senyal lluminós per als avions de reconeixement. La lona es veurà bé des del cel. Sento els rugits de diversos avions. Sortim a fer senyals. Ens han vist?

»Hem comès un error. Els nostres crits han atret a un grup de nadius. Ens envolten. Ens miren estranyats. Tenen cara de pocs amics i la nostra presència sembla no agradar-los. Diversos dels seus guerrers s’acosten a nosaltres. John treu la seva arma, és l’única que tenim. Són agressius! John dispara a l’aire. Retrocedeixen.

»Trec la meva càmera. Disparo amb flaix. S’espanten més de la llum que del so. Tres dels nadius s’avancen i empenyen Kenneth i Margaret; uns altres cinc es llancen sobre John. Jo continuo disparant el flaix mentre els insulto i crido. De sobte tot s’atura, es deté l’agressió. El que sembla el cap dels guerrers ve cap a mi. Ajup el cap i es posa de genolls. No entenc què passa. Penso que ha de ser la càmera el que els ha impressionat. Estic nerviós, em tremola tot i no deixo de parlar en espanyol.

Margaret, Kenneth i John miren l’escena amb cara de sorpresa.

«L’home aixeca a poc a poc el cap, té por de mirar-me. Li somric! Els meus companys fan el mateix. Desapareix la tensió. Ens conviden a seguir-los».

Un dels avions de reconeixement ha vist la lona groga i tres militars i un civil fent senyals amb les mans a la part nord de la vall. El tripulant ha decidit emprendre el vol de retorn. Avisa per ràdio.
Els preparatius per al rescat dels supervivents estan preparats. Hi ha dubtes de com fer-ho. Aterrar a Port Moresby, que és un punt allunyat del lloc del sinistre. No es pot demorar el rescat, cada dia que passi és vital per a la supervivència. Per sort per als nàufrags de l’aire, la unitat de paracaigudistes filipins que lidera C. Earl Walter, Jr. està disponible. Aquests paracaigudistes han estat especialment ensinistrats per actuar darrere de les línies enemigues. Després de ser informats, s’han presentat com a voluntaris a la missió de rescat. Volen fer honor al lema de la seva companyia: «Costi el que costi».

C. Earl Walter Jr, i deu dels seus millors homes són aerotransportats i llançats en el lloc on han estat vistos els supervivents.

«No entenc res del que parlen. No tinc por. Sento una força interior que no havia experimentat abans, ni tan sols la primera vegada que el meu germà i jo vam entrar en combat, el 7 de maig de 1942...», comenta John.

«Que estrany! Vam sobreviure a la primera batalla naval contra els japonesos, al mar del Coral i, tres anys després, quan sobrevolem l’illa que va ser part d’aquell escenari, ens estavellem i mor el meu germà».

«Margaret, m’observa mentre escric. Aixeco la vista i ensopego amb el blau intens dels seus ulls. Sento vertigen. Li somric i m’esforço per concentrar-me en l’escriptura, més per timidesa que per desig. Continuo escrivint».

Onze paracaigudistes són llançats prop del lloc on van ser vistos els nàufrags de l’aire. Estan fortament armats, però els nadius també els han envoltat i el capità dels paracaigudistes ha cregut, amb bon criteri, que el millor és no combatre.

Els homes de la tribu inicien una dansa al voltant dels paracaigudistes. És una dansa teatral...  Els soldats deixen les seves armes al terra. Els nadius han començat a riure i el líder de la tribu els ha estès la mà un a un.

John parla amb el capità Earl Walter Jr. de la manera de sortir d’aquell poblat.
Els paracaigudistes tenen una ràdio... Avions de reconeixement sobrevolen la posició.

«És impossible aterrar a la vall!», li diu Earl a John.

Amb l’ajuda dels nadius tallen diversos arbres per construir dos pals verticals units, a mig camí, per un d’horitzontal. En la part superior, posen una cinta elàstica.

Els avions deixaran caure una sèrie de planadors, als quals els paracaigudistes i els marines diuen taüts voladors. Aquesta tècnica ha estat utilitzada en camps oberts, per fer aterrar tropes d’assalt, per evacuar-les o per fer arribar material. Res semblant s’ha fet en una zona selvàtica envoltada de muntanyes.

«Els paracaigudistes filipins són riallers i això facilita la labor amb els indígenes. Un d’ells ens ha explicat, que el cap és, a més, el guia espiritual de la tribu. Creuen que soc un Déu, atès que parlo la llengua dels déus.

John i Earl han decidit que simuli ser el cap de tots nosaltres i que vagi a parlar als nadius en espanyol».

Es necessitaran dos o tres aparells per evacuar les catorze persones del grup.

S’han de situar els planadors a la part superior de la cinta elàstica. La unitat del capità Walter ho ha fet en altres ocasions, però no en una zona selvàtica i envoltada de muntanyes.

«Quan amaini la tempesta enviaran els avions de rescat», comenta confiat el capità Walter.

Els bombarders deixen caure uns quants planadors. La missió és arriscada. Volen a molt baixa altura i la vegetació, les muntanyes i els núvols dificulten les condicions de vol.

«Hem posat un dels aparells de rescat a la part elàstica de la nostra porteria de rugbi i hi han pujat Margaret, Kenneth i tres paracaigudistes: una de les fortaleses volants ha llançat unes cordes amb ganxos per pescar el planador».

En ultim lloc són evacuats el tinent John McCollom, el capità Walter, dos paracaigudistes filipins i el corresponsal del Times.

A la base australiana de Port Moresby volen saber si és veritat que els nadius mesuren dos metres, si practiquen el canibalisme i, sobretot, si és veritat que l’illa és màgica.