Noves visions de l’exili republicà

0
670

Un llibre reflexiona sobre les fugides i una revista aporta noves dades sobre la Retirada del 1939


 

Agullana i la Jonquera van tenir, fa 80 anys, un protagonisme important en el moment que desenes de milers de ciutadans catalans i espanyols van emprendre el camí de l’exili, un cop acabada la Guerra Civil. Ara, en pocs dies de diferència, s’han presentat dues publicacions _en concret, un llibre i una revista_ que tenen aquest fenomen com a protagonista. I és que de l’exili sempre es descobreixen noves visions, noves veus que aporten el seu testimoni a un fenomen que ha marcat la història de casa nostra totes aquestes dècades.

Marta Marín-Dòmine va parlar a Agullana del seu darrer llibre, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), en el marc del Punt de Lectura, les trobades setmanes dedicades a la difusió d’autors del país que coordina el professor Enric Tubert. Ho feia en un lloc molt proper al que protagonitza algun dels capítols d’aquesta obra, que sorgeix a partir de la lectura de les memòries del seu pare, que va patir dos exilis.

En la seva presentació, Tubert va assenyalar que «els límits entre la novel·la i l’assaig són complexes. En aquest llibre, l’autora parteix del text del seu pare, que l’impressiona, i a partir del qual elabora un relat i una reflexió sobre els conceptes de fugir i exili i interpel·la constantment al lector». També va recordar que l’autora ha dedicat anys de vida acadèmica a l’estudi de la literatura testimonial, però ha necessitat molt de temps i distància per abordar les memòries del seu pare, que es va exiliar dues vegades: la primera, el 1929, quan era un nen i el seu pare, anarquista, fugia de la dictadura de Primo de Rivera; la segona, el 1939, com a soldat voluntari de l’aviació republicana de Barcelona, amb només 14 anys.

Marín-Dòmine utilitza el recurs de la ficció per donar cos al volum. Va reconèixer que «no és fàcil abordar la memòria d’algú a qui hem estimat molt. No podia llegir les memòries del meu pare sense emocionar-me. Però un dia me les vaig endur a Toronto i vaig poder llegir-les. Vaig necessitar 6.000 quilòmetres. Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però quan ho vaig fer no me’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries a algú perquè les edités». Al final ella fa una mena d’acompanyament al pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries, com assenyalen els crítics.

«Vaig començar a llegir les memòries del pare quan encara era viu i em vaig adonar que tot el que ell havia viscut havia influït en les meves decisions», va explicar l’autora. En el llibre, els records del pare s’enllacen amb els de Marín-Dòmine, però va reconèixer que «la història que explica podria ser la de molts homes i dones de la seva generació que van viure d’una manera o altra les conseqüències de ser fills o nets dels qui van perdre la Guerra Civil». Aquest fet va motivar un petit debat entre els assistents a l’acte, algun dels quals va recordar el silenci viscut a les famílies durant tots aquests anys en relació amb tot el que feia referència a aquest passat.

Canadenca nascuda a Barcelona, Marta Marín-Dòmine ensenya Literatura peninsular i Estudis de la Memòria a la Wilfrid Laurier University de Waterloo (Canadà), on dirigeix el Center for Memory and Testimony Studies. Durant molts anys ha estat dedicada a la pràctica i a la docència de la traducció literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. De la seva relació amb la psicoanàlisi i la traducció en va resultar el llibre Traduir el desig. Col·labora amb grups de recerca sobre Memòria i Literatura Testimonial a la Universitat de Barcelona i a la Université Paris-Sorbonne. Ha realitzat la instal·lació artística Je vous offre les oiseaux / Us ofereixo els ocells (MUHBA 2017), encarregada pel Comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona en homenatge a les víctimes dels camps nazis.

REVISTA DE GIRONA. Dimarts al vespre, el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera va acollir la presentació del darrer número de la Revista de Girona, que té com a reportatge destacat el dossier dedicat als «Vuitanta anys de l’exili republicà». Coordinat pel director del Memorial Democràtic, Jordi Font, aquest treball ofereix una visió panoràmica i transversal entorn de les repercussions de l’exili republicà en el teixit social i cultural de les comarques gironines. El reportatge s’ha escrit coincidint amb el fet que el proppassat mes de febrer es complien vuitanta anys de l’inici de l’exili republicà a la demarcació de Girona. Un fenomen conegut a l’altra banda de la frontera com la Retirada. La presentació va anar a càrrec de Sònia Martínez, alcaldessa de la Jonquera, Albert Piñeira, vicepresident segon de la Diputació de Girona; Gerard Bagué, director de la Revista de Girona, i del mateix Jordi Font. A l’acte també hi va assistir Alfons Quera, director del MUME.

Font va explicar que «no hi ha dubte que es tracta d’un esdeveniment que va tenir uns efectes molt profunds en el conjunt de la societat gironina» i subratllà el fet que «els avenços i els progressos de tot tipus que s’havien anat produint en el decurs del primer terç del segle XX es van aturar i hi va haver un èxode d’un nombre significatiu de ciutadans». Per Font, aquest monogràfic es planteja com una oportunitat per oferir un tast del que podria ser una visió transversal de l’exili. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li