Joan Vehí Serinyana, de l’ultralocal a l’universal

La seva figura passarà a la història per haver captat instantànies úniques de Salvador Dalí i per la intel·ligent interpretació dels dissenys del pintor que ell va saber transformar en peces d’ebenisteria, de difícil execució

Aquesta setmana ens ha deixat un amic, amb una dimensiĂł humana extraordinĂ ria: senzill, generĂłs, hospitalari, inquiet, treballador, vital, despert, col·laborador… I, encara mĂ©s, manllevant una expressiĂł «planiana» diria que ens ha deixat un homenot empordanès.

Sens dubte, la figura de Joan Vehí passarà a la història per haver captat instantànies úniques de Salvador Dalí i per la intel·ligent interpretació dels dissenys del pintor que ell va saber transformar en peces d’ebenisteria, de difícil execució.

Vehí s’havia caracteritzat per cedir imatges de la història de Cadaqués per rotatius i per il·lustrar monografies de coneguts i no tan coneguts. Però la seva figura va eclosionar vigílies de la celebració del centenari del naixement del pintor empordanès. L’any 2002, es va emetre el documental Fusta de mestre, on va quedar reflectida la relació entre Dalí i Joan Vehí, i la seva fascinació per l’art, la fotografia i l’artesania. La notícia de que un cadaquesenc disposava de fotografies inèdites de Salvador Dalí va transcendir als mitjans de comunicació, i diferents rotatius i televisions nacionals i estrangeres (com la BBC) el van voler conèixer i donar-lo a conèixer arreu del món.

Va ser en aquells moments quan vaig tenir l’ocasió d’entrevistar-lo per a l’article que es publicà a la Revista de Girona amb el títol «Joan Vehí, fotògraf i col·leccionista. La història viva de Cadaqués» (2003). Seguiren un reguitzell d’actes dalinians en els quals en va ser el protagonista. Des del Museu de Cadaqués, amb l’exposició «Dalí íntim» (2004), amb catàleg en el qual vaig participar, fins a la del Cercle Català de Madrid, i a la de la llibreria Blanquerna, a Madrid.

L’any 2004 va estar farcit d’actes en memòria del pintor. A Figueres, el primer de tots va ser la inauguració de l’exposició organitzada pels Amics del Museus Dalí, comissariada per Rosa M. Maurell i jo mateixa, «Dalí a l’Empordà. La mirada dels fotògrafs empordanesos», de la qual se’n va publicar el corresponent catàleg. Vehí en va ser un dels protagonistes. L’exposició va ser itinerant i va recórrer diferents punts de la geografia espanyola.

Les seves instantànies l’han fet mereixedor d’haver estat seleccionat entre els millors fotògrafs dalinians, queda palès a la monografia Dalí et les plus grands photographes de son siècle (1904-2004) (Perpinyà: 2004) a càrrec de Jean-Antoine Casagran.

Arribat aquest moment de la seva vida va decidir publicar l’obra Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués (2010), obra col·lectiva en la qual tant en José Luis como jo mateixa vam tenir l’honor de participar.

Vehí es caracteritzà per portar sempre la càmera. Càmera penjada al coll, càmera en mà era la manera de no perdre cap ocasió que es presentés. Tots aquells moments captats durant dècades tenien un valor insubstituïble. Preocupat per la preservació d’aquest valuós llegat fotogràfic –disposa de més de 100.000 negatius, 20.000 diapositives, 600 càmeres i 800 plaques de vidre estereoscòpiques–, no va parar fins a crear la Fundació Joan Vehí (2014).

Amb Joan Vehí compartíem l’estima per dues disciplines: la història de la fotografia o la fotografia en si mateixa i els llibres. Quatre són les monografies en les que hem coincidit i diverses les exposicions fotogràfiques. Ens queden molts records viscuts, la majoria traslladats al paper i altres en format digital.

A ell li podem aplicar aquella frase que tant li agradava a Dalí, que haurà transcendit de l’àmbit ultralocal a l’universal.