
La seva figura passarĂ a la història per haver captat instantĂ nies Ăşniques de Salvador DalĂ i per la intel·ligent interpretaciĂł dels dissenys del pintor que ell va saber transformar en peces d’ebenisteria, de difĂcil execuciĂł
Aquesta setmana ens ha deixat un amic, amb una dimensiĂł humana extraordinĂ ria: senzill, generĂłs, hospitalari, inquiet, treballador, vital, despert, col·laborador… I, encara mĂ©s, manllevant una expressiĂł «planiana» diria que ens ha deixat un homenot empordanès.
Sens dubte, la figura de Joan VehĂ passarĂ a la història per haver captat instantĂ nies Ăşniques de Salvador DalĂ i per la intel·ligent interpretaciĂł dels dissenys del pintor que ell va saber transformar en peces d’ebenisteria, de difĂcil execuciĂł.
VehĂ s’havia caracteritzat per cedir imatges de la història de CadaquĂ©s per rotatius i per il·lustrar monografies de coneguts i no tan coneguts. Però la seva figura va eclosionar vigĂlies de la celebraciĂł del centenari del naixement del pintor empordanès. L’any 2002, es va emetre el documental Fusta de mestre, on va quedar reflectida la relaciĂł entre DalĂ i Joan VehĂ, i la seva fascinaciĂł per l’art, la fotografia i l’artesania. La notĂcia de que un cadaquesenc disposava de fotografies inèdites de Salvador DalĂ va transcendir als mitjans de comunicaciĂł, i diferents rotatius i televisions nacionals i estrangeres (com la BBC) el van voler conèixer i donar-lo a conèixer arreu del mĂłn.
Va ser en aquells moments quan vaig tenir l’ocasiĂł d’entrevistar-lo per a l’article que es publicĂ a la Revista de Girona amb el tĂtol «Joan VehĂ, fotògraf i col·leccionista. La història viva de CadaquĂ©s» (2003). Seguiren un reguitzell d’actes dalinians en els quals en va ser el protagonista. Des del Museu de CadaquĂ©s, amb l’exposiciĂł «DalĂ Ăntim» (2004), amb catĂ leg en el qual vaig participar, fins a la del Cercle CatalĂ de Madrid, i a la de la llibreria Blanquerna, a Madrid.
L’any 2004 va estar farcit d’actes en memòria del pintor. A Figueres, el primer de tots va ser la inauguraciĂł de l’exposiciĂł organitzada pels Amics del Museus DalĂ, comissariada per Rosa M. Maurell i jo mateixa, «DalĂ a l’EmpordĂ . La mirada dels fotògrafs empordanesos», de la qual se’n va publicar el corresponent catĂ leg. VehĂ en va ser un dels protagonistes. L’exposiciĂł va ser itinerant i va recĂłrrer diferents punts de la geografia espanyola.
Les seves instantà nies l’han fet mereixedor d’haver estat seleccionat entre els millors fotògrafs dalinians, queda palès a la monografia Dalà et les plus grands photographes de son siècle (1904-2004) (Perpinyà : 2004) a cà rrec de Jean-Antoine Casagran.
Arribat aquest moment de la seva vida va decidir publicar l’obra Joan Vehà i el seu escenari, Cadaqués (2010), obra col·lectiva en la qual tant en José Luis como jo mateixa vam tenir l’honor de participar.

Vehà es caracteritzà per portar sempre la cà mera. Cà mera penjada al coll, cà mera en mà era la manera de no perdre cap ocasió que es presentés. Tots aquells moments captats durant dècades tenien un valor insubstituïble. Preocupat per la preservació d’aquest valuós llegat fotogrà fic –disposa de més de 100.000 negatius, 20.000 diapositives, 600 cà meres i 800 plaques de vidre estereoscòpiques–, no va parar fins a crear la Fundació Joan Vehà (2014).
Amb Joan VehĂ compartĂem l’estima per dues disciplines: la història de la fotografia o la fotografia en si mateixa i els llibres. Quatre sĂłn les monografies en les que hem coincidit i diverses les exposicions fotogrĂ fiques. Ens queden molts records viscuts, la majoria traslladats al paper i altres en format digital.
A ell li podem aplicar aquella frase que tant li agradava a DalĂ, que haurĂ transcendit de l’à mbit ultralocal a l’universal.
Leave a Reply