Els exilis de l’art

0
1091

El passat divendres es va inaugurar al Museu de l’Empordà l’exposició «Art i Exili. Artistes de l’Exili Català del 1939». Un títol, i una exposició, molt acotats atès que mostra el Llegat Fàbrega del Museu de l’Empordà de Figueres i el Fons Josep Narro del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. Cal felicitar-se per la col·laboració en la producció d’una exposició entre els ajuntaments de la Jonquera i Figueres, entre els Museus Memorial de l’Exili i de l’Empordà.

Tot allò que té a veure amb l’exili republicà, amb el record del final d’una guerra incivil ara fa més de vuitanta anys, sempre té lectures des d’on interpretar una exposició, que cal que sigui un record, un homenatge, una rememoració, un moment per aturar-se i reflexionar on ens han portat aquestes vuit dècades de les quals gairebé la meitat es van viure en dictadura. Cal reflexionar, i molt, sobre l’horror del passat, centenars de milers de morts, deportats, assassinats en tàpies de cementiris, enterrats en cunetes i exiliats que la seva primera parada era un camp de concentració, Argelès; la resta, sembla força fútil.

Potser per això hi ha dues lectures d’aquesta exposició que considero rellevant fer avinents. Per una banda, incontestable, el record d’un exili forçat per una guerra i la persecució posterior a tota forma d’expressió artística, creativa en definitiva i democràtica en termes generals. Recentment, el maig del 2019, es van recuperar memòries de l’exili republicà, Caminando fronteras. Memorias del exilio republicano español, publicades pel Ministerio de Justicia i l’Asociación de Descendientes del Exilio Español; texts com el de Federica Montseny l’any 1977 i que deia: «Hasta el 15 de febrero de 1939 ingresaron oficialmente en el departamento francès de los Pirineos Orientales (que contaba con unos 230.000 habitantes) un total de 353.107, personas, sobre todo a pie: famílias enteras con sus pertenencias, soldados que habían combatido en el frente del Ebro y miembros de las Brigadas Internacionales […] En Francia, la población civil los recibió con recelo, cuando no con franca hostilidad» (Montseny, 1977:27). En poc temps es va buidar mig país.

Per altra banda, una segona lectura, imprescindible, és la del retorn d’aquest exili, i que enllaça d’una manera gairebé perfecta amb la part que proporciona el Museu de l’Empordà a través del Llegat Fàbrega. Ho explica molt bé l’Anna Capella, directora del Museu de l’Empordà (1997-2014), en un article publicat a la Revista de Girona l’any 2008, núm. 246; el Llegat Fàbrega és la donació feta per Abelard, originari de Cabanes, i Joana Fàbrega al Museu de l’Empordà l’any 1982, un conjunt variat d’obra _olis, pintures i gravats_ d’artistes catalans exiliats a Mèxic, amb els quals tenien relació per la tasca editorial i cultural que duien a terme en el país centreamericà. No només això, sinó que aquest llegat s’exposà al Museu entre el 1982 i el 1983, és a dir, en plena transició democràtica. No és un detall intranscendent. En aquell moment la directora del Museu, la Sra. Alícia Viñas, i l’alcalde de Figueres, el Sr. Eduard Puig Vayreda, dugueren a terme el que podia considerar-se una acció cultural arriscada en plena transició. No fou tan fàcil aquella transició a la democràcia com ara se’ns vol fer creure, fins i tot per part d’alguns dels seus actors secundaris.

I si cal, que cal, argumentar que el llegat cedit per Abelard Fàbrega al Museu de l’Empordà és, també, el d’un compromís polític, el seu amb la Unió Socialista de Catalunya, després en la fundació del PSUC i, posteriorment a l’exili en la fundació d’un Partit Socialista Català; el mateix, que el compromís dels autors que conformen els llegats, vinculats majoritàriament al POUM. No només parlem d’art, de guerra i exili, parlem de compromís polític amb el país i la democràcia.

Celebrem l’exposició, i fer-la en col·laboració l’Ajuntament de la Jonquera i Figueres, que ens situa davant del mirall del passat, que ens permet recuperar els temps perduts i ens dona la justa mesura entre el viscut i el que cal reivindicar en el present i el futur, abandonant vel·leïtats probablement fora de context.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li