El carro i els bous

0
1141

Ara no estic segur, benvolguts lectors, si alguna vegada he fet referència a aquesta dita popular de posar el carro, o l’arada en altres versions, davant els bous, com a metàfora de voler fer les coses, amb un desencert final assegurat, sense respectar un obligat i necessari ordre, però en les meves intervencions a les tertúlies dels divendres a Ràdio Vilafant i a les esporàdiques a TV Empordà l’he repetit com titular resumit de valoració del que està resultant ser l’anomenat procés.

Ve fonamentada aquesta opinió en què el que està passant és que es crida a la gent a votar sí o no (cal desconfiar i preguntar-se perquè hi ha una propaganda en la que es recrimina la no participació), la independència de Catalunya en forma de República (m’ha arribat alguna lamentació d’algun catalanista monàrquic), però és aquesta una crida, una invitació al desconcert perquè, més enllà de les propagandes segons les quals un sí ens augura el cel a la terra i el no l’infern en vida, encara que com sempre ocorre sempre hi ha unes més vertaderes que d’altres, el que no admet discussió és que entre els seus promotors ningú ha estat capaç de definir-nos com serà aquest paradís, aquesta terra promesa en la qual de les fonts brollaran llet i mel segons ens van repetint els cants de sirena que acompanyen aquesta llarga travessia entre Escil·la i Caribdis.

Tenen clar els cridats, molts, i els escollits i suposadament convençuts, menys, com serà realment el sistema de vida que ens espera de manera que poguem decidir amb plena responsabilitat el sí que insistentment se’ns recomana? Perquè si ja de partida hem de tenir en compte les declaracions del Secretari General de l’ONU segons les quals Catalunya no és subjecte d’exercir el dret d’autodeterminació perquè aquest només correspon als territoris que formant part d’un ens polític superior els seus ciutadans no gaudeixen dels mateixos drets que la resta dels ciutadans de l’ens, qui gosa defensar que a Catalunya es gaudeix de menys drets que a la resta d’Espanya?

En aquesta línia d’interrogants no resolts s’ha informat objectivament la població sobre les condicions, en cas d’independència, de reconeixement internacional i incorporació a l’ONU; sobre les de permanència a la UE i en l’euro; de manteniment de l’estatus de riquesa empresarial (GN, Seat… traslladarien o no les seves seus socials, la banca, Caixabank, Sabadell, com a mínim els seus actius estratègics?); se’ns ha informat sobre les condicions de pagament del deute, les relacions comercials, sobre les pensions, sobre les competicions esportives (qui ens assegura la permanència dels equips catalans a les lligues espanyoles?), sobre els drets personals de nacionalitat, de residència, sobre la convivència… No és ben cert que s’han obviat tot tipus de debats lliures envers tota aquesta problemàtica real?

Les persones som subjectes de tenir sentiments i tenim el dret d’albergar-los, però no en un nivell primitiu i etnogràfic sinó amb una intel·lectual organització, sistematització, racionalització i inclús sublimació, sobretot quan es volen usar com a justificació d’accions concretes. Un sentiment expressat sense aquests filtres dona fàcilment lloc a passions i aquestes solen provocar estats sociològicament malaltissos amb greus conseqüències.

No crec caure en error si afirmo que l’independentisme, com qualsevol altre pensament polític i també sociològic, neix d’un sentiment a la vegada que d’una voluntat que, si d’una banda ens vol diferenciar dels demés, de l’altra instintivament busca similituds per agrupar-nos en grup homogenis perquè l’esser humà no ha copsat encara l’estatus de ciutadania mundial que ens faria lliures d’aquests, en major o menor mesura, lligams etnocèntrics.

Si lliguem les dues afirmacions anteriors que podem semblar contradictòries o antitètiques conclouríem, sense caure en una ambivalència o equidistància pilatiana, que l’independentisme és un sentiment lícit, però que si es vol conjugar i aplicar a accions concretes s’ha de sotmetre, prèviament, a un minuciós anàlisi de les conseqüències que comportaria. Prendre una decisió sense aquest enraonament previ ens pot conduir a cometre error majúsculs.

A la vista de tot això, el que necessitem en aquests moments de crispació i de resquebradura galopant de la convivència per l’abandonament de la sana pluralitat partidista que ha donat pas a la formació de dos blocs contraposats (ara hauríem de parafrasejar Machado dient que “una de les dos Cataluñas ha de helarte el corazón”) és serenor, sensatesa, intel·ligència i generositat i en aquestes condicions cal posar fre al procés i anul·lar la convocatòria de referèndum perquè comença a estar clar que, més enllà de les passions, més enllà de les resolucions dels tribunals de Justícia, les maneres en que ha estat aprovat no han respectat els principis mínims d’un sistema democràtic i, per això, al marge de les condicions en que es pugui desenvolupar i del seu resultat no gaudirà dels atributs que el puguin fer mereixedor del reconeixement internacional.

Quan dic posar fre al procés i anul·lar la convocatòria de referèndum no estic plantejant que els qui el posseeixin abandonin el sentiment independentista, perquè quan els sentiments, més que fruit d’una elaboració intel·lectual passen a ser part del genoma humà, és absolutament impossible eradicar-los. El que faig és reclamar que les coses es facin amb ple coneixement i assumpció de responsabilitats per part de la ciutadania que ha de decidir-les.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li