
Quant esforç costa escriure, quan el sentiment d’amistat t’ennuvola l’enteniment. Les paraules pugen pel coll de Tourmalet, per obligar qui escriu a pensar una vegada i una altra el que vol deixar per escrit. Escriure comporta l’acte de pensar. No es pot escriure a la babalà , vomitant el primer que es passa pel cap. En aquest estat em trobo quan començo a embastar aquesta tribuna. Les paraules que doni per bones, que pensi que expressen, amb la mà xima exactitud, la cosa que he volgut dir, aquestes paraules, són les que enviaré a redacció perquè siguin impreses en el proper número del setmanari Hora Nova.
Sempre que escrivim incloem el nostre sentir sobre allò que volem opinar, en aquesta ocasió, sobre un somni realitzat, el de construir una editorial que, any rere any, i en van set, va publicant obra literà ria, de vegades, d’autors novells, unes altres d’escriptors clà ssics als quals sempre s’ha de tornar.
Necessito rigor i coneixement del treball editorial. Crec tenir-ne. I, no obstant això, les paraules no flueixen. Intento encaixar-les una desprĂ©s d’una altra perquè tinguin sentit. Per què em costa tant escriure aquesta tribuna? Em pregunto i em responc: escric sobre el treball d’unes persones amb les quals m’uneix el sentiment d’amistat. Aquesta Ă©s la raĂł, penso. Mesuro les meves paraules. Vull que siguin justes, que no semblin un elogi desmesurat. Vaig construint paraula a paraula aquesta tribuna que porto temps pensant. Sempre l’he deixat per a una altra ocasiĂł. Per fi em decideixo. I, el primer que haig de dir Ă©s que intento exposar el treball d’un grup de persones que exerceixen altres professions, a mĂ©s de la d’editar llibres per a nens, novel·les, assajos, biografies, llibres de mĂşsica, de poesia o llibres per encĂ rrec. Aquesta editorial va nĂ©ixer a Figueres i ho va fer amb el nom d’Edicions Cal·lĂgraf.
Anem per passos.
A una editorial s’hi apropen els autors amb la pretensiĂł que les seves obres siguin publicades. Però no totes les obres poden ser enviades a impremta perquè vegin la llum. Quan un llibre arriba a les llibreries hi ha hagut multitud de qĂĽestions prèvies i de vicissituds per les quals el llibre ha passat. AixĂ, quan un inicia el camĂ d’editor sap que ha d’aprendre un ofici dur i gratificant alhora.
Quan es crea una editorial petita i independent, aquest treball adquireix un valor afegit: una editorial petita i independent ha d’obrir-se pas en una òrbita editorial dominada per grans grups de comunicaciĂł, que agrupen diferents segells, agències de mĂ rqueting, televisions, diaris, rĂ dios, xarxes socials, etc., que divulguen i publiciten el que les empreses del grup, dedicades a l’ediciĂł de llibres, produeixen. AixĂ, crear una petita editorial, que no tĂ© el respatller de cap grup de comunicaciĂł, ni tĂ© els mitjans per competir contra els Goliat editorials Ă©s, si mĂ©s no, una heroĂŻcitat o la bogeria d’aquell lector voraç, que va ser Alonso Quijano, en la seva lluita contra els gegantescs molins de vent.
Fa sis anys vaig començar a tenir relaciĂł amb Edicions Cal·lĂgraf: havia d’escriure un assaig sobre els diĂ legs que vaig mantenir amb un grup de cientĂfics, als quals vaig tenir l’honor d’entrevistar durant uns anys, quan des del Museu de la Tècnica de l’EmpordĂ organitzĂ vem cicles de divulgaciĂł cientĂfica. BĂ©, aquell llibre va ser un dels primers que va publicar Cal·lĂgraf i mĂ©s important encara, aquell treball em va permetre crear els vincles d’amistat amb Jaume Torrent, Mercè Riba, Ramon Moreno i Mercè Torrent.
L’actualitat dels llibres sol ser efĂmera i la meva relaciĂł amb l’editorial hauria pogut ser-ho si no haguĂ©s construĂŻt els sentiments d’amistat.
En el temps de l’escriptura d’aquell assaig, vaig començar a desenvolupar una idea amb Lluis Puigbert i Enric Sala, vam crear una revista digital, en la capçalera de la qual figurava el nom d’Encesa, nom hereu d’una altra publicació que va editar al Port de la Selva Josep Marés. Aquella primera revista que havia nascut en la vila de pescadors per transcriure la passió d’explicar la vida del «Port» i de la seva cultura. La nostra revista digital feia un pas més, ambicionà vem que aquella Encesa Digital navegués pel ciberespai fins a arribar a qualsevol lloc del món on hi hagués un lector disposat a llegir en la pantalla del seu ordinador o dispositiu electrònic. Mai els agrairé prou a en Lluis i a l’Enric la seva ajuda en aquella aventura, a ells, i a totes les persones que amb els seus textos van anar construint aquell món digital en el qual les paraules creaven la necessitat d’entendre’ns i comunicar-nos.
Aquella Encesa Digital tenia pocs nĂşmeros editats. Era un temps difĂcil, tambĂ© per mi, que necessitava refer el meu camĂ professional i, sobretot, crear, generar la meva pròpia confiança i allunyar la por que sentim quan la vida ens sacsa i ens obliga a prendre una nova sendera.
Un dia, en Jaume Torrent em va parlar de la idea que Cal·lĂgraf editĂ©s una revista. Vam parlar molt abans d’iniciar nostra singladura, navegaciĂł que es va plasmar en la portadadel primer nĂşmero d’Encesa LiterĂ ria (primer semestre del 2015), on un veler solca una mar de lletres. Havia nascut l’ediciĂł en paper d’Encesa, aquesta vegada, amb l’adjectiu de LiterĂ ria, acompanyant a un nom, el sentit metafòric del qual seria la de la llum que il·lumina la tenebra d’un mar d’ignorĂ ncia.
Abans de néixer aquell primer número, vam parlar de Revista d’Occident, de Litoral, com a exemples i guies i, especialment, d’una revista amb prou feines recordada, Hora d’Espanya, que ens va regalar la idea de publicar els autors en la seva llengua materna; des de llavors, números de la revista, escrits indistintament en català i en castellà , han estat publicats seguint el criteri de la maternitat de les paraules i han viatjat a l’altre costat de l’Atlà ntic, on veus poètiques i literà ries han rebut la llum amb la qual busquem pescar lectors.
Amb en Jaume Ă©s fĂ cil entendre’s i arribar a acords. Encesa LiterĂ ria va nĂ©ixer amb quatre quaderns en la seva composiciĂł: el central, dedicat sempre a un autor; el de l’art, tambĂ© monogrĂ fic; el de mĂşsica i el literari, que des del primer nĂşmero i fins ara sempre s’ha buscat publicar autors locals i d’altres latituds, joves promeses o autors consagrats. Fa uns dies, a primers d’aquest mes de juliol, es va publicar el nĂşmero 7 d’Encesa LiterĂ ria i ja estem treballant en el proper nĂşmero. Encesa LiterĂ ria Ă©s avui una publicaciĂł mĂ©s d’Edicions Cal·lĂgraf. Des del primer semestre del 2015 la revista es publica dues vegades per any i lentament, com ho fan els velers, aprofita la força d’un vent suau i constant, per deixar el seu deixant en la mar de les paraules. Per concloure aquest parĂ graf, els informo que el consell de redacciĂł de la revista el componen Mercè Riba, Mercè Torrent, Ramon Moreno, Jaume Torrent i un servidor. Els consells se celebren a Llampaies, en una sala repleta de llibres per inspirar la confecciĂł dels diferents sumaris.
Dissabte passat es va celebrar la cita anual de l’aniversari de Cal·lĂgraf… Quan va acabar tot, em vaig apropar a en Jaume Torrent i li vaig dir que m’havia semblat una celebraciĂł familiar, entre amics. No va haver-hi cap pretensiĂł entre els assistents. De camĂ a Roses, vaig pensar en aquesta senzillesa i a què era deguda, inclĂşs quan en altres esdeveniments similars Ă©s fĂ cil trobar-se amb interlocutors que s’escolten a si mateixos, quan parlen o estan encantats d’haver-se conegut. Pensava en això, i vaig arribar a la conclusiĂł que aquest Ă©s el senyal d’identitat de l’editorial.
Els anys passen i un entĂ©n com n’és, de difĂcil, construir-se com a persona. El difĂcil que Ă©s conrear l’art de viure. Les aventures empresarials tenen part de la vida d’els qui participen en el dia a dia d’aquesta aventura. SĂłn, en certa manera, el reflex d’els qui les componen. Hi ha aventures mĂ©s vitals que unes altres. Hi ha aventures en les quals el nostre esperit marca el camĂ i l’à nima es reflecteix en tot allò que fem. Hi ha oficis que els aprenem fent-los i als quals ens apropem amb cura i respecte. Penso que aquesta aventura editorial de Cal·lĂgraf Ă©s una singladura de l’à nima dels qui la viuen diĂ riament.
Llegeixo: «No entiendo la palabra sin el propĂłsito de la verdad. / Ahogarla bajo la máscara es firme decisiĂłn de esta poderosa sociedad sin rostro». SĂłn paraules extretes del llibre Una verdad extraña, que reuneix la poesia de Manuel Ruiz Amezcua. Vaig conèixer l’obra d’aquest poeta en la meva adolescència, quan algĂş em va regalar el seu primer llibre, publicat en la col·lecciĂł Rocamador, Palència. Aquell Humana raĂz, aixĂ, es titulava el llibre, em va impressionar i em va influir com a lector. No conec mĂ©s llibres d’aquella col·lecciĂł, ni tan sols sĂ© si encara existeix. El que sĂ que sĂ© Ă©s que li dec el descobriment d’aquesta veu poètica. Crec entendre que aquesta Ă©s la labor que fan els editors independents, descobrir veus noves o reeditar obres d’autors que la poderosa societat sense rostre condemna a un oblit prematur. Penso que aquesta labor l’estĂ fent Cal·lĂgraf, al costat d’altres petites editorials que dignifiquen el treball d’editor artesanalment en un paĂs que menysvalora la cultura.
Leave a Reply