Cal·ligrafia d’una aventura editorial

Quant esforç costa escriure, quan el sentiment d’amistat t’ennuvola l’enteniment. Les paraules pugen pel coll de Tourmalet, per obligar qui escriu a pensar una vegada i una altra el que vol deixar per escrit. Escriure comporta l’acte de pensar. No es pot escriure a la babalà, vomitant el primer que es passa pel cap. En aquest estat em trobo quan començo a embastar aquesta tribuna. Les paraules que doni per bones, que pensi que expressen, amb la màxima exactitud, la cosa que he volgut dir, aquestes paraules, són les que enviaré a redacció perquè siguin impreses en el proper número del setmanari Hora Nova.

Sempre que escrivim incloem el nostre sentir sobre allò que volem opinar, en aquesta ocasió, sobre un somni realitzat, el de construir una editorial que, any rere any, i en van set, va publicant obra literària, de vegades, d’autors novells, unes altres d’escriptors clàssics als quals sempre s’ha de tornar.

Necessito rigor i coneixement del treball editorial. Crec tenir-ne. I, no obstant això, les paraules no flueixen. Intento encaixar-les una després d’una altra perquè tinguin sentit. Per què em costa tant escriure aquesta tribuna? Em pregunto i em responc: escric sobre el treball d’unes persones amb les quals m’uneix el sentiment d’amistat. Aquesta és la raó, penso. Mesuro les meves paraules. Vull que siguin justes, que no semblin un elogi desmesurat. Vaig construint paraula a paraula aquesta tribuna que porto temps pensant. Sempre l’he deixat per a una altra ocasió. Per fi em decideixo. I, el primer que haig de dir és que intento exposar el treball d’un grup de persones que exerceixen altres professions, a més de la d’editar llibres per a nens, novel·les, assajos, biografies, llibres de música, de poesia o llibres per encàrrec. Aquesta editorial va néixer a Figueres i ho va fer amb el nom d’Edicions Cal·lígraf.

Anem per passos.

A una editorial s’hi apropen els autors amb la pretensió que les seves obres siguin publicades. Però no totes les obres poden ser enviades a impremta perquè vegin la llum. Quan un llibre arriba a les llibreries hi ha hagut multitud de qüestions prèvies i de vicissituds per les quals el llibre ha passat. Així, quan un inicia el camí d’editor sap que ha d’aprendre un ofici dur i gratificant alhora.

Quan es crea una editorial petita i independent, aquest treball adquireix un valor afegit: una editorial petita i independent ha d’obrir-se pas en una òrbita editorial dominada per grans grups de comunicació, que agrupen diferents segells, agències de màrqueting, televisions, diaris, ràdios, xarxes socials, etc., que divulguen i publiciten el que les empreses del grup, dedicades a l’edició de llibres, produeixen. Així, crear una petita editorial, que no té el respatller de cap grup de comunicació, ni té els mitjans per competir contra els Goliat editorials és, si més no, una heroïcitat o la bogeria d’aquell lector voraç, que va ser Alonso Quijano, en la seva lluita contra els gegantescs molins de vent.

Fa sis anys vaig començar a tenir relació amb Edicions Cal·lígraf: havia d’escriure un assaig sobre els diàlegs que vaig mantenir amb un grup de científics, als quals vaig tenir l’honor d’entrevistar durant uns anys, quan des del Museu de la Tècnica de l’Empordà organitzàvem cicles de divulgació científica. Bé, aquell llibre va ser un dels primers que va publicar Cal·lígraf i més important encara, aquell treball em va permetre crear els vincles d’amistat amb Jaume Torrent, Mercè Riba, Ramon Moreno i Mercè Torrent.
L’actualitat dels llibres sol ser efímera i la meva relació amb l’editorial hauria pogut ser-ho si no hagués construït els sentiments d’amistat.

En el temps de l’escriptura d’aquell assaig, vaig començar a desenvolupar una idea amb Lluis Puigbert i Enric Sala, vam crear una revista digital, en la capçalera de la qual figurava el nom d’Encesa, nom hereu d’una altra publicació que va editar al Port de la Selva Josep Marés. Aquella primera revista que havia nascut en la vila de pescadors per transcriure la passió d’explicar la vida del «Port» i de la seva cultura. La nostra revista digital feia un pas més, ambicionàvem que aquella Encesa Digital navegués pel ciberespai fins a arribar a qualsevol lloc del món on hi hagués un lector disposat a llegir en la pantalla del seu ordinador o dispositiu electrònic. Mai els agrairé prou a en Lluis i a l’Enric la seva ajuda en aquella aventura, a ells, i a totes les persones que amb els seus textos van anar construint aquell món digital en el qual les paraules creaven la necessitat d’entendre’ns i comunicar-nos.

Aquella Encesa Digital tenia pocs números editats. Era un temps difícil, també per mi, que necessitava refer el meu camí professional i, sobretot, crear, generar la meva pròpia confiança i allunyar la por que sentim quan la vida ens sacsa i ens obliga a prendre una nova sendera.

Un dia, en Jaume Torrent em va parlar de la idea que Cal·lígraf edités una revista. Vam parlar molt abans d’iniciar nostra singladura, navegació que es va plasmar en la portadadel primer número d’Encesa Literària (primer semestre del 2015), on un veler solca una mar de lletres. Havia nascut l’edició en paper d’Encesa, aquesta vegada, amb l’adjectiu de Literària, acompanyant a un nom, el sentit metafòric del qual seria la de la llum que il·lumina la tenebra d’un mar d’ignorància.

Abans de néixer aquell primer número, vam parlar de Revista d’Occident, de Litoral, com a exemples i guies i, especialment, d’una revista amb prou feines recordada, Hora d’Espanya, que ens va regalar la idea de publicar els autors en la seva llengua materna; des de llavors, números de la revista, escrits indistintament en català i en castellà, han estat publicats seguint el criteri de la maternitat de les paraules i han viatjat a l’altre costat de l’Atlàntic, on veus poètiques i literàries han rebut la llum amb la qual busquem pescar lectors.

Amb en Jaume és fàcil entendre’s i arribar a acords. Encesa Literària va néixer amb quatre quaderns en la seva composició: el central, dedicat sempre a un autor; el de l’art, també monogràfic; el de música i el literari, que des del primer número i fins ara sempre s’ha buscat publicar autors locals i d’altres latituds, joves promeses o autors consagrats. Fa uns dies, a primers d’aquest mes de juliol, es va publicar el número 7 d’Encesa Literària i ja estem treballant en el proper número. Encesa Literària és avui una publicació més d’Edicions Cal·lígraf. Des del primer semestre del 2015 la revista es publica dues vegades per any i lentament, com ho fan els velers, aprofita la força d’un vent suau i constant, per deixar el seu deixant en la mar de les paraules. Per concloure aquest paràgraf, els informo que el consell de redacció de la revista el componen Mercè Riba, Mercè Torrent, Ramon Moreno, Jaume Torrent i un servidor. Els consells se celebren a Llampaies, en una sala repleta de llibres per inspirar la confecció dels diferents sumaris.

Dissabte passat es va celebrar la cita anual de l’aniversari de Cal·lígraf… Quan va acabar tot, em vaig apropar a en Jaume Torrent i li vaig dir que m’havia semblat una celebració familiar, entre amics. No va haver-hi cap pretensió entre els assistents. De camí a Roses, vaig pensar en aquesta senzillesa i a què era deguda, inclús quan en altres esdeveniments similars és fàcil trobar-se amb interlocutors que s’escolten a si mateixos, quan parlen o estan encantats d’haver-se conegut. Pensava en això, i vaig arribar a la conclusió que aquest és el senyal d’identitat de l’editorial.

Els anys passen i un entén com n’és, de difícil, construir-se com a persona. El difícil que és conrear l’art de viure. Les aventures empresarials tenen part de la vida d’els qui participen en el dia a dia d’aquesta aventura. Són, en certa manera, el reflex d’els qui les componen. Hi ha aventures més vitals que unes altres. Hi ha aventures en les quals el nostre esperit marca el camí i l’ànima es reflecteix en tot allò que fem. Hi ha oficis que els aprenem fent-los i als quals ens apropem amb cura i respecte. Penso que aquesta aventura editorial de Cal·lígraf és una singladura de l’ànima dels qui la viuen diàriament.

Llegeixo: «No entiendo la palabra sin el propósito de la verdad. / Ahogarla bajo la máscara es firme decisión de esta poderosa sociedad sin rostro». Són paraules extretes del llibre Una verdad extraña, que reuneix la poesia de Manuel Ruiz Amezcua. Vaig conèixer l’obra d’aquest poeta en la meva adolescència, quan algú em va regalar el seu primer llibre, publicat en la col·lecció Rocamador, Palència. Aquell Humana raíz, així, es titulava el llibre, em va impressionar i em va influir com a lector. No conec més llibres d’aquella col·lecció, ni tan sols sé si encara existeix. El que sí que sé és que li dec el descobriment d’aquesta veu poètica. Crec entendre que aquesta és la labor que fan els editors independents, descobrir veus noves o reeditar obres d’autors que la poderosa societat sense rostre condemna a un oblit prematur. Penso que aquesta labor l’està fent Cal·lígraf, al costat d’altres petites editorials que dignifiquen el treball d’editor artesanalment en un país que menysvalora la cultura.