Ariel Halac: ‘El tema de les identitats està a flor de pell, la por de la diferència i de la pròpia transformació’

0
686

L’escriptor Ariel Halac (Còrdoba, Argentina, 1966), establert entre Girona i l’Escala, acaba de publicar ‘La ilusión de otra cosa’ amb Edicions Cal·lígraf, una novel·la que barreja el somni americà amb la picaresca llatina, situada a Miami a principis del 2000 i després de l’atemptat a les Torres Bessones. Cent quaranta pàgines de reflexió entorn del llenguatge, el desarrelament i les identitats


 

La ilusión de otra cosa ha sortit a la llum aquest Sant Jordi. Però la idea de la novel·la la va començar a gestar fa prop de dues dècades, quan vivia a Miami.
Aquest llibre té l’edat del meu fill, disset anys de treball. Va tenir, literalment, centenars de versions fins que va arribar a les mans d’en Jaume, la Mercè, en Carles i en Ramon, la gent de Cal·lígraf. D’entrada, el text els va agradar però, des que va arribar a les seves mans fins que es va editar, va tenir encara moltes més transformacions, suggerides sobretot per ells. Així que, en certa manera, els considero, sobretot a en Jaume, coautors del llibre. Hi va haver tot un treball sobre literatura i aportacions que crec que van enriquir el text. Era un text molt més neutre, més orientat a una perspectiva futurista, i finalment es va transformar en un text anecdòtic de Miami.

Què va romandre de la idea inicial?
D’entrada, el que més definit estava eren els diàlegs amb un grup central de personatges. Era un personatge que dialogava. El personatge central, que es diu Mijan, era no sé si un estafador però un trillero, que intentava treure profit de les situacions en què es trobava.

Mijan s’aprofita de persones que, com ell, han migrat a Miami i aspiren al somni americà.
Sí, era una estafa horitzontal, molt democràtica [Riu.]. Aquest joc sempre va ser una espècie d’estratègia de supervivència del personatge. Com un salvavides que, al final, evidentment no funciona. Són dreceres que el personatge vol utilitzar davant d’un sistema que apareix com a totpoderós. També des del punt de vista del llenguatge. En la parla és molt present allò que jo anomeno «la parla de l’imperi», com aquest anglès, tan estàndard i fort, i un castellà anglesat. L’espanglish, un idioma que, d’alguna manera, estem adoptant tots, aquesta contaminació de la terminologia per la imposició de certes normatives i pautes de comportament autoritàries. Els personatges intenten parlar aquest idioma, que tampoc els surt bé. Hi ha una sanció per part del sistema si no el parles bé.

És un llibre que, al capdavall, parla sobre el desarrelament.
El desarrelament és, en aquest cas, generalitzat. Cap dels personatges que hi apareixen estan arrelats a Miami. Miami és, en termes de Marc Augé, una espècie de no-lloc. És com una gran autopista, on la gent hi està de manera anecdòtica. A la vora de l’autopista tenen lloc aquests intents de supervivència, que a vegades són molt exitosos, com el cas de l’aviador o del perruquer mateix. Són gent que sap tirar endavant amb el sistema però que segueix tenint la sensació de no estar enlloc i de no acabar d’encaixar. Venen amb unes expectatives que després són molt diferents amb allò que es troben.

El protagonista, l’argentí Alejandro Mijan, es guanya la vida enganyant els altres personatges, dient que escriu un llibre, La ilusión de otra cosa, un recull de biografies sobre ells, que també es troben vivint a la ciutat en un precari equilibri…
Mai no s’arribarà a editar aquesta novel·la. En aquest joc apareix també tot el neguit, el desarrelament, ja a un nivell més profund que el desarrelament de l’immigrant. L’immigrant sempre està desarrelat. Però, aleshores, hi ha una capa més. Una capa en la qual, des del meu punt de vista i amb una certa ambició literària, veiem el desarrelament de tots, que això seria el més interessant: que el lector es trobés amb aquesta sensació. És una connexió que estic buscant des d’allò íntim. Siguem o no siguem d’un lloc, tenim aquesta sensació d’estranyesa.

Els desastres naturals també sacsegen la vida dels personatges.
Miami és una ciutat particularment exposada al canvi climàtic. Ha patit moltíssim els últims anys, amb huracans d’una magnitud catastròfica, però també és una ciutat molt resilient. Els personatges estan acostumats a viure en aquesta situació que és gairebé bèl·lica. La naturalesa s’ho emporta tot. Cada temporada arriben aquests huracans i la gent es prepara pel desastre. Els tres anys que hi vaig viure, em moria de por. Quan t’anuncien un huracà és la fi del món. Crec que, en certa manera, és una metàfora del món que ve. Cada cop penso que viurem, tots, en aquesta provisionalitat.

Els desastres naturals sí que ens afecten, a tots per igual, de manera indiscriminada…
D’això sí que no se’n salva ningú. Això és el que ens va dient la naturalesa. Malgrat aquesta megacivilització, perquè si hi ha una expressió del capitalisme és Miami… Les illes privades, els iots, els creuers, tot això no significa res quan ve un huracà i els agafa a tots per igual. És senyal que no som omnipresents ni totpoderosos, ni tan sols si aconseguim el millor que ens proposa el sistema. Sempre som vulnerables.

La història està situada a Miami després de l’atemptat a les Torres Bessones i de la guerra d’Irak.
Vaig viure la caiguda de les Torres Bessones a Miami i et puc dir que va ser un dels esdeveniments més traumàtics que ha tingut la societat nord-americana. Almenys, des que tinc memòria. Un atac en terres nord-americanes, amb víctimes civils, moments de tensió i d’enorme dolor, arran del qual jo crec que la política nord-americana i tota la línia del neoliberalisme es va transformar en una altra cosa. Es va començar amb un estat més policial, repressiu, es va generar moltes estructures com Homeland Security. L’era de Trump és l’expressió màxima d’aquesta por d’allò estranger, de l’alien, que diuen ells.

A Miami, molt particularment, aquesta situació és paradoxal, perquè és una ciutat on només hi ha immigrants. Tota la gent que s’hi ha establert, en un moment o altre, procedeix d’un altre lloc. I en aquesta barreja, aquesta bombolla que és Miami, tota aquesta contradicció aflora d’una manera més evident. Florida sempre és un estat generalment molt inclinat a la dreta, on el partit republicà és molt fort. Hi ha una gran necessitat de la gent local de demostrar que són nord-americans.

La identitat és l’altre gran tema de la trama.
Em semblava important que sortís ara la novel·la. És un moment el tema de les identitats està a flor de pell i, sobretot, la por. La por de la diferència, de la pròpia transformació.

Va viure als Estats Units a principis del 2000 i s’insta·la al poble de l’Escala el 2004.
Nosaltres, amb la meva dona Andrea, teníem dues opcions. Es va acabar el termini de la visa que teníem, vam tenir el nostre primer fill a Miami, i vam dir: o tornem a Argentina i reprenem la nostra vida d’allà, o provem La ilusión de otra cosa. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li