Volem treballar?

No descobriré res de nou afirmant que hi ha moltes famílies i empreses que econòmicament no estan en el seu millor moment.

La crisi mundial, la postpandèmia, la guerra d’Ucraïna, les desafortunades ocurrències econòmiques dels nostres dirigents, tant a nivell internacional, nacional, autonòmic o local, la llei de l’oferta i la demanda i, com no, l’esperit de la llei del mínim esforç.

Si bé de tot l’anunciat som purament patidors, el llegat que deixem als nostres fill, filles i fillos no pot ser més esgarrifós.

La Lomloe (reforma educativa) permet passar de curs amb assignatures suspeses, és a dir, que tant si has estudiat i aprovat com si no, passaràs de curs, fomentant l’absentisme a les aules, la manca d’esforç, estudi i preparació dels estudiants (Déu em guardi de contractar un arquitecte o un metge d’aquesta fornada…), però el més important és que arribi a la universitat ben aviat i pugui passar oposicions per tal d’obtenir una plaça als milers de places que cada legislatura es creen per tal de tenir garantir la mitjana de tres vots per família que es compten per cada funcionari agraït.

De retruc, si no es passa de curs, fa que la ràtio per classe augmenti i s’hagin de crear més classes per curs, petit detall que tampoc interessa.

Després ens trobem persones amb titulació universitària que el seu lèxic, vocabulari i coneixement de la matèria estudiada és més que discutible, però no ens podem queixar, veient els mèrits no anomenables en horari infantil de les meretrius (mai millor dit) que formen part dels molts equips de govern.

I és que aquest esperit del mínim esforç, tard o d’hora, arriba a la nostra activitat quotidiana i en vull comentar un parell de casos soferts aquest dies.

Arribo a una botiga i faig un encàrrec d’avui per demà, i la dependenta (i propietària alhora) em diu que això ho haig de demanar amb una setmana d’antelació com a mínim… Li contesto que si em deixa els estris, en deu minuts jo mateix ho tinc enllestit i llavors em diu que ja ho intentaria… (la feina encomanada era ficar llaminadures en deu cucurutxos de plàstic); d’altra banda, la comanda era de deu articles a un cost de 3 €/unitat, i agafa la calculadora per fer tan complicat càlcul aritmètic…

Diumenge a les 14.10 hores demano taula en un restaurant (veig que tenen taules buides i d’altres de brutes) i el cambrer em contesta que les lliures no es poden ocupar i les brutes ja estan tancades…

Demanes empar a la justícia, portes proves dels fets, ni et deixen declarar ni es miren les proves documentals afirmant, tant jutge com educadora amb sous de les arques públiques, que troben justificat i propi de l’edat que una nena de 16 anys pugui beure alcohol i arribar a les 6 de la matinada sola a casa.

Amb l’enrenou del covid, ara és necessari demanar cita prèvia a tots els organismes oficials i no deixa de ser un exercici de paciència aconseguir cita si és que tens les eines necessàries per demanar-la.

Hi ha moltes coses que desconec, evidentment, però sí que en puc anomenar un parell que em tenen molt intrigat i em treuen la son, fora de l’origen del univers i de l’espècie humana, quantes neurones al cap tenen els nostres dirigents i com és que en un país que té el 25 % d’aturats de tota Europa, no hi ha revoltes ni més actes revolucionaris no sediciosos (ui, no, perdó, actes tumultuaris… a mida per als delinqüents).

Amb 3.847.000 aturats, un 14,1% de la nostra població activa envers el 7,2% a Europa (malgrat el esforços de l’EPA de dir que són menys en no comptar els beneficiaris d’ertos, eros, en període de formació, contractes discontinus i altres subterfugis) sembla ser que la solució és augmentar els sous (perquè les grans empreses fotin al carrer més gent o marxin), augmentar les cotitzacions (per escanyar encara més els empresaris) i crear més places públiques (panxes contentes).

Si bé les meduses són dels pocs animals que poden viure sense cervell, sembla ser que bona part dels dirigents que prenen aquestes decisions en són ben escassos i mai han treballat a empreses privades, que són les que creen la riquesa d’un país i fan créixer el PIB.

Acceptant que molts tràmits requereixen entrevistes personals i personalitzades, verificació d’identitat i tracte directe, no puc entendre com amb una tecnologia que permet fer molts de tràmits per internet, de veritat fan falta tants funcionaris, departaments i subdepartaments i, com no , les inútils pseudoambaixades?

I l’ultima reflexió: per què anar a treballar o tan sols buscar feina, si per estar tot el dia ajagut al sofà, em cauen 900 €, o acollir-me a ajuts socials si puc fer d’extra o fer feines en negre sense obligacions d’horaris? Per què he vingut a aquest país si no és per rebre ajuts i tenir una prole a càrrec de l’Estat? Per què haig de treballar per mantenir aquesta perversió social?

Continuant amb la compra de vots de panxes contentes, ara molts estrangers han vist la llum i estan demanant la residència, és clar, per tal de votar el que els està mantenint, clar i diàfan, com els 400 euros de bo cultural del jovent que complia 18 anys el 2022, és a dir, que votaran el 2023, que ho han demanat sols 6 de cada 10 (200+100+100) i algunes descàrregues o material adquirit es poden veure a la venda a les plataformes habituals de compravenda de béns usats.

És temps de ponts i castanyes malgrat que depèn de qui siguis o els amics que tinguis et clavaran o no amb multes per fer castanyes, com passa a Roses.

Ben aviat els veritables demòcrates que no pactaríem mai amb sediciosos, assassins ni comunistes celebrarem el 6, Día de la Constitución (encara que molts demòcrates de tota la vida no l’accepten per no haver-la votat perquè no havien nascut, 91’81% de S�) però tranquils, si els serveix de consolació, jo tampoc els he votat a ells. I tot seguit el 8 de la Inmaculada Concepción.

A veure quants renegats de la constitució i no catòlics renuncien a fer festa, pont o la paga de nadal, instaurada pel Tito Paco.