Visca la gent!

0
1267

Volia escriure aquesta columna sense opinar de política. Volia dissertar sobre felicitat i poesia, atès que l’última setmana s’han celebrat els dies mundials d’ambdues aspiracions, tan humanes: la felicitat pel que comporta d’alegria i de gaudi de la vida -l’únic i intransferible bé que tenim els éssers vius-, i la poesia perquè ens incita a elevar el nostre esperit, per tant, ens ajuda a buscar en nosaltres el millor de les persones. Però els esdeveniments, un cop més, fan que canviï la meva opinió i m’exigeixi posar les meves idees en ordre i exposar tot el que penso.

És difícil trobar el millor de les persones llegint els tuits d’Albert Rivera, el seu odi poc dissimulat, el seu ressentiment venjatiu i l’oportunisme polític d’una persona que no busca la concòrdia i l’entesa entre els ciutadans de l’Estat; més aviat, les seves paraules estan pensades per exaltar els ànims i per despertar les baixes passions que s’envalenteixen als extremistes. És difícil parlar de poesia quan el secretari general del PSOE escriu: «Vivim en un estat social i democràtic de dret a Espanya i a Europa. Ningú està per sobre de la llei. Respecte a les decisions judicials i suport a les forces i els cossos de seguretat. Dins de la Constitució hi hala política; fora, res». Hauria de reflexionar el secretari general d’un partit que tenia opcions de govern i que ha governat, el secretari general d’un partit, que governant va pactar un nou Estatut de Catalunya, que va votar al Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i va ratificar el poble català. Acord que un Tribunal Constitucional (ple de jutges imposats pel seu partit i pel PP) va trencar, i en fer-ho, va acabar amb el pacte constitucional al qual havien arribat al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. Si el tribunal, al meu entendre, es va equivocar en admetre a tràmit la proposició del partit que va votar en contra de la Constitució, amb la seva sentència va acabar de trencar l’ancoratge de les aspiracions catalanes al regne d’Espanya. Pedro Sánchez hauria de llegir les hemeroteques i, sobretot, entendre que el seu suport a un govern que tapa tota la corrupció que l’envolta amb l’excusa de Catalunya no el beneficia i s’enfonsa i condemna al Partit dels Socialistes de Catalunya. Hauria d’escoltar i llegir sobre les campanyes de Mariano Rajoy en contra de l’Estatut de Catalunya i contra la lluita antiterrorista del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, potser, llavors, la memòria ajudaria Pedro Sánchez a argumentar i buscar solucions que ajudin a bastir ponts i buscar solucions, i a no alinear-se amb un govern autoritari que vol sotmetre la voluntat d’un poble expressada el passat 21 de desembre. Li valdria, també, fer memòria de les eleccions catalanes convocades per l’article 155 de la Constitució i en la despesa econòmica de les campanyes realitzades, així, podria demanar una auditoria exhaustiva del que han gastat en ella alguns partits del bloc autodenominat constitucionalista.

El senador Bennet va encunyar aquella frase: Un sol poble!, sigui quin sigui l’origen dels catalans. Hem estat i som un sol poble, vinguts del sud o del nord, de l’est o de l’oest, de qualsevol lloc d’Espanya o del planeta. Som un sol poble que ha de seure a dialogar per solucionar el problema d’identitat, però també, tots i cada un dels problemes que hem d’encarar en aquest temps i en el futur més immediat. Un sol poble que ha de prendre consciència que el moviment polític més important que hi ha és la gent; aquesta gent corrent que compleix amb els seus deures i encara no ha après a demanar els seus drets; aquesta gent, que davant la fallida de la política, propiciada per la corrupció sistèmica, per una gestió de la cosa pública ideada i implementada per beneficiar a uns pocs i sotmetre a uns molts, ha tingut la paciència de suportar els temps durs en el nom del bé comú, que ni és bé ni tan comú; aquesta gent, que pensa que la policia està per protegir els seus drets i no per reprimir-los ni vexar-los sota qualsevol excusa. Però molts dels representants de la gent no saben, encara, que són les persones les que canviem les societats i les maneres de governar els estats. Davant aquesta actitud dels polítics només puc recitar un vers: «En el nombre de España, paz./ El hombre/ está en peligro. España/ España, no te/ aduermas» (Blas de Otero).

Els versos del poeta basc em fan pensar que l’autoritari procedir dels anomenats partits constitucionalistes i els mitjans de comunicació que els fan la feina d’imposar una realitat aliena a la realitat del dia a dia a Catalunya, comportarà enfrontaments i davant d’aquesta mera possibilitat, hem de llegir-los i demanar la pau i la paraula. A aquestes hores del diumenge 25 de març, hi ha més de 35 ferits. Si persisteix l’actitud del PP, PSOE i Ciutadans de no oferir solucions ens ocasionaran més aldarulls, alguns dels quals poden ser aprofitats per grups que busquin en la violència una sortida que no tenen a les urnes, llavors, poden succeir desgràcies que es convertiran en crits que no ens refugiaran en pau, possiblement crits davant d’alguna tomba. Dies enrere va morir Stephen Hawking, una de les seves frases més citades després del seu decés ha estat: «La vida primitiva és relativament comuna en l’univers però la vida intel·ligent és molt poc freqüent, sembla que encara no ha aparegut a la Terra», i, en la ironia que desprenen les seves paraules, en aquesta manera intel·ligent de riure’s de la nostra espècie, hi ha un bon antídot contra la insatisfacció i la tristesa en què de vegades un tendeix, quan intenta analitzar la nostra realitat política i social. Després d’aquest parèntesi de consol, torno al títol d’aquesta tribuna: Visca la gent! Doncs és d’ella, de la gent, d’on vindran les confluències d’idees que ens ajudin a sortir d’aquest mal pas, i més, quan la fallida de la classe política, la seva falta de lideratge i mediocritat es manifesta dia a dia. L’última setmana ha esclatat el cas del màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, aquesta senyora rossa, a la qual li agrada fer-se la tonta, el dubtós màster ha posat en escac el prestigi d’una universitat, de per si, poc prestigiada. I, més encara, el seu possible frau invalida, en certa manera, els estudis de màster de centenars d’alumnes de la Joan Carles I. Molts polítics cursen estudis de màster que queden en entredit en un país que té un refrany que ens alerta d’aquestes actituds: «Pensa malament i encertaràs». La sospita està sembrada, sobretot, quan hi ha tesis doctorals recents, d’algun polític popular, que no s’han publicitat, quan suposadament tota tesi doctoral, per definició, és pública.

Aquests dies passats s’ha celebrat a Girona i Olot un festival literari: hi ha assistit una escriptora que el 2001 va guanyar el premi a la millor novel·la de l’any amb el tĂ­tol Lo real. En aquesta novel·la, BelĂ©n Gopegui escriu: «Duros y mullidos son los ojos con que miro las vidas de los otros y mi vida. Y ahora, Ă©rase una vez… Nosotros no disfrutamos. Nosotras no disfrutamos. Hacemos y seguimos. Somos periodistas y cada gesto nuestro calla y dice sin embargo que nunca tendremos un periĂłdico de nuestra propiedad, una emisora nuestra, un semanario que atienda y obedezca nuestras intenciones. Somos tĂ©cnicos y tĂ©cnicas de empresas de producciĂłn de energĂ­a y cada gesto calla y dice sin embargo que nunca poseeremos una finca con residencia aparte para guardeses que enciendan la calefacciĂłn dĂ­as antes de nuestra llegada y dejen a punto las habitaciones cuando hayamos partido. Somos enseñantes de colegios privados, somos subdirectores y subdirectoras de sucursal, directoras y directores de área, coordinadores y coordinadoras, somos gerentes, colaboradores, colaboradoras, empleados y empleadas de clĂ­nicas de estudios de arquitectura, jefes y jefas de planta, empleados y empleadas de empresas de informática o de restauraciĂłn o de la industria del entretenimiento y cada gesto nuestro calla y dice, sin embargo, que nunca tendremos libertad para criticar pĂşblicamente a nuestros superiores, libertad para tomar lo que nos pertenece. Nos sobra comprensiĂłn. Los lunes, martes y miĂ©rcoles, jueves y viernes venimos a rellenar nuestro cupĂłn de nada y no esperamos». Des que la vaig llegir, no he deixat de recomanar-ne la lectura a tothom qui he considerat que tenia una mica de consciència, tota persona que no viu de lloguer la seva vida i considera que el seu viure Ă©s personal i intransferible i de la seva propietat.

Són hores difícils, hores en què la desafecció dels ciutadans de Catalunya amb Espanya i dels ciutadans espanyols amb Catalunya es pot trencar del tot i trencar i ferir sentiments que costaran de restablir i curar. En aquestes hores d’infelicitat i dolor, només puc cridar Visca la gent! Doncs serem les persones qui solucionarem els problemes que han creat els polítics. Visca la gent! La que lluita cada dia per les seves vides, la qual és solidària amb aquell veí que s’ho passa malament, la qual treu temps per portar una associació esportiva, on els seus fills i els d’altres aprenen els valors de l’esport. Visca la gent! La que sap el que val un cafè i una cervesa, la qual compra en els mercats i quadra els seus comptes per arribar a final de mes. Sí, sí, visca la gent que sap el sentit de la vida i de viure comporta la responsabilitat d’arriscar en honor de la justícia, la igualtat, la fraternitat i la llibertat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li