Viatjar és un plaer

Passada la disbauxa dels dies festius de Setmana Santa i de les Fires i Festes de la Santa Creu, encetem ben aviat, una temporada turística ben prometedora, tant amb ocupació com amb despesa per visitant/dia.

M’agrada veure grues al Skyline dels pobles i ciutats, suporto estoicament que un camió s’aturi per baixar mercaderies o material per a les obres, em fa patxoca que moltes voreres siguin envaïdes per terrasses i paradetes ja que això vol dir que els calerons rutllen i és un bon indicador de salut econòmica del país i les arques recaptatòries famèliques dels ajuntaments, consell i hisendes, salvant els casos extrems que sovint patim ben a la vora.

Tots els especialistes i professionals del turisme, s’enorgulleixen de les fites assolides l’any passat i tot fa pensar que aquest any serà millor, si els temps acompanya, no desmembrem el país i si no som la diana de cap sonat-cas aïllat.

La nostra gastronomia de Paella i de desconstruccions esfèriques i nitrogen, de sangries i caves, de sol i platja, de tranquil·litat i de bogeria, d’esports de risc i de planxing, de museus i de discoteques, de centres comercials i de botiguetes, de parcs naturals i de monestirs, de casinos i de bar del poble, de viles marineres i ciutats massificades, de disseny i artesania, de vida contemplativa i de clubs nocturns, han fet de l’Empordà una oferta que aprofiten mes forasters que autòctons.

I com no podia ser d’una altra manera, els nostres capitostos de la plaça Sant Jaume, també anomenada, Plaça dels Il·luminats o dels Decebuts i del Parlament, s’han trencat les banyes per donar la benvinguda als visitants, amb unes mesures ben rebuscades , a l’hora que discutibles. A mes de crear nous impostos i augmentar els que ja hi eren, poca cosa, han fet.

La primera, la pujada unilateral i amb el rebuig de tots els sector implicats de la benvolguda i estimada taxa turística que pot arribar als 2,25 € per nit/persona a hotels de 5* i creuers; o sigui, que els turistes que pernocten a casa nostra i es gasten els seus calerons amb nosaltres, els agraïm amb aquest petit detall, malgrat que ara, els ajuntaments recaptadors, es quedin (o al menys és això el que es pensen) el 50% en lloc del 30% anterior. Caldrà comprovar si aquest 50% reverteix en la indústria turística o que alguns facin el turista, sobre tot a Andorra a escoltar missa, ja que no tenim ni cinc.

Seguidament, l’invent del segle, un impost sobre begudes ensucrades que l’1 de maig, ja va començar a fer la guitza a comerciants, restauradors i com no, a la butxaca dels de sempre.
Un augment de 0,8 €/litre en begudes que portin de 5 a 8 g/100 mm i que incomprensiblement, auguren que augmentarà l’ampolla de litre entre el 8% i el 50% –ho sento però no em surten els números però als de la Gencat es veu que sí, ja que pensen recaptar gairebé 31 M€.

No em puc imaginar quants de barracons es podrien eliminar amb aquest calerons o quants llits d’hospital es podien crear, però la fortuna no serà tan generosa i ben segur aniran a parar a una ambaixada qualsevol, si home, d’aquestes que no tenen cap potestat ni cap utilitat, fora de col·locar parents, amics i coneguts i pagar unes dietes i lloguers estratosfèrics.

Però la orgia de benvinguda, no acaba aquí, no . L’Agencia de Residus de Catalunya, ha iniciat una campanya per tal que les bosses de plàstic amb anses que es lliuren als comerços, siguin de pagament. Tant de bo la selva tropical de l’Amazones es conservi amb aquesta mesura.
Però la festa no s’ha acabat encara: si tens un apartament turístic, paga. Si els tens buit, paga la taxa també. Abans de llogar-ho, paga les taxes de la cèdula d’habitabilitat i del certificat d’eficiència energètica, paga, paga, paga.

Radars de tram per vetllar per la nostra seguretat, radars fixos per que siguem bons minyons, impostos al rebut de l’aigua per no malbaratar-la, taxes a les escombraries per que reciclem i fem compostatge i fer aquest mon més sostenible, taxes al rebut de l’aigua, taxes per eradicar les emanacions de CO2… quina sort que tenim que ens estimin tant!

Podria seguir fins a l’extenuació parlant de les mesures coercitives i recaptatòries de la Gencat, però la limitació de l’espai de l’article, m’ho impedeix.

Sort en tenim de la Mare Superiora i dels seus Capellans que vetllen per tots nosaltres. Que Vostè ho pagui de gust.