El cineasta ha estrenat aquest 2018 ‘Miss Dalí’, un film dedicat a la família del geni surrealista des del testimoni de la seva germana, Anna Maria Dalí, i també ha reinaugurat i recuperat el cinema Las Vegas, al centre de Figueres, tancat des de fa gairebé vint anys
Vostè diu que Miss Dalí és «una història quasi irreal d’amor, però també de rancúnies, mesquineses, ambicions i del poder que a la fi acaba trossejant la naturalesa d’unes relacions fraternals, explicada per un testimoni excepcional, Anna Maria, Miss Dalí», finalment vam poder veure l’esperada estrena. Com va anar?
La veritat és que va anar molt i molt bé. Va ser una vesprada inoblidable per a molts. ‘Miss Dalí’ és una pel·lícula molt emocionant i pels figuerencs i pels empordanesos encara ho és més. De fet, ja havia fet un passi del film a Guadalajara, concretament al premiere mundial FICG Guadalajara, a Mèxic, i si una pel·lícula o un drama emociona al pacífic és que hi ha pel·lícula, i això és el que ens ha passat.
Precisament en aquest certamen internacional el van guardonar amb el Premio Mayahuel d’honor i Miss Dalí va rebre bones crítiques.
Molt bones i va ser un honor per mi. Hem de pensar que Miss Dalí és una pel·lícula que té una cosa molt especial perquè de Dalí se n’ha parlat molt però de la germana i de la família no. A més, durant tot el llargmetratge hi ha un repàs de la història del segle XX. Hi apareix el director cinematogràfic i amic de Dalí Luis Buñuel, o el poeta, dramaturg i prosista andalús Federico García Lorca, i això és un món realment apassionant que envolta la família del pintor.
Joan Carreras es posa a la pell de Dalí, però el repertori compta amb noms de primer nivell del panorama actual com ara Sián Philips, Rachel Lascar, Josep Maria Pou o Joan Pera, entre molts altres…
Carreras fa de Dalí perquè hi tinc molta confiança. Els dos primers actors que vaig escollir per fer aquesta pel·lícula van ser precisament en Joan Carreras i en Josep Maria Pou, que fa de Dalí pare. Després ja van venir tots els altres.
Els actors i les actrius no ho són tot en una pel·lícula però…
Per poder fer una pel·lícula has de tenir una bona idea, una bona història i la mirada del director, i a banda hi ha la part dels actors, que donen la cara per tu. Gràcies a Déu tota aquesta combinació que dic, a Miss Dalí, ha anat molt bé. Però no ha anat bé únicament per comptar amb actors i actrius com ara en Carreras, en Pou, la Rachel Lascar, que fa una Gala excepcional, l’amateur José Carmona fent de García Lorca o Sián Philips. Jo particularment n’estic molt content perquè tot ha anat rodant i hem trobat una bona línia.
Ventura Pons coneixia personalment a Salvador Dalí, pensa que li hauria agradat la pel·lícula? Què creu que diria de l’actualitat…com ara de l’exhumació del seu cos?
Coneixent-lo tal com el coneixia (entre riures), sé que li agradaven tots els disbarats i sobretot li agradava la promoció d’ell mateix, en aquest sentit, Dalí era el rei del màrqueting. I sí, i tant que li hauria agradat! Ell mentre es parlés de la figura de Salvador Dalí ja estava content, per tant, és clar que li hauria agradat, i molt. Li hauria encantat!
Amb el llargmetratge descobrim «secrets» que molta gent desconeix. No li fa por que algú pugui sentir-se ofès, en veure Dalí tal com l’hem vist?
No, perquè tota la informació que apareix a la pel·lícula l’he tret de diferents fons com ara el llibre de l’Ian Gibson, de les memòries d’Amanda Lear i dels escrits de la Lali Bas Dalí, l’única Dalí que segueix viva i que va sortir encantada de la pel·lícula. També vaig basar-me amb l’entrevista que li va fer Lluís Permanyer, de les biografies de l’Antonina Rodrigo, que fa la de Federico García Lorca, o la de Margarida Xirgu, entre altres. Per a Miss Dalí he tingut uns assessors històrics fantàstics i m’ha anat molt bé per desenvolupar els personatges i la història. Per poder fer la pel·lícula he llegit un total de vint-i-tres llibres. Cal pensar que quan un director decideix fer una pel·lícula, primer ha de fer un màster sobre el que vol representar i sobretot no ha de fiar-se de les xafarderies, que als pobles n’hi ha moltes.
L’avarícia i l’ego separa els germans. Per a Ventura Pons l’harpia és la Gala, la seva musa.
Exacte, el Dalí estava encantat amb Gala però la seva família no tant. La seva arribada dificulta la relació amb Anna Maria, tal com es pot veure a la pel·lícula.
Vostè és un enamorat de Cadaqués i ha pogut gaudir-ne, al making of veiem que els actors també se n’enamoren…
A la web elsfilmsdelarambla.com es pot veure tot el vídeo del making of, és molt interessant. Una de les dificultats de la interpretació és que per fer creïbles personatges que tothom ha conegut has de buscar ben bé l’ànima de cadascun. I pel que fa a Cadaqués, la llum d’aquí és única.
I en relació amb Las Vegas, per què li agrada tant a Ventura Pons recuperar cinemes històrics?
Doncs per una raó molt normal: a tots els directors de cinema ens interessa saber com arriben les pel·lícules a la gent. El cinema s’ha convertit en complexos que han tret fama a la ciutat i per mi el més important són els cinemes de sempre. Fa poc vaig estar a Bucarest, a una convenció d’Europa Cinemas, i tothom explicava el mateix: «com recuperar la gent?». Cadascú té la seva manera de fer però els cinemes de sempre són molt importants i gràcies a Déu, Las Vegas, de centre ho és una estona…
Creu que tindrà la mateixa acceptació que Las Texas a Barcelona?
Jo espero que sí, perquè no és únicament per a Figueres, és per a tota la comarca de l’Alt Empordà.
Leave a Reply