Urbanitat

En el darrer article parlàvem, benvolguts lectors, d’alguns aspectes d’aplicació de l’urbanisme, conegut aquest d’una manera sintètica com la ciència que procura l’obtenció de les millors condicions de vida per a les agrupacions humanes, encara que el diccionari de l’IEC li doni una amplitud molt més global tot dient que és un conjunt de normes i disposicions tècniques, administratives, poblacionals, socials i econòmiques que es refereixen al desenvolupament harmònic, racional i humà dels centres habitats, i concloíem que no sempre s’assoleix per part dels dirigents, els quals són els responsables del seu èxit o del seu fracàs, aquesta fita.

Però si volem ser justos, en aquest procés de millora global de les condicions de vida humana no només n’és l’urbanisme el responsable, no en són solament els governants els responsables, sinó que paral·lelament ha de córrer amb aquesta ciència i la seva plasmació en realitat, la urbanitat, que el mateix diccionari defineix com a educació en les maneres de comportar-se, especialment en les relacions amb els altres, i aquesta conducta és responsabilitat directa, personal i intransferible dels ciutadans tutti quanti.

Som educats? Respectem els altres més enllà del dret a discrepar dels seus plantejaments, de les seves idees? Respectem els béns públics com si fossin nostres oblidant-nos que en el fons ho són ja que s’han adquirit amb els nostres impostos, malgrat el que digués una exministra, amb doctores universitàries com ella així ens va, que els diners públics no són de ningú?

No, no i no. Potser som o ens volem considerar urbanites, és a dir, habitants de ciutats o amb el seu mode de vida, però la urbanitat sol ser una assignatura de la vida en societat en la qual no progressem adequadament com se sol dir ara en termes d’avaluació.

I si bé en l’urbanisme podríem assignar als polítics totes les responsabilitats dels desgavells que es van cometent, quant a la urbanitat les culpes últimes recauen principalment en els veïns que no fan gala d’uns comportaments que afavoreixin la convivència.

He dit les causes últimes perquè hi ha unes causes primeres i aquestes corresponen també als governants: l’exemple que donen amb les seves conductes personals i públiques, amb les seves normes i decisions no sol ser el més adequat perquè els governats adoptin aquelles conductes que incrementen el bé comú.

Se n’ha parlat molt, de l’educació en valors, però cada vegada són menys nombrosos els valors dels que fan pràctica els educands, potser fidel reflex del que els programes educatius dissenyats comporten.