Urbanisme

Crec que no seria gaire agosarat, benvolguts lectors, i, per tant, potser estaríem d’acord en el principi que les ciutats, entesa aquesta denominació en el sentit més ampli, és a dir, com els llocs de residència humana dotada dels serveis mínims de supervivència, que les ciutats, viles o poblacions en general, deia, han d’estar al servei dels ciutadans, entès també aquest concepte en el sentit més ampli, és a dir, abraçant també aquells residents de les poblacions rurals, o no tant, però que no poden presumir de tenir el títol de ciutat i s’han de conformar amb anomenar-se vila.

Però no sembla ser aquest el principi al qual responen les actuacions públiques en els àmbits municipals, i els nostres governants estan capficats a entendre el servei als ciutadans com la implantació de mesures que afavoreixen no a tot tipus de veïns sinó un de determinat, el vianant, en detriment d’aquells que volen fer ús dels serveis de la ciutat anant en cotxe. D’aquesta manera, no hi ha intervenció urbanística que no signifiqui una reducció dels drets dels automobilistes, al cap i a la fi, vianants motoritzats per moments i que paguen els seus impostos específics: per circular, per aparcar i per entrar i sortir de casa, cosa que no es fa (i no vull donar idees) per gaudir de voreres més àmplies o de carrers amb plataformes de circulació elevades.

No fa falta que ens presentin els exemples de Barcelona perquè aquí, a Figueres, d’un temps ençà, i amb diversos go- o des -governs hem tingut i semblem mantenir la nostre específica Colau i la seva filosofia antiauto: la peatonalització dels carrers és la filosofia imperant, la maledicció al vehicle de quatre rodes és el credo aplicat.

En què es tradueix tot això? Crec que ja ho he comentat en alguna altra ocasió: la peatonalització dels carrers provoca la consegüent despoblació del barri en el qual estan immersos: ningú no hi vol anar a viure allà a on no pugui accedir amb el seu vehicle. La peatonalització dels carrers no incrementa el comerç, i menys encara amb la dinàmica de distribució de béns que estem vivint.

Als teòrics i pràctics de les peatonalitzacions a Figueres jo els recomanaria que fessin un tomb per l’espai antigament anomenat «rovell de l’ou» i les ampliacions fetes del carrer de la Jonquera i part del de Peralada entre el carrer Ample i Tapis, i comprovin d’una banda el nivell d’ocupació veïnal dels habitatges, tant d’antics com de nova promoció i, alhora, la nul·la apertura, ans el contrari, de noves activitats comercials en les zones declarades, després d’una important inversió econòmica pública, d’ús preferent per a vianants.

Que se sĂ piga, malgrat apreciacions sui generis, les voreres no tenen color polĂ­tic i, en el cas que algĂş les vulgui veure tenyides, potser hauria de tenir la capacitat de considerar que en això de les tonalitats hi ha una paleta de colors; vull dir que, efectivament, hi ha carrers amb voreres a on no es poden creuar dues persones sense que una hagi de baixar (carrers Sant Joan Baptista, Pi i Margall, Pou ArtesiĂ …) i no sembla que hi hagi projecte d’eixamplar-les, però que tambĂ© es fan obres innecessĂ ries com les citades o la que s’estĂ  fent al carrer Col·legi.

En fi, les polítiques maximalistes no solen donar gaire bon resultat, ni per al veïnatge ni per al comerç. Si es vol fomentar el comerç de proximitat, cal que hi hagi veïns propers al comerç i, curiosament, com mantinc, la peatonalització dels carrers allunya el veïnatge.