Un tauler d’oportunitats

0
1598

Iraida Casadevall juga des dels 6 anys a escacs i ja s’ha proclamat doble campiona estatal juvenil de l’ONCE


 

Una de les peces predilectes del tauler d’escacs de la Iraida Casadevall és el cavall. Ho diu sense pensar-s’ho, acompanyada d’un somriure a la boca que llueix de manera pràcticament inherent al seu rostre. «És l’única figura que pot saltar les altres peces i protagonitza moltes jugades importants», justifica.

El símil és gairebé obligat: com el cavall, la Iraida també ha anat saltant obstacles al llarg dels seus 14 anys de vida fins a convertir-se en protagonista de moltes experiències vitals que li han anat perfilant aquesta mitja rialla tan característica. Va néixer amb anirídia, una patologia poc freqüent, hereditària i congènita que etimològicament significa ‘manca d’iris’, tot i que sempre existeix un iris rudimentari. A causa de la malaltia, la jove empordanesa té una visió del 10 per cent, una diversitat funcional que no l’impedeix gaudir dels escacs.

Gaudir, sí. Ella s’ho passa bé, i aquest és el seu únic leitmotiv quan es col·loca davant d’un tauler quadriculat, tot i que l’instint competitiu fa que hi hagi alguns matisos obvis: «No penso mai a guanyar, en una partida puc estar perdent i sempre ric, l’únic que m’interessa és jugar», comenta instants abans de reflexionar i reprendre l’argument: «Bé, a Mèrida, durant el Campionat d’Espanya de l’ONCE, sí que estava una mica més seriosa, estava més influenciada per la competició, suposo».

A terres extremenyes, l’escaquista del Club d’Escacs Alt Empordà hi ha tingut una actuació immaculada: s’ha proclamat campiona estatal juvenil en noies en les seves dues úniques participacions –2018 i 2019–, i alhora cinquena classificada de la general l’any passat. Ara bé, aquest no és el millor moment esportiu de la Iraida. L’any passat, en el marc del Festival Acústica de Figueres, la protagonista no va fallar a la cita davant del seu grup preferit, Els Catarres, i va anar a dormir al voltant de les quatre de la matinada, tota una gesta agosarada tenint en compte que l’endemà, a les nou del matí, tenia un torneig a l’Alt Empordà. «Vaig començar a guanyar molts partits i vaig quedar molt amunt; en Julio, l’entrenador, em va preguntar si havia dormit molt bé aquella nit», recorda.

LA TRAJECTÒRIA. La Iraida va tenir el primer contacte amb els escacs als sis anys arran del projecte «Escacs a l’escola» impulsat per la Generalitat, una iniciativa que també va arribar amb força a l’escola Josep Pallach, on la protagonista estudiava. Allò va ser com un amor a primera vista: «El desconeixia i em va semblar interessant perquè m’agrada com es juga: cal pensar, l’estratègia és molt important».

Atenta, la mare de la protagonista, la Núria Mainau, intervé per reafirmar aquest vincle natural entre la seva filla i l’esport: «Li agraden els escacs pel seu caràcter. Cal tenir molta paciència i constància, ser una persona molt reflexiva i saber estar al teu món particular, i això la Iraida ho té».

Llavors, al Josep Pallach, hi havia d’entrenador d’escacs el mestre internacional cubà René Alonso, que va esdevenir poc després la porta d’enllaç perquè accedís a la família del Club d’Escacs Alt Empordà, on va entrar un any després d’haver fet les primeres partides a l’escola. L’arribada a l’entitat va significar un pas endavant en la formació: «A l’escola ens ensenyaven les coses més elementals, com moure les peces o el funcionament del tauler, mentre que al club és diferent, els tècnics ens formen amb jugades més concretes», diu.

L’entrada a una entitat federada no només va suposar un repte per a la jove, sinó també pels seus tècnics René i Julio Alonso. Així ho assenyala el primer, que ressalta com ha de ser l’evolució d’una jugadora amb les seves característiques: «La coneixem bé i treballem per desenvolupar els seus punts forts, evidentment, però també per explicar-li la importància que té no pensar en els resultats esportius, sinó en el desenvolupament general. Li hem intentat transmetre l’amor per l’esport, i després de tants anys és un orgull veure-la feliç jugant i observar com han anat arribant els resultats a través del seu esforç i dedicació».

Aquest cúmul de vivències han convertit els escacs en quelcom intocable per a la Iraida: «Em podeu treure qualsevol cosa, però això no», etziba. I és que la jove ja té nous reptes en marxa: «Aquest any m’agradaria jugar amb l’Izan –un amic que ha conegut a la seu de l’ONCE a Barcelona– i guanyar-lo [riu], i també lluitaré per ser quarta en el Campionat d’Espanya de l’ONCE i per classificar-me pels Campionats de Catalunya amb el meu club».

L’ADAPTACIÓ. Els escacs són un esport amb una llarga tradició entre les persones cegues o amb patologies visuals, tot i que la Iraida encara és una excepció a la demarcació. «M’agradaria que hi hagués més jugadores a l’Alt Empordà o a Girona», diu just abans de reconèixer que li va costar una mica adaptar-se a les particularitats dels escacs per a persones amb diversitat funcional: els quadres negres estan lleugerament més elevats; les peces negres tenen una protuberància a la part superior que les diferencia; cada casella té un orifici al centre que permet la millor inserció de les peces; les partides es juguen amb dos taulers, un per cada jugador, i els rellotges disposen d’un mecanisme de veu amb altaveus que indiquen del temps de joc. Al cap de pocs dies, però, la protagonista ja dominava a plaer tots aquests detalls. Ja s’ha comentat que, com la figura del cavall, ella ha anat saltant obstacles i reptes. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li