Un tauler d’oportunitats

0
1441

Iraida Casadevall juga des dels 6 anys a escacs i ja s’ha proclamat doble campiona estatal juvenil de l’ONCE


 

Una de les peces predilectes del tauler d’escacs de la Iraida Casadevall Ă©s el cavall. Ho diu sense pensar-s’ho, acompanyada d’un somriure a la boca que llueix de manera prĂ cticament inherent al seu rostre. «És l’Ășnica figura que pot saltar les altres peces i protagonitza moltes jugades importants», justifica.

El sĂ­mil Ă©s gairebĂ© obligat: com el cavall, la Iraida tambĂ© ha anat saltant obstacles al llarg dels seus 14 anys de vida fins a convertir-se en protagonista de moltes experiĂšncies vitals que li han anat perfilant aquesta mitja rialla tan caracterĂ­stica. Va nĂ©ixer amb anirĂ­dia, una patologia poc freqĂŒent, hereditĂ ria i congĂšnita que etimolĂČgicament significa ‘manca d’iris’, tot i que sempre existeix un iris rudimentari. A causa de la malaltia, la jove empordanesa tĂ© una visiĂł del 10 per cent, una diversitat funcional que no l’impedeix gaudir dels escacs.

Gaudir, sĂ­. Ella s’ho passa bĂ©, i aquest Ă©s el seu Ășnic leitmotiv quan es col·loca davant d’un tauler quadriculat, tot i que l’instint competitiu fa que hi hagi alguns matisos obvis: «No penso mai a guanyar, en una partida puc estar perdent i sempre ric, l’Ășnic que m’interessa Ă©s jugar», comenta instants abans de reflexionar i reprendre l’argument: «BĂ©, a MĂšrida, durant el Campionat d’Espanya de l’ONCE, sĂ­ que estava una mica mĂ©s seriosa, estava mĂ©s influenciada per la competiciĂł, suposo».

A terres extremenyes, l’escaquista del Club d’Escacs Alt EmpordĂ  hi ha tingut una actuaciĂł immaculada: s’ha proclamat campiona estatal juvenil en noies en les seves dues Ășniques participacions –2018 i 2019–, i alhora cinquena classificada de la general l’any passat. Ara bĂ©, aquest no Ă©s el millor moment esportiu de la Iraida. L’any passat, en el marc del Festival AcĂșstica de Figueres, la protagonista no va fallar a la cita davant del seu grup preferit, Els Catarres, i va anar a dormir al voltant de les quatre de la matinada, tota una gesta agosarada tenint en compte que l’endemĂ , a les nou del matĂ­, tenia un torneig a l’Alt EmpordĂ . «Vaig començar a guanyar molts partits i vaig quedar molt amunt; en Julio, l’entrenador, em va preguntar si havia dormit molt bĂ© aquella nit», recorda.

LA TRAJECTÒRIA. La Iraida va tenir el primer contacte amb els escacs als sis anys arran del projecte «Escacs a l’escola» impulsat per la Generalitat, una iniciativa que tambĂ© va arribar amb força a l’escola Josep Pallach, on la protagonista estudiava. AllĂČ va ser com un amor a primera vista: «El desconeixia i em va semblar interessant perquĂš m’agrada com es juga: cal pensar, l’estratĂšgia Ă©s molt important».

Atenta, la mare de la protagonista, la NĂșria Mainau, intervĂ© per reafirmar aquest vincle natural entre la seva filla i l’esport: «Li agraden els escacs pel seu carĂ cter. Cal tenir molta paciĂšncia i constĂ ncia, ser una persona molt reflexiva i saber estar al teu mĂłn particular, i aixĂČ la Iraida ho té».

Llavors, al Josep Pallach, hi havia d’entrenador d’escacs el mestre internacional cubĂ  RenĂ© Alonso, que va esdevenir poc desprĂ©s la porta d’enllaç perquĂš accedĂ­s a la famĂ­lia del Club d’Escacs Alt EmpordĂ , on va entrar un any desprĂ©s d’haver fet les primeres partides a l’escola. L’arribada a l’entitat va significar un pas endavant en la formaciĂł: «A l’escola ens ensenyaven les coses mĂ©s elementals, com moure les peces o el funcionament del tauler, mentre que al club Ă©s diferent, els tĂšcnics ens formen amb jugades mĂ©s concretes», diu.

L’entrada a una entitat federada no nomĂ©s va suposar un repte per a la jove, sinĂł tambĂ© pels seus tĂšcnics RenĂ© i Julio Alonso. AixĂ­ ho assenyala el primer, que ressalta com ha de ser l’evoluciĂł d’una jugadora amb les seves caracterĂ­stiques: «La coneixem bĂ© i treballem per desenvolupar els seus punts forts, evidentment, perĂČ tambĂ© per explicar-li la importĂ ncia que tĂ© no pensar en els resultats esportius, sinĂł en el desenvolupament general. Li hem intentat transmetre l’amor per l’esport, i desprĂ©s de tants anys Ă©s un orgull veure-la feliç jugant i observar com han anat arribant els resultats a travĂ©s del seu esforç i dedicació».

Aquest cĂșmul de vivĂšncies han convertit els escacs en quelcom intocable per a la Iraida: «Em podeu treure qualsevol cosa, perĂČ aixĂČ no», etziba. I Ă©s que la jove ja tĂ© nous reptes en marxa: «Aquest any m’agradaria jugar amb l’Izan –un amic que ha conegut a la seu de l’ONCE a Barcelona– i guanyar-lo [riu], i tambĂ© lluitarĂ© per ser quarta en el Campionat d’Espanya de l’ONCE i per classificar-me pels Campionats de Catalunya amb el meu club».

L’ADAPTACIÓ. Els escacs sĂłn un esport amb una llarga tradiciĂł entre les persones cegues o amb patologies visuals, tot i que la Iraida encara Ă©s una excepciĂł a la demarcaciĂł. «M’agradaria que hi haguĂ©s mĂ©s jugadores a l’Alt EmpordĂ  o a Girona», diu just abans de reconĂšixer que li va costar una mica adaptar-se a les particularitats dels escacs per a persones amb diversitat funcional: els quadres negres estan lleugerament mĂ©s elevats; les peces negres tenen una protuberĂ ncia a la part superior que les diferencia; cada casella tĂ© un orifici al centre que permet la millor inserciĂł de les peces; les partides es juguen amb dos taulers, un per cada jugador, i els rellotges disposen d’un mecanisme de veu amb altaveus que indiquen del temps de joc. Al cap de pocs dies, perĂČ, la protagonista ja dominava a plaer tots aquests detalls. Ja s’ha comentat que, com la figura del cavall, ella ha anat saltant obstacles i reptes. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li