Molt a consciència, en aquesta ocasió, encapçalen només tres paraules el meu primer article de l’any 2022. I, òbviament, s’ha de justificar i així ho faig. Es tracta d’un títol molt curt però profund, alhora que dona joc a una doble mirada, a una doble interpretació. Depèn si mirem pel retrovisor o des d’un projector futurista.
M’explico: el títol tant pot fer referència a l’any 2021, recentment acabat, com al recent encetat, any 2022, celebrada la seva arribada amb l’apoteosi habitual, potser encara frenada per la covid-19 o les seves branques o derivacions.
Comencem pel que ja és passat, és història. No em centro en els seus darrers dies perquè ja és a bastament conegut l’ambient dels darrers dies: bogeria per les compres, connotacions religioses i festives de la nit de Nadal, el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, el dia dels Sants Innocents —que per cert han perdut pistonada—, el Cap d’Any. Només una postil·la: modestament crec que s’hauria de celebrar molt més l’any que s’acaba al final del qual arribem amb experiències viscudes i salut, mentre que el Nou Any està ple de boira, d’enigmes, no sabem si a l’hora del balanç final haurem viscut experiències bones, de benestar o situacions negatives.
Si apliquem com deia el retrovisor, destacaria modestament alguns fets que per a mi han de constar en acta. La frenada —o no— de la covid gràcies a la generalització de la vacuna, tot celebrant també l’anunci de pastilles i que una vacuna elaborada a casa nostra aviat arribarà al mercat. Només esmentar el paorós volcà de l’illa de Palma. I de nou, més de casa nostra, tres problemes heretats de l’any finit i que em preocupen (i molt). Els he de posar de relleu públicament. Tractem-los com es mereixen per separat.
El tema de bicicletes i patinets, malgrat que afecta moltes ciutats, és més evident i reiteratiu a Barcelona, on visc. Recordem que el mal ús, o millor, la defectuosa circulació i conducció d’aquests vehicles han causat morts i ferits. Dut per un deure cívic de responsabilitat ciutadana, he fet cartes al director denunciant aquest risc. Molts usuaris no respecten les normes de circulació; se salten semàfors en verd per a vianants, no circulen pels carrils bici, i sí per les voreres arran de la sortida de portalades. Ho he comentat a la GU que em trobo casualment i sempre la mateixa resposta «Fem el que podem» i la meva resposta «amb les multes sancions que imposaríeu hi hauria per ampliar el planter». I si aviso els protagonistes he rebut tota mena de respostes.
L’altre, el de la CaixaBank al qual també he dedicat escrits publicats. Vull només reflectir i reiterar de nou unes quantes consideracions: inicialment, la Caixa es deia «Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorro». Ha esdevingut ara un banc comparable al tradicionals —BBV, Sabadell, Santander— i ha perdut les connotacions de pensions, vellesa i estalvi que han estat substituïdes per dir, parlar i fer i, més greu que la pèrdua de la filosofia inicial, és la transformació de les oficines en store, la desaparició d’oficines no ja en pobles, sinó en poblacions de més de cinc mil habitants, i no cal dir de barris urbans. A Barcelona, per exemple, s’han comptabilitzat més de 40 oficines tancades. I més greu encara són les cues de persones de tercera edat, ja minvada la seva salut, esperant estoicament el seu torn sempre abans de les 11 o teclejant tímidament, amb risc d’equivocació o atracament, als caixers automàtics. No és ja un problema social, sinó d’ètica, humanitari. I els grans responsables mirant sempre cap l’altre costat. Ho denuncio de nou i em consola un pèl comprovar com els mitjans de comunicació comencen a fer-se’n ressò. Tant de bo s’escampi.
I el tercer problema: el 25% de la quota de castellà, notícia que ha saltat aquestes darreres setmanes que mereix un article per se.
I ara sí, apliquem el projector, posem la mirada en aquest any recent estrenat amb tots els honors. Deixant alguna herència de l’anterior, a banda de recollir també problemes de palpitant actualitat —crisi climàtica, mediterrània, econòmica, social— voldria llençar un missatge de realisme, una crida a la responsabilitat i a la recuperació de valors humans, bon remei per pal·liar crisi. Abandonem per un cop —i millor per sempre— l’egoisme, l’interès personal, el bé propi i fem un esforç per revertir situacions. Des de la situació personal, familiar, professional, actuem amb punts de mira oberts, amb consciència ètica que permeti reduir les diferències entre rics i pobres, que minvin les persones sense sostre, que hi hagi dotacions econòmiques per a una bona sanitat i un bon sistema educatiu —pilars del progrés i l’estabilitat— i desapareguin les portes giratòries i nomenar persones de 70 anys o més per a càrrecs públics… Invoquem el mot PAU tan proclamat per Pau Casals … Amb tot, molt bon any 2022, generós en bones noves i gasiu en dolentes.
Definició d’alcalde/alcaldessa en 3 mots: màxima autoritat municipal; màxim responsable municipal, màxim càrrec municipal.
Leave a Reply